Ja falta menys perquè hagi passat Sant Jordi, la diada més comercial dels catalans i que per a naltros és com la família, que en podem dir però no en volem sentir. Una mica és com el procés, com el Barça, com TV3 quan era TV3, que en podem criticar furibundament allò que ens en desplau, però si ens vénen de fora a dir-ne cap mal, se’ns desencadena un accés d’amor propi que per un moment no semblem catalans. Si ens toquen Sant Jordi, ens toquen a totes.

Podria semblar que parlo de Madrid, és a dir, d’aquell parell de nostàlgics que també comencen per M i de les seues provocacions ignorants, però a hores d’ara ja els hem fet prou cas. La idea era més aviat de reflexionar una mica sobre llegir amb l’excusa de la matraca de Sant Jordi, que cada any comença abans, o que cada vegada es fa més llarga, cosa que ens permet d’imaginar com seria un país en què el món del paper enquadernat copés un espai informatiu equivalent al negoci del futbol. Segurament ho trobaríem insuportable, intolerable, un abús, però amb el joc de la piloteta bé ens hi hem acostumat, fins al punt que ens sembla normal que hi tinguem tot un canal públic dedicat. Per a pensar-hi, com deia aquell, ja que ens ve de pas.

Tot el que mou dinerets creix i Sant Jordi ha esdevingut un fenomen tan desmesurat que encara ens permet de guanyar –pels pèls– el torcebraç contra la pressió de la indústria del castellà. Una aplanadora que cada any hi desembarca amb més força, emparada per les institucions i acomparsada per la servilitat dels grans mitjans catalans. De la pandèmia ençà, hom parla de rècords històrics d’exemplars venuts, de parades, de calaix. Tot sembla coherent amb els últims baròmetres sobre els nostres hàbits lectors, en què el percentatge de compradors de llibres no acadèmics ha pujat vora set punts des del 2017, i els lectors per lleure creixen de manera sostinguda en totes les franges d’edat, amb els enquestats d’entre 14 i 24 com els més motivats: el 77% declara que consumeix llibres per entreteniment, i el mateix percentatge de famílies diu que llegeixen cada dia amb els seus plançons de menys de sis anys. Posem que és cert, que de vegades la gent diu la veritat a les enquestes.

Potser sí que hi ha relleu generacional, potser sí que aquest relleu creix i la mitjana lectora dels nadius digitals arriba a superar la dels nascuts el segle passat. I ens ho hem de creure mentre els formadors d’ensenyants ens alerten que els mestres que han de transmetre l’hàbit no llegeixen, i que els matriculats universitaris, la població més lectora de llarg, se senten incapaços d’abordar la bibliografia preceptiva, que s’hi rebel·len, que en reclamen la condonació als professors, quin és el capítol “que entra” a examen, quins paràgrafs, quines ratlles exactes els han de portar a la fi concreta de l’aprovat. L’esforç de llegir, digerir, pensar, se’ls fa una muntanya, un Everest, i sabem que això passa de molt abans de l’arribada de la lectura, la digestió i el pensament assistits per les IA.

Potser trec massa conclusions a partir dels indicis que em sembla, potser només són els llibres d’obligació que fan bola als més lectors i en canvi estan lletraferits pels de la devoció. Justament la lectura d’entreteniment és el producte santjordià per excel·lència, el que permet de batre un any darrere l’altre les xifres milionàries de l’anterior. En rigor, parlem d’un espectre que abasta des d’una traducció de Tolstoi a les publicacions efímeres del tiktokaire de torn, i certament, ja voldríem que el consum es decantés més cap a la banda més enllustrada de l’espectre, però la caiguda planetària de la concentració i la comprensió lectora sota l’economia de l’atenció no dóna treva i la indústria hi va a rebuf. En aquest sentit, el capitalisme santjordià n’és un reflex en la mesura que també s’alimenta del flaix, del reel, dels títols pensats per al lector dispers i apantallat.

Ben oportunament, aquests dies l’algorisme m’ha servit dues notícies d’aquestes que, com se sol dir, juntes s’entenen més bé. Per una banda, una peça sobre la simplificació del llenguatge de la ficció a partir de les llistes de més venuts del New York Times, que d’una mitjana de vint paraules per frase han passat a dotze en menys d’un segle, allò que vindria a ser la versió editorial d’una espiral que aquí coneixem prou bé del món educatiu: rebaixar l’exigència del producte per adaptar-lo a la davallada del nivell del consumidor. I, per l’altra banda, la decisió de les escoles sueques i noruegues de tornar als llibres, el llapis i el paper, disposades a salvar les generacions futures dels efectes del pantallisme sobre la seua atenció, concentració i capacitat d’assimilar textos complexos.

Algun dia seguirem els nòrdics, no en tinc cap dubte, però mentrestant haurem de viure com puguem la distància entre el que volem ser i el que som. Tornant a Sant Jordi, els catalans, que tenim l’obsessió del jogo bonito, ens incomoda la mínima insinuació que pugui comprometre el que presentem com el dia més bonic de l’any. Però en un moment que en tot ens hi va l’existència, deixeu-m’ho dir: de les xifres de la diada, ara mateix només me n’interessa el resultat. L’any passat es van vendre un 52,3% de publicacions en català contra el 47,7% de castellanes, que ateses les circumstàncies és un digníssim marcador. No sé amb quina mena de llibres i de quines profunditats, no m’importen les travetes i els cops de colze (i això que més aviat predominen entre els nostres), i m’és igual si els compradors els llegiran o si no –si de cas, tot això m’ha d’amoïnar la resta de l’any. El Sant Jordi comercial és una final, de manera que u) aniré a la mani per la llengua amb els colors del meu equip, i dos) m’encomanaré al meu patró perquè el català torni a sortir victoriós contra l’embat castellanitzador.