Algunes de les persones més riques i poderoses del món tornen a estar al punt de mira per valer-se de paradisos fiscals i estructures empresarials opaques amb la finalitat d’ocultar la riquesa i evitar de pagar-ne imposts. Els Papers de Pandora són la tercera gran filtració de documents després dels Papers de Panamà el 2016 i els Papers del Paradís el 2017. Però sembla que han canviat ben poc durant aquest temps.

Per això hem preguntat al professor Ronen Palan, expert en paradisos fiscals de la Universitat de Londres, què se sap fins ara d’aquest assumpte. Creu que ha arribat el moment de perseguir no tan sols els evasors, sinó també els facilitadors de l’evasió.

Us ha sorprès la publicació dels Parpers de Pandora?
—Em temo que no em sorprèn. No hi havia cap indici que suggerís que el volum de transaccions que es produeixen mitjançant aquests centres offshore estigués disminuint, amb la qual cosa estava clar que es continuaven emprant les mateixes estructures financeres de què ja havíem sentit parlar abans en els casos dels Papers de Panamà i dels del Paradís.

Cap sorpresa, doncs?
—Resulta fascinant que molts dels implicats en el cas sabien que les seves activitats s’acabarien coneixent, i no obstant això van continuar optant per estructures offshore opaques. Suposo que qualsevol reticència inicial seria vençuda per la cobdícia i per la certesa que ningú no els impediria de fer-ho.

L’evasió fiscal continua?
—En alguns casos parlem d’evasió fiscal, i per tant d’una activitat il·legal; però en uns altres es tracta d’elusió fiscal, que és legal. La diferència rau en si els implicats havien informat de manera completa a les autoritats del seu país d’origen sobre les estructures offshore que feien servir. A vegades, quan veig que els mitjans els pregunten i que ells declinen de fer comentaris, fa l’efecte que es tracta d’evasió. Però això és una cosa que encara s’ha de provar.

Per què sembla que la situació no millora?
—Aquests últims vint anys o trenta la regulació internacional s’ha centrat a crear eines que permetessin a les autoritats fiscals d’assegurar-se que els contribuents no evadien imposts. Es va impulsar la filosofia del “coneix el teu client” (KYC, per les sigles en anglès), la qual cosa implicava d’exigir a aquells qui feien transaccions en jurisdiccions concretes que s’identifiquessin del tot, perquè així aquesta informació podria ser compartida amb unes altres jurisdiccions. Això creava transparència bàsicament en la mesura que sabies qui tenia diners a cada país, de manera que les autoritats podien fer servir aquesta informació per assegurar-se que els seus ciutadans no evadien imposts. Però encara que això pugui resultar efectiu en països on les autoritats fiscals operen de manera independent als governs i als actors polítics, no és una cosa que hagi de funcionar en llocs com ara Rússia i la Xina o en molts països en vies de desenvolupament. Per aquest motiu no em sorprèn que moltes de les revelacions siguin relatives a activitats fetes fora del món desenvolupat.

Però per què la transparència no ha obligat els paradisos fiscals a aplicar canvis?
—Ha portat alguns canvis, però en unes jurisdiccions s’apliquen més que en unes altres. Així, tens jurisdiccions britàniques, com ara l’illa de Jersei o les Illes Caiman, que ara són molt més transparents que abans. A primera vista podríem dir fins i tot que estan més regulades que unes altres jurisdiccions com, posem per cas, Dinamarca o Noruega. Però els professionals que tenen els coneixements per a crear estructures que permeten l’evasió fiscal es continuen instal·lant en aquests llocs. Allà creen aquestes estructures amb diferents advocats que, si bé en part estan sota l’autoritat d’aquestes jurisdiccions, en part ho estan sota la d’unes altres que tenen regles de transparència molt més laxes, com ara les Illes Verges Britàniques i Panamà, on se segueix la lletra, però no l’esperit de les lleis. Tot això fa molt difícil saber què passa i de qui són els diners.

Com podem millorar la situació actual?
—Els Papers de Pandora ens demostren que arribem al límit de què podem fer mitjançant la transparència. Llevat que trobem maneres d’estrènyer encara més el cercle, aquesta no serà l’última filtració d’aquesta mena. Es tracta d’una cosa que reconeixen (com a poc implícitament) tant l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) com més institucions internacionals que han demostrat un interès creixent per anar contra els facilitadors en lloc de centrar-se exclusivament en els evasors fiscals. Potser és el moment de crear un mecanisme semblant al que s’aplica en l’àmbit mèdic, és a dir, fer possible que si el facilitador trenca certes normes, pugui ser perseguit, fins i tot en països que no es vegin directament afectats per la seva activitat. D’aquesta manera, si anessin a aquests països, podrien ser arrestats en arribar.

Hauríem de crear una nova institució internacional dedicada a perseguir el frau fiscal?
—A la pràctica, els tres llocs que importen quan parlem d’implantar normes internacionals són els Estats Units, la Unió Europea i la Xina. I, malauradament, en aquest moment no són capaços de posar-se d’acord entre ells sobre gairebé res, de manera que seria difícil que poguessin arribar a un consens per a crear aquesta institució. I fins i tot si ho fessin, serien acusats d’imperialisme per part de països més petits, o d’actuar com a dictadors. A més, aquests tres grans actors encara tindrien pendent d’acordar una iniciativa per anar realment contra els facilitadors. Aquest projecte rebria les mateixes crítiques, però almenys seria menys ambiciós quant a objectius, i per tant més realista.

Aquestes filtracions serveixen per a alguna cosa?
—Hi ha un risc de saturació informativa; que la gent sàpiga d’aquesta mena d’activitats i que així i tot els interessin poc. Però hem de fer èmfasi que les conseqüències són reals: administrar un estat modern és molt car, i per a poder sufragar un bon sistema educatiu, un bon sistema sanitari, unes bones infraestructures, cal tenir fons amb què sufragar-los. Si els rics no paguen la part que els correspon, algú haurà de fer-ho, i li tocarà als pobres o a les classes mitjanes ja prou espremudes. Per tant, encara que la gent estigui cansada d’aquests escàndols, això no canvia el fet que els afecten.

 

Aquesta entrevista ha aparegut originalment a The Conversation. 

The Conversation

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.