Charles Chaplin va crear el 1940 una obra mestra del cinema i de la cultura europea. El gran dictador era un film premonitori de la tempesta que s’havia d’abatre immediatament sobre Europa. Però era també un clam universal, que ha sobrepassat i sobrepassarà sempre el temps en què va ser rodat i el lloc que el va veure nàixer. Quan el film fou estrenat als Estats Units, en uns Estats Units aleshores encara neutrals en la guerra que ja enfrontava mig Europa contra el nazisme, The New Yorker va dir: ‘L’element més poderós d’aquest film és la distància, la manera de tractar l’actualitat com si fos una perspectiva des d’un altre planeta, perspectiva davant la qual l’espectador de sobte es reconeix en el seu dia a dia i resta en estat de xoc.’

‘Perspectiva des d’un altre planeta’ és una bona definició. Perquè és veritat que a voltes passa que assisteixes a un seguit d’esdeveniments pensant això mateix: que no pot ser que passen, com si els veiesses des d’un altre planeta. No és que no puguen passar. És que t’obliguen a canviar completament la mirada, a repensar els llocs comuns, les obvietats que semblava que no hauries de reformular. I acabes, malgrat tot, efectivament, en estat de xoc. Com ha passat aquestes darreres hores veient l’actuació del dirigent socialista Pedro Sánchez.

Durant el postfranquisme el PSOE passava per ser la variant sensata del règim. En general. Tant que la gent li perdonava, passant-hi de puntetes, episodis gravíssims com ara la guerra bruta dels GAL, l’assassinat d’oponents polítics i les tortures generalitzades. Funcionava aquell estrany mecanisme que ens deia que el PP encara era pitjor.

Però a mesura que el postfranquisme camina cap al penya-segat, les coses apareixen cada volta més clares i el PSOE es lleva qualsevol aparença de demòcrata, cosa que origina aquest xoc d’estupor que tan bé definia fa anys el crític nord-americà.

Aquestes darreres hores Pedro Sánchez se’ns ha aparegut, finalment, com el monstre que és. Com un petit dictador capritxós, extremadament violent i insensible a cap norma democràtica. Va començar el debat a les televisions espanyoles anunciant mesures contra Catalunya que ni el PP no s’atreveix a seguir. I al final del programa va prometre que ell portaria el president Puigdemont a Espanya. El president li va respondre amb un vídeo històric en què li demanava si pensava segrestar-lo. I el petit dictador va caure-hi de quatre potes en una entrevista radiofònica, ahir al matí, en què es vantava de manar –ell!– sobre la fiscalia. Com en un règim dictatorial qualsevol.

L’escàndol al nostre país, a Espanya i a Europa es va traduir de seguida en la negativa britànica a estudiar l’euroordre contra la consellera Ponsatí, en la revolta dels fiscals espanyols –curiosa revolta, perquè aquests personatges sembla que es queixen d’allò que ha dit, però no s’han queixat d’allò que els ha fet fer– i amb un histriònic esquinçament de vestidures de la dreta que faria riure si no fossen tan cínics. Mentrestant, el BOE publicava l’infame decret que permetrà al govern espanyol de controlar internet sense passar pel filtre judicial i la claveguera mediàtica es llançava com un sol home a tapar la tempesta, difonent, sense gens ni mica de decència, acusacions contra els membres dels CDR empresonats –no heu comprovat mai de quina manera la claveguera s’escarrassa sempre a tapar les males notícies contra Espanya filtrant immediatament narracions al·lucinants contra l’independentisme?

Els pocs dies de campanya que queden se li faran molt llargs, a Pedro Sánchez, que segurament ahir va passar un dels pitjors dies d’ençà que viu a la Moncloa. I si bé és cert que això fa que la situació immediata siga perillosa, perquè un piròman de la seua dimensió no sol estalviar-se les bestieses quan es troba acorralat, a la llarga no hauríem d’oblidar aquelles extraordinàries paraules de Charles Chaplin a la darrera escena d’El gran dictador, un missatge inoblidable que, vist com funciona l’Espanya d’avui, continua plenament vigent: ‘A aquells qui em puguen escoltar, els dic que no es desesperen. La misèria que ha caigut sobre nosaltres no és sinó el pas de la cobdícia, l’amargor dels homes que temen el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van prendre del poble tornarà al poble. I mentre els homes muiren, la llibertat no perirà mai…’ Amén.

 

PS. Ahir va ser un dia també molt difícil, per unes altres raons, per al president Carles Puigdemont. Amb el seu vídeo i la seua capacitat d’empènyer Espanya contra les cordes fent servir el marc jurídic europeu, Puigdemont va provocar el nerviosisme de Sánchez, que es va traduir en l’error monumental comès respecte de la fiscalia. Però ahir també va haver de viure des de l’exili la mort del seu pare i això ha de ser una prova especialment dura. Tant de bo que les enormes mostres d’afecte i condol que ha rebut a les xarxes socials, i a les quals s’uneix VilaWeb, puguen alleugerir ni que siga un poc una pèrdua tan dolorosa. Com ja va passar amb la mort del germà del conseller Comín i la del pare del Lluís Puig, aquesta mort remarca el patiment i el sacrifici personal de l’exili republicà, que no hauríem d’oblidar mai.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb