Rosanna Martínez: “Que el conseller diga que vol que els xiquets aprenguen valencià i no català és molt greu”

L’entitat Escola Valenciana està en procés de renovació dels òrgans directius. El canvi arriba després d’uns anys de confrontació directa amb la Conselleria d’Educació, que ha dedicat tots els esforços a provar de reduir el paper del català a les aules i ha creat l’imaginari de llengua imposada, que contraposa amb la llibertat de les famílies per a triar la llengua base. Escola Valenciana, amb més entitats de defensa de la llengua, han fet una tasca col·legiada per a contrarestar aquest atac permanent. Ara la mestra Rosanna Martínez agafa el relleu d‘Alexandra Usó.

Rosanna Martínez (Camp de Mirra, 1973) fa classes de primària a Biar, diu que ha agafat aquest projecte en un moment vital en què té temps per a dedicar-se a això que l’apassiona, defensar la llengua i empènyer el projecte d’Escola Valenciana. “Escampar el valencià a tot arreu i oferir projectes que el govern no ofereix”, diu.

El dia que la van elegir va explicar que els seus pares eren valencianoparlants però que a ella li parlaven en castellà, i que quan va tenir consciència d’aquesta anomalia es va prometre de lluitar contra aquest model.

L’entrevistem per telèfon, perquè aquests dies de juny són complicats per als ensenyants, amb el final de curs, les actes, les notes i l’atenció a les famílies. El fet de ser presidenta d’Escola Valenciana no farà que deixe l’ensenyament, diu.

—Per què heu volgut ser presidenta d’Escola Valenciana en una època tan convulsa?
—Em va costar molt decidir-me. S’acabava la legislatura d’Alexandra Usó, es va proposar en la junta i vaig pensar que era el meu moment. Tinc els dos fills grans i puc disposar, entre cometes, de temps. No tinc tant de temps disponible com em caldria, perquè treballe com a mestra de primària, però no tinc les mateixes obligacions que quan tenia els fills menuts i havia d’estar-ne més pendent. He pensat que ara era el moment. A més, la inquietud de defensar la llengua, l’he tinguda sempre.

—El dia del relleu vàreu fer un discurs molt abrandat. Vàreu parlar del vostre origen. Sou filla d’una família valencianoparlant, però ells us parlaven en castellà perquè era la llengua de prestigi. Aquest és un dels orígens dels mals que encara arrosseguem?
—Sí, efectivament, és l’origen del mal. Totes les creences que encara tenim, que el valencià és una llengua menys important; que, com que som bilingües i sabem castellà, no cal estudiar-la; que no passa res si hem de canviar a cada moment. No cal reivindicar-la, diuen, perquè, és clar, som bilingües… La creença que és una llengua inferior, i això que ens venen, que és una llengua imposada, que és català… Si als prejudicis que ja tenim com a col·lectiu, amb una autoestima baixa, hi sumem els missatges que tots són absolutament falsos, som on som.

—Quins són els objectius més importants que us plantegeu com a presidenta d’Escola Valenciana?
—L’objectiu més gran és canviar eixa mentalitat que ens aboca sempre a conformar-nos a ser una llengua subordinada. Amb aquestes actituds de canvi al castellà, de pensar que no passa res, que no som importants, no fem sinó accelerar la substitució lingüística. L’objectiu principal és canviar eixes idees, frenar la substitució lingüística de totes les maneres possibles. Una és intentar canviar eixa manera de pensar amb un discurs propi i que contrareste tots els prejudicis que ens discriminen com a col·lectiu. I també escampar la llengua per tots els racons. Les Trobades són l’element més conegut d’Escola Valenciana, però també escampar la llengua pel carrer, en concerts, reclamant-la com a llengua vehicular en l’escola, facilitant oportunitats d’ús amb el voluntariat pel valencià, en concursos de literatura com el Sambori. És a dir, d’una banda, intentar canviar eixes actituds que ens aboquen a la desaparició i, d’una altra, promoure situacions en què la puguem practicar i on puguem contrarestar tot allò que no tenim.

—Ara que s’acaba el curs, quina nota posaríeu al conseller Rovira?
—Molt deficient. Sense cap dubte. Com a conseller, té l’obligació de promoure el valencià i de facilitar que l’ensenyament del valencià arribe a totes les zones del País Valencià, a tots els xiquets. El valencià és una riquesa i en el sistema educatiu tenim l’obligació d’ensenyar-lo i de compartir eixa riquesa amb tota la societat. I el conseller i tot el govern fan tot el contrari. Reforcen els prejudicis que ja teníem. Això de dir que és una llengua imposada. Com que és una llengua imposada, la nostra llengua? O quan diu: “Això és català”. Ell ha manifestat que el valencià l’entén, però el català, no. Diu que vol que els xiquets aprenguen valencià i no català. Que diga això és molt greu. És gravíssim. També ha dit que s’havia de parlar la llengua del poble, atacant directament l’estàndard i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I a més de reforçar tots aquests prejudicis, ha fet una llei que discrimina i arracona el valencià. Òbviament, no hi ha cap llibertat, perquè obliga les famílies a decidir si estudien en castellà o si poden fer algunes assignatures. Perquè recordem que, encara que l’opció més elegida siga el valencià, tindrem un topall d’un 52%. Això no és educació en valencià. Això, si som en la zona catalogada com a valencianoparlant. Si som en una zona castellanoparlant, la discriminació és més bèstia encara.

—…
—És molt difícil que puga haver-hi una demanda suficient. A més a més, la decisió no es basa en els percentatges, com en les zones valencianoparlants. La llei parla de si hi ha demanda suficient. Qui ho diu, que la demanda és suficient? En moltes ocasions, la demanda ha estat molt gran i no s’ha donat la línia en valencià. Perquè, clarament, no hi ha voluntat que el valencià siga la llengua vehicular, sinó tot el contrari. La voluntat és que desaparega progressivament.

—Com dieu, moltes famílies denuncien que no se’ls ha respectat la tria que van fer durant la consulta. En teniu dades?
—Van arribant dades, i hi ha molts centres, especialment en zones castellanoparlants, on un grup suficient de famílies ha elegit el valencià i no se’ls ha donat. No en tenim les dades exactes. Arriben moltes notícies d’incompliments. Moltes zones on, escandalosament, havent elegit el valencià en un percentatge prou més gran que el castellà, no s’han respectat.

—Com a presidenta d’Escola Valenciana, demanareu una entrevista amb el conseller Rovira?
—Acabem d’aterrar, però Escola Valenciana sempre ha tingut una voluntat de dialogar amb els representants de les institucions que haurien de defensar i promoure el valencià. És clar que sí.

—Una de les darreres notícies d’atacs a la llengua que tenim és la intenció del PP i Vox de considerar la ciutat d’Alacant dins l’àrea castellanoparlant del país. En l’àmbit educatiu, què representaria això, si realment arriba a port?
—Em sembla una autèntica barbaritat, la distribució de zones castellanoparlants i valencianoparlants que fan PP i Vox. Perquè diuen que en les zones valencianoparlants poden aprendre un poquet, si volen, amb el topall del 50%, i amb la loteria que, si no hi ha un percentatge suficient, t’aguantes i no et respectem la tria, però és que a les zones castellanes, directament, els aboquen a apartar del mapa el valencià. També els faciliten les exempcions lingüístiques. Per tant, és una autèntica barbaritat ja de bon començament, que hi haja eixe tracte discriminatori i diferent entre zones valencianoparlants i castellanoparlants. Si hi afegim que encara es vol sumar la ciutat d’Alacant a la zona castellanoparlant, la barbaritat és enorme. És un despropòsit total. Un atac més que podem posar en la llista contra el valencià i contra els valencians.

—Això ho permet la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que té quaranta-dos anys.
—Per desgràcia.

—Cap govern no s’ha preocupat de modificar la llei per eliminar la separació.
—En el seu moment, devia estar justificat, perquè hi havia molta hostilitat contra el valencià. Era palpable. Encara no es veia com a normal poder estudiar en valencià. La cosa normal era que estudiares en castellà, segons la tradició franquista. Però han passat molts anys i, gràcies a l’educació en valencià, a les línies en valencià, hem aconseguit que aprendre valencià es perceba com a normal. El que no és normal és que encara hi haja exempcions lingüístiques i que cap govern s’haja atrevit a canviar-ho en nom del consens. Ha sigut un error molt gran que encara es pot arreglar. Quin sentit té que, després de quaranta-dos anys de llei d’ús i ensenyament encara pugues elegir al País Valencià no aprendre una de les llengües oficials del País Valencià?

—Aquest Consell del PP i amb Vox ha eliminat del pressupost totes les subvencions i ajuts a entitats que ells diuen que són catalanistes i han inclòs Escola Valenciana dins aquest sac. Com planifiqueu la supervivència econòmica de l’entitat en el futur?
—Buscant uns altres d’ingressos, unes altres fonts de finançament. Del govern, no n’esperem res, perquè obertament ja ha dit que no pensava col·laborar. Així que continuarem buscant el finançament on puguem. Un dels reptes que tenim és continuar seduint les famílies, seduir la gent jove.

—En el discurs que vàreu fer fa un parell de setmanes, vàreu parlar del maltractament institucional no tan sols en l’ensenyament, sinó en l’ús habitual de la llengua.
—Dins d’Escola Valenciana hi ha una comissió de drets lingüístics que treballa en eixa direcció. Recull queixes i dóna resposta a tanta discriminació que vivim per tot arreu. I no únicament respon a les queixes, sinó que demana activament que es complesquen els nostres drets lingüístics com a ciutadans. Respondrem als atacs.

—Sou mestra de primària. Tenim la idea que els mestres són persones vocacionals i entusiastes que dediquen moltes hores a la seua tasca, però no sé si els temps que corren contribueixen a un cert desencís.
—Sí. És molt semblant als prejudicis que et deia que reforcen des de la conselleria. També reforcen aquestes idees que com a col·lectiu ens fan tant de mal. Si els mestres no treballen, si els mestres no sé què… Tot això també és molt greu, perquè és un atac vergonyós al col·lectiu de docents que reforça el desencant.

—Escola Valenciana té uns punts forts, que són les Trobades i els concerts. Tot això continuarà els anys vinents?
— Sí, i tant. Els concerts de la Gira, Feslloc, Fescamp. També es fan cicles de debat, com Foguera, on els joves són els protagonistes. Continuarem apostant per eixes activitats per a reunir la gent, per oferir espais immersius en valencià i reivindicar la dignitat del valencià.

—En el vostre discurs vàreu pintar un panorama prou desolador, i l’entrevista també ens està sortint prou pessimista. On és l’esperança?
—L’esperança és en els valencians. L’esperança és en el fet que prenguem consciència del valor que té la nostra llengua, i no sols per als valencians, sinó també per als que no ho són. Ens hi juguem moltíssim. Ens hi juguem la nostra llengua, els nostres drets i la nostra llibertat com a poble. L’esperança rau en el fet de prendre consciència del gran valor que ens volen llevar. Prendre consciència i lluitar. Jo crec que hi ha esperança perquè la majoria dels valencians s’estimen el valencià, si no tots. Tots estimem el valencià. Passa que encara no som del tot conscients del gran valor que té la nostra llengua, i l’esperança radica en fer veure que un canvi és possible, que no està tot perdut, que tenim una llengua viva que encara la podem fer valer entre tots i que es poden canviar les coses. Es pot canviar la societat.

—Voleu afegir res?
—El missatge és que no tot està perdut, que si volem que les coses canvien, les coses poden canviar. Hem de prendre consciència del patrimoni cultural i lingüístic que tenim i posar-nos d’acord i unir-nos per defensar-lo dels qui ens volen acabats.