La memòria de la legitimat republicana, que els socialistes van dilapidar quan calia tenir-la més present, ara Pedro Sánchez voldria recuperar-la per a apuntalar un partit que s’enruna per falta de projecte. Des del cop de timó a la democràcia auroral fins al 155, han estat coresponsables d’un règim corcat, amb el cuc del feixisme traient el cap per acusar la democràcia davant les càmeres del món. Autor nominal d’un llibre en què es presenta com a amic del rei i company d’escola de la reina, Sánchez és com el pobletà que, salvant un rierol d’un saltiró, anuncia cofoi: ‘Ara sóc a Pinto’ i, amb un altre saltiró: ‘Ara a Valdemoro’. La gràcia està a canviar d’indret sense variar de paratge.

Si a hora foscant li ha revingut a la memòria aquella república de què van apostatar els Felipes i els Alfonsos a l’hora dels pactes matinals amb el franquisme, no deu ser pas amb la vista posada en l’esvoranc entre Espanya i Catalunya. Aquest abisme no pot pas salvar-se d’un saltiró. Però, desproveït d’imaginació i de cultura històrica, Sánchez troba útil de repenjar-se en les icones d’un procés –el de la Segona República espanyola– que el PSOE va deixar enterrat a les cunetes de la història.

Deu ser per això que, més que combatre els morts vivents del franquisme, Sánchez s’estima fer política amb les despulles dels morts de veritat. Primer les de Franco, desnonant-lo del seu mausoleu sense canviar, però, ni una coma del seu llegat polític, i ara també les de Machado, sense repatriar-les, però, en allò que hauria pogut ser un principi de restauració de valors. Ignorant que la compunció sense restitució és buida, Sánchez abandona Machado i la resta de les víctimes del franquisme en un exili definitiu.

La litúrgia del president espanyol a Cotlliure, a més de banal, fou insensible. Insensible i unilateral, gairebé un escarni. Sánchez està facultat per a demanar perdó en representació de l’estat, però no per a atorgar-lo ell mateix. Si pretenia enviar un missatge de reconciliació a les víctimes quan fa tants anys que el PSOE es reconcilia amb als botxins, hauria pogut matar dos pardals amb una pedra visitant de passada la tomba de Pompeu Fabra a Prada de Conflent. Un gest minúscul que hauria recordat als espanyols l’exili interior dels catalans llavors i també ara que els tribunals deneguen cínicament el dret de parlar en català. Però si aquesta democràcia avançada ha estat incapaç de demanar perdó davant la tomba de Lluís Companys, el mort amb la càrrega acusatòria més feixuga contra un règim que formalment en beneeix el judici i l’execució, Sánchez creu que els catalans es consideraran vindicats amb un gest exculpatori davant la tomba d’un poeta castellà?

Al voltant de Machado hi ha un silenci no sols de la dreta sinó també, potser més dens encara, de l’esquerra. Venerant el Machado republicà, que el gener del 1939 travessà la frontera per anar a morir pocs dies després en un hotel de Cotlliure, l’esquerra dissimula el company ideològic, i no sols ‘generacional’, dels Ganivet, Unamuno, Baroja i Azorín. Dels creadors del mite castellà que engendraria néts espirituals en el falangisme, tal com es definien Ernesto Giménez Caballero i Pedro Laín Entralgo. Fa molts anys que Werner Krauss, gran romanista i bon coneixedor de l’ambient madrileny dels anys vint, féu notar que la confusió entre poètica i política dels falangistes radicava en les tendències de la Generació del 98.

No hi ha res de sorprenent en això. El feixisme s’instal·là a la zona vaga entre liberalisme i conservadorisme, característica d’aquell grup. El maniqueisme d’adjudicar el destí poètic entre dos Machados, un de feixista, Manuel, i un altre de progressista, Antonio, és ganduleria i desestimació de les circumstàncies. En aquell poemari tant 98 que és Campos de Castilla (la primera edició és del 1912), a més d’allò tan grapejat de les dues Espanyes, Machado hi deia coses tan inquietants com que Sòria era el centre d’una ballesta formada pel riu i una espitllera del bastió castellà davant l’Aragó. Amb la fletxa a punt, s’entén o s’hauria d’entendre.

Coses com aquestes:

«Castilla no es aquella tan generosa un día,
cuando Myo Cid Rodrigo el de Vivar volvía,
ufano de su nueva fortuna y su opulencia,
a regalar a Alfonso los huertos de Valencia;
o que, tras la aventura que acreditó sus bríos,
pedía la conquista de los inmensos ríos
indianos a la corte, la madre de soldados,
guerreros y adalides que han de tornar, cargados
de plata y oro, a España, en regios galeones,
para la presa cuervos, para la lid leones.» [1]

O com aquestes altres:

«Filósofos nutridos de sopa de convento
contemplan impasibles el amplio firmamento;
y si les llega en sueños, como un rumor distante,
clamor de mercaderes de muelles de Levante,
no acudirán siquiera a preguntar ¿qué pasa?
Y ya la guerra ha abierto las puertas de su casa.» [2]

No és aquest el lloc per a comentar detalladament aquest famós poema. Però paga la pena d’assenyalar-hi la presència d’uns mites que el feixisme convertiria en dogmes i que arriben banalitzats fins al present. La generositat de Castella, arruïnada per l’esforç de construir Espanya i dotar-la d’un imperi. La disposició bèl·lica del paisatge castellà, que li recorda una vella cuirassa. O la reivindicació de València com a conquesta castellana, enllaçada amb la d’Amèrica per una genealogia de cabdills i guerrers. O, més inquietant encara, l’anunci d’una guerra que despertarà Castella del seu ensopiment i haurà estat provocada per l’activitat d’uns molls de Llevant, que no eren sinó els ports catalans. La metàfora no era pas ambigua; i sí, Machado, el bo, el progressista, el quasi-socialista, exhortava els castellans a deixondir-se i prendre les armes davant el desafiament d’una Catalunya que es movia i s’atrafegava culturalment, econòmicament i políticament. I allò que els crítics literaris no han detectat, prou que ho van capir els poetes falangistes i ho acaba de repetir el ministre d’Afers Estrangers socialista.

Machado, carn de cantautor del règim, ja no serveix per a cosir la ferida infligida a Catalunya, si és que això té cap prioritat a l’agenda electoral del PSOE. El gest arriba tard, és maldestre i sobretot no convenç. Vella glòria del castellanisme políticament ambigua i poèticament sobrevalorada, Machado mereix el respecte que es mereixen tots els desplaçats d’aquella guerra que es va preparar a Castella (i planejar a Navarra) i totes les víctimes del feixisme arreu d’Europa. Però si hi ha ningú que pretengui ressuscitar el republicanisme espanyol de les seves cendres perquè engoleixi el republicanisme català, tan vital avui com ho era el catalanisme en aquell premonitori 1912, potser es traurà un ull pensant senyar-se. Per a reconciliar-se amb Catalunya, a l’esquerra espanyola li caldrà empescar-se uns altres referents. Sobretot, li caldrà demanar perdó per l’exili dels vius i no sols pel d’aquells a qui la mort ja fa molt temps que furtà el dret de rèplica.

[1] Castella no és aquella tan generosa temps ha, / quan el Cid Rodrigo el de Vivar tornava, / ufanós de la seva nova fortuna i la seva opulència, / a regalar a Alfons els horts de València; / o que, després de l’aventura que acredità el seu coratge, / demanava la conquesta dels immensos rius / indians a la cort, la mare de soldats, / guerrers i adalils que han de tornar, carregats / de plata i or, a Espanya, en regis galions, / per a la presa corbs, per al combat lleons.

[2] Filòsofs nodrits de sopa de convent / contemplen impassibles l’ampli firmament; / i si els arriba en somnis, com una remor distant, / clam de mercaders de molls de Llevant, / no acudiran ni tan sols a demanar què passa? / I la guerra ja ha obert les portes de casa seva.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb