El temps passa de pressa i, en política, més. De vegades fins i tot pot semblar que s’accelera. La primera aposta de l’espanyolisme per tal de frenar l’onada independentista a Catalunya, aquell invent que va ser Ciutadans/Ciudadanos i que, deien els àugurs político-econòmico-mediàtics, estava destinat a capgirar-nos el panorama i a menjar-se’l de viu en viu si calia, va durar, com a mínim, uns quants anys. Bé se’ls ha de reconèixer. El segon intent, que van batejar pomposament amb l’epítet de “operació Illa” i que tenia el PSOE-PSC com a executor, ha estat, diguem-ne, més curt. Encara no fa un any, comptat i debatut, que van presentar la maniobra que, i cito fonts del seu partit en declaracions a agències i més, els havia de “propulsar” a ocupar la Generalitat d’amunt. Encara no en fa un any i l’invent ja ha fet figa.

La topada amb la realitat els ha estat, en aquest cas, encara més ràpida.

Aquest segon fracàs de l’annexionisme per a oposar alguna alternativa política a l’independentisme és ben significatiu i té, de segur, causes diverses. Una d’aquestes causes sembla que sigui de naturalesa estructural. I que els incapaciti per a oferir res als catalans.

No hi ha cap proposta que surti de les seves files, res de res. Des del PSC ja són, a tot estirar, un apèndix dels seus caps a Madrid, un repetidor de consignes, un més o menys aplicat executor provincià dels manaments del seu centre, un espai que en res no pinta fava, un element negligible.

No van tenir autonomia ni tan sols per a escollir el seu candidat a les eleccions, que els va arribar per ordre i designació de Madrid.

A ningú no li consta que hagin tingut cap paper en l’elaboració de la llei estatal de l’audiovisual, per exemple. Tampoc en això. I no és poca cosa: tal com l’han redactada, deixa a la intempèrie l’ús de la llengua catalana a les plataformes audiovisuals a la carta (Netflix, HBO, etcètera). Tant el sector audiovisual com les entitats que treballen per la llengua i la cultura havien fet arribar reclamacions i propostes que han estat sistemàticament desateses. És un tema clau, un dels problemes reals de la gent sobre la qual Salvador Illa pretenia governar. Però si se li pregunta sobre la qüestió, tan sols se n’obtenen vaguetats (que si el català és molt important, que si confio que tot acabarà bé i que si etcètera), en una explícita mostra de la irrellevància, del poc pes real del PSC en les decisions que pren el govern espanyol. En aquest tema com en tots els altres.

Ni tan sols han pogut representar el paper de reorganitzadors del seu estat per posar a l’artefacte alguna mena d’embolcall que el fes mig atractiu (o no tan detestable) de cara a les sempre molestes perifèries: Miquel Iceta amb prou feines si va durar mig any al capdavant del ministeri espanyol de Política Territorial, no fos cas que algú pogués covar la sospita que Pedro Sánchez se situava de la banda dels catalans. D’una banda filtrada des dels paràmetres annexionistes, entenguem-nos: tot allò de la reforma de l’estat i el “gresol de cultures” i la nyanyaplural que cíclicament treuen en processó per mirar de distreure el personal. Però és que ni així. Ni tan sols Iceta (Iceta!) no els devia semblar de fiar. Res. Fora.

I etcètera. Miris cap a on miris i sobre el tema que miris, hi trobaràs la mateixa inanitat, la mateixa inconsistència en el discurs, la mateixa incapacitat per a fer cap proposta. Ni per a bé ni per a mal.

I així van tirant de la rifeta, atrapats en la contradicció: que necessiten crear una resposta política al creixement de l’independentisme, per a frenar-lo i mantenir-se en el pansit statu quo, però que per a això hauria de tenir una proposta autònoma, però que és materialment impossible dins de l’estructura espanyola, però que… No poden sortir de la roda.

Espanya és tan uniformista, tan centralista, que l’instrument que crea per anar contra l’independentisme català des de Catalunya, de simple subordinació, se li autoanul·la; i que si fa una presentació en escena amb relativa força (més relativa la segona vegada que la primera, val a dir), després se li desinfla (més ràpidament la segona, també).

En el pecat porten la penitència i vet aquí la cosa: han tornat a fracassar, no han aconseguit de representar un xoc entre catalans (catalans independentistes versus catalans annexionistes), per molt que s’hi hagin esforçat. Que aquesta els és de fa temps la idea. Però no se’n surten. No ho poden fer. Fins i tot el mateix Pedro Sánchez ha acabat apartant els intermediaris propis per deixar clar que sobre Catalunya, ni Illa, ni Iceta, ni PSC ni res: només en parla ell, el PSOE, Espanya.

I ha tornat a fer visible, sense subterfugis, el xoc real.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.