Romaric Godin: ‘La Unió Europea no pot fer d’àrbitre entre l’estat espanyol i Catalunya’

  • Entrevista al periodista del diari digital i setmanari francès La Tribune · Des del 2014 escriu sobre els processos d'independència escocès i català

VilaWeb
Meritxell Verdaguer
30.07.2016 - 22:00
Actualització: 31.07.2016 - 22:19

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El diari digital i setmanari econòmic francès La Tribune segueix molt de prop el procés independentista català guiat pel periodista Romaric Godin. Es va interessar pel moviment independentista català arran de la consulta del 9-N i li sembla una qüestió que tard o d’hora Europa haurà d’abordar. Apunta que l’única manera de complir el mandat del 27 de setembre és la unilateralitat i en un dels seus darrers articles afirma que el xoc entre l’estat espanyol i Catalunya és imminent. Hem parlat amb ell sobre la visió francesa i europea del procés català.

—Com va arribar el vostre interès pel procés d’independència català?
—Vaig seguir el referèndum escocès i després la consulta del 9-N. Va ser el 2014 quan em vaig adonar que a Catalunya hi havia una situació complicada. En aquest punt em vaig començar a interessar per la situació actual, els orígens de l’independentisme, i vaig mirar d’entendre perquè aquesta proposta política havia guanyat pes. Un dia o un altre es convertirà en una carpeta que serà difícil de gestionar pels europeus. Segueixo la qüestió per avançar-me en l’actualitat europea, acabarà sent un afer important. A la Tribune ho tracto també des del punt de vista de l’economia. És un element polític que han de tenir en compte els agents econòmics.

—Coneixeu Catalunya? Hi heu viatjat?
—Bé, com qualsevol francès. No tinc cap mena de vincle especial amb Catalunya però escric sobre aquesta qüestió. He vingut moltes vegades a Barcelona i també conec una mica el Berguedà.

—Els vostres articles que parlen sobre Catalunya són molt precisos. Quines són les vostres fonts d’informació?
—Bàsicament segueixo la premsa espanyola i catalana, vaig recopilant-ne la informació. Quan passa alguna cosa important recullo allò que tinc i en faig una peça. També utilitzo el Twitter, perquè hi ha molts debats sobre el procés d’independència. Malgrat que no ho puc fer servir com una font periodística, em dóna una idea de quina és l’atmosfera.

—Els articles sobre Catalunya, tenen molta audiència?
—Depèn. És una qüestió seguida, però no són els articles més llegits de La Tribune. A França encara és poc conegut i no hi ha un gran interès, però de mica en mica va creixent.

—L’opinió pública francesa observa el moviment independentista com si es tractés d’un nacionalisme ranci.
—Sí, l’independentisme català és mal entès, a França. De fet, jo intento explicar-lo. És mal entès per dues raons. Primer perquè és percebut com una forma de nacionalisme. L’esquerra s’hi oposa per aquesta raó i la dreta perquè ho veu com una voluntat de fraccionar i debilitar els estats. França és un país molt centralista i no hi té cabuda la idea de la independència, de fraccionar els estats-nació o de la ruptura. La segona raó és que una part de Catalunya és francesa. Aquest també és un motiu pel qual França no veu el moviment secessionista amb bons ulls. A més, els francesos coneixen molt poc la situació real a Catalunya. Pensen que s’hi parla només castellà i que Barcelona és senzillament Espanya. No tenen consciència dels fets passats d’ençà del 2010.

—Els moviments independentistes a Còrsega i a la Bretanya impedeixen també que l’estat francès simpatitzi amb el moviment català?
—Durant la història l’estat francès ha provat d’esborrar les particularitats regionals. Tenim moviments regionals que són percebuts violents, com és el cas del País Basc i Còrsega, i també tenim uns altres moviments que no ho són, de violents, com ara la Bretanya o Alsàcia. França no vol obrir la capsa de Pandora. Hi ha clarament la voluntat de no donar l’oportunitat a uns altres moviments independentistes de seguir el precedent català. França s’ha alineat amb el govern espanyol amb la política sobre els moviments secessionistes. Ho hem vist a Escòcia. Espanya i França són els dos països que han dit que no hi hauria negociació per l’entrada d’Escòcia a la Unió Europea després del Brexit.


—Malgrat això, dieu en un article que el Brexit és una alenada d’aire a l’independentisme català.
—Aquest és un gran maldecap per a la Unió Europea. Per una banda, que Escòcia vulgui formar part de la UE és una bona eina per pressionar el Regne Unit en les negociacions post-Brexit. Per l’altra banda, la UE no està preparada per aguantar l’independentisme escocès. França i Espanya s’hi oposaran, evitaran qualsevol precedent que pugui obrir la porta a Catalunya. El Brexit complica la posició de la UE però enforteix la via unilateral per a Escòcia i Catalunya. Si es permet que Escòcia s’adhereixi a la UE per la via unilateral també s’haurà de permetre en el cas català i a la inversa.

—També dieu que l’executiu de Rajoy ha mirat de solucionar el ‘problema català’ únicament per la via judicial i que, com sabem, no ho ha aconseguit.
—Aquest ha estat un dels errors de Mariano Rajoy, considerar que podia aturar la reivindicació amb els tribunals. El fet que els espanyols hagin rebutjat el diàleg que els britànics van acceptar amb Escòcia ha fet el moviment independentista més fort. Als britànics, els va funcionar, Escòcia va votar contra la independència! Aquesta estratègia de la via judicial és totalment caducada, ha portat que la població optés cada vegada més per la independència. És una estratègia caducada.

—Coneixeu bé els moviments independentistes escocès i català. Què ens diferencia?
—Hi ha moltes diferències. A Catalunya hi ha una identitat molt més arrelada que a Escòcia. Per la llengua, evidentment. Els catalans s’han resistit a parlar castellà, molt més que no pas els escocesos s’han resistit a parlar anglès. I, en general, els catalans tenen una identitat més diferenciada de la dels espanyols.

—I devem tenir punts en comú també…
—Hi ha punts semblants. Tots dos són independentismes d’esquerres, comparteixen una visió política que opta per l’estat del benestar i volen una millora de la distribució de la riquesa. Es pot veure en els resultats electorals a Catalunya i Escòcia: hi ha una diferència molt gran amb la resta d’Espanya i Regne Unit. Són molt diferents de l’independentisme flamenc o del nord d’Itàlia, per exemple. També s’assemblen des del punt de vista històric. Tots dos han aguantat un estat que els ha intentat robar la identitat i això els ha donat el sentiment de víctima. Al mateix temps, tots dos han jugat durant molt de temps al joc de l’autonomia, la coexistència dins d’un sol estat. També és coincident que l’augment de l’independentisme ha estat a partir dels anys 2009 i 2010. Ni a Madrid ni a Londres no han entès què volia el poble i, per això, des del meu punt de vista, ha crescut el suport a l’independentisme.

—Dèieu en un article que el xoc entre l’estat espanyol i Catalunya era imminent si s’aprovaven les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Aquest fet dificulta les relacions amb la UE?
—Després de les eleccions del 27 de setembre Junts pel Sí apuntava que Europa reaccionaria si es demostrava que a Catalunya hi havia una majoria independentista. No sé si te n’has adonat però Europa no ha reaccionat de cap manera. Des del meu punt de vista això continuarà així. L’única solució, si es vol respectar el mandat que ha estat donat pels electors, és avançar tot sol, s’ha de passar per la unilateralitat. Si no, cal aturar-se i canviar el programa electoral perquè no s’ha pogut complir el mandat que ha donat el poble.

—Així, des del vostre punt de vista, unilateralitat o tornem ideològicament a defensar l’autonomia.
—Jo crec que Junts pel Sí no ha abandonat encara la possibilitat que Europa intervingui. La idea ara és anar al límit de la legalitat, de crear el conflicte i veure si la UE intercedeix per Madrid i Barcelona i evita així que el conflicte s’agreugi. Però no sé si aquesta estratègia funcionarà. Ho repeteixo, jo penso que la UE és completament dividida en aquesta qüestió. Espanya és membre de la UE, és el representant de Catalunya a la UE. A priori la UE no pot fer la funció d’àrbitre, perquè una de les parts n’és membre. I, com ja hem parlat, França s’alinearà amb Espanya. La UE no en pot ser l’àrbitre, no pot prendre aquest risc per la seva pròpia coherència interna.

—Amb l’amenaça gihadista, l’independentisme no serà una prioritat.
—La seguretat és la preocupació més gran dels governs europeus i sobretot del govern francès. És una evidència. Però això no vol pas dir que no s’hagin d’abordar unes altres qüestions com ara el creixement econòmic o qüestions polítiques, com el cas català. Si el Tribunal Constitucional espanyol activa l’article 155, de suspensió de l’autonomia, i Catalunya desdenya el TC, serà molt difícil de fer com si aquest problema no existís. Europa se n’haurà d’ocupar perquè hi hauria un risc important de desestabilització. Hi haurà problemes, no hem vist mai una secessió a Europa. Fins i tot el govern francès se n’haurà d’ocupar. Des del meu punt de vista se n’haurien d’ocupar més aviat que tard.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes