Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

[Aquesta entrevista, publicada originalment el febrer del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]

Fa cinc anys que Roger Vinton és a les xarxes socials. Darrere aquest nom inventat hi ha una persona molt interessada en el funcionament del poder i l’economia. Els seus ‘textets’, divulgats a través d’un bloc i d’un compte de Twitter molt visitat, donen sucosa informació sobre els grans noms de la burgesia catalana i els seus negocis. Ara fa un pas més i publica un llibre amb la mateixa idea. La gran teranyina (Edicions del Periscopi) vol explicar les relacions endogàmiques dels homes de poder a Catalunya i els seus orígens.  El llibre arribarà a les llibreries la setmana que ve. Vinton cita VilaWeb a l’Hotel España de Barcelona, a tocar del Liceu. Beu un Macallan, parla dels cotxes Hispano-Suiza i no ens permet de fer-li cap fotografia. Però podem comprovar que no és cap robot, sinó una persona que s’estima més escriure sense identificar-se. En aquesta entrevista explica el perquè del seu anonimat i del contingut de la seva darrera obra.

Per què no he pogut venir amb fotògraf, ni puc dir el vostre nom real? Com és que us amagueu?
—Tampoc no és clar que m’amagui. Ara parleu amb mi. Ens veiem cara a cara. Si m’envien piulets, correus o DM, els responc. La interacció és total. Saber o no saber el meu DNI tampoc no crec que aporti gaire. Això per una banda. Per una altra, una de les vocacions que tinc és de treure el focus del creador del missatge.  Veig massa casos en què es valora el missatge per l’autor del missatge. I a mi això no m’agrada. Per exemple, a mi que un home hagi escrit a l’Alcázar no me l’invalida necessàriament. De fet, un dels meus referents, home molt ben informat, va escriure a l’Alcázar i és Ismael Medina. Com que la gent no sap qui sóc no rebo prejudicis. I se centren en el missatge. Finalment, tots hem vist que  hi ha gent que ha dit coses a la televisió, o amb llibres, i després ha tingut problemes. Tampoc no m’hauria de passar.

Presenteu-vos una mica. Fins on sigui possible.
—Per formació, estic en el camp de l’economia, les finances, coses d’aquestes. I una de les meves obsessions és que tota la vida he indagat qui mana als llocs. El fet que, per formació i feina, tingui un biaix financer em dóna un enfocament determinat. Al llibre dono xifres concretes d’empreses, de patrimonis, de facturacions, de beneficis.  És un tema que volia tocar, fer-ho bé, i fer-ho de manera rigorosa.

Per què heu escollit el nom de Roger Vinton?
—Fa molts anys, volia escriure una novel·la sobre el poder. I això va evolucionar en un llibre d’investigació. Però ja aleshores volia escriure amb pseudònim. Sóc molt tímid, per naturalesa. Pensar que hipotèticament publicaria un llibre i hi sortiria el meu nom, i la gent ho veuria, se’m feia una muntanya. Faré servir un pseudònim, vaig pensar. I com a nom de pila, Roger m’agradava molt perquè no saps si és català, anglosaxó, francès. M’agradava jugar amb això. I aquí ho tens: Roger. I Vinton, perquè per mi té reminiscències personals, i ho deixarem aquí. També és reforçat perquè de sempre m’ha agradat Bobby Vinton, cantant dels anys cinquanta i seixanta. La cançó ‘Blue Velvet’ és seva, per exemple.

La gran teranyina. Per què aquest títol?
—La teranyina és la forma més gràfica per a entendre com funciona el poder. Aquí, i a tot arreu, però especialment aquí, tota la gent implicada amb el poder acostuma a tenir vinculacions amb uns altres poderosos. Si dibuixessis un mapa et quedaria una cosa molt semblant a una teranyina. En el llibre hem intentat que el lector tingui aquesta sensació. Hi ha diversos punts on s’arriba des de diversos camins.

Un personatge que hàgiu descobert fent el llibre?
—Havia sentit parlar d’un personatge que en deien ‘el ric més desconegut de Catalunya’. Propietari de la finca on es va edificar el Corte Inglés de la plaça de Catalunya, a Barcelona. I vaig investigar i, efectivament, segons el registre de la propietat, hi ha un titular d’una parcel·la. Es diu Lluís Pons Casademunt i és amo de la parcel·la de la cantonada de dalt, la que toca amb la ronda. La família Pons fa fortuna de diverses maneres: primer amb el tèxtil, després amb l’arròs –i, de fet, són els que van reintroduir l’arròs al delta, que s’hi havia perdut i van ser propietaris de l’illa de Buda– i van invertir en el terreny immobiliari. Aquest m’ha agradat de descobrir-lo, sí.

I famílies? Quina us ha sorprès?
—Hi ha famílies molt interessants pel fet d’haver-hi estat sempre presents. Com els Güell, Però n’hi ha més, com els Sagnier. No els pots atribuir un gran negoci, ni gran empresa, però sempre hi han estat. Totes les famílies de la burgesia s’han casat amb un Sagnier. Ha passat un segle i encara hi són.

Dones amb poder a Catalunya, quines heu vist?
—Quan tires enrere veus que la marginació de les dones és molt bèstia. Costa de trobar-ne. Però hi ha un personatge que surt al llibre. Fa poc van fer-ne un documental per la televisió: Dorotea de Chopitea. Riquíssima, nascuda a Xile abans de la independència. Xilena filla de bascos, es va casar amb un xilè fill de catalans, fortunes molt grans, i van venir a Barcelona durant la independència de Xile. Va fer moltíssima beneficència, va participar en la construcció del Temple del Tibidabo. Aquesta senyora és la besàvia de Núria de Gispert, que va presidir el Parlament de Catalunya fins fa no gaire. Dona interessant. Però les dones estan molt tapades. Però molt. És molt gros.

Quin és l’objectiu d’aquest llibre, que la gent s’adoni de què?
—Posar un mapa davant el lector. El redactat és molt neutre, però crec que una reacció immediata és que el poder està molt més concentrat que no es pensa la gent. I que les relacions familiars de la gent que té poder per tradició, diguéssim, són molt estretes. Gent que aparentment no són parents, després veus que sí. Per exemple, em va sobtar que quan el cas Bárcenas era en plena ebullició va aparèixer el seu advocat. El primer home que va parlar de pagaments en negre al PP. Aquest senyor és un Trias Sagnier. Cosí germà de l’alcalde Trias. De relacions com aquestes, te’n vas trobant.

En els vostres ‘textets’ parleu molt de La Caixa. En el llibre, no tant.
—Té un capítol ampli. La Caixa va perdent interès amb el pas del temps. Els seus tentacles han anat minvant. El grup industrial és com més va més petit. Les normatives de la banca fan que un cop s’han convertit en banc necessitin molt de capital per complir. S’han hagut de vendre coses per concentrar recursos. Les seves participacions són cada vegada més petites en el grup industrial. Fa uns anys era una barbaritat. Ara han perdut pes. Però Déu n’hi do.

Us queixeu que els crítics amb el sistema econòmic el coneixen poc.
—Cert. Per exemple, quan estàvem en plena alarma per la prima de risc era molt fàcil de trobar gent que et deia que hi ha especuladors que ataquen el deute espanyol. No han interioritzat com funcionen els mercats. Què li passava, al deute espanyol? Que si saps que el teu actiu avui val més que demà, intentaràs vendre’l avui. El deute espanyol estava en aquesta situació. Per tant, tots els que tenien deute espanyol, se’l venien. Quan es ven un actiu en massa, en baixa de preu. I aquesta gent no ho feia per atacar ni per tenir mania a Espanya. Van actuar amb interès propi, raonable, com tots ho faríem. Seria absurd mantenir un actiu i perdre fins la camisa per defensar el deute espanyol. No venien deute per atacar ningú. És un exemple que demostra que hi ha gent que es queixa del sistema però no l’acaba de llegir bé. I això també es pot traspassar a l’economia de les empreses.

Quines fonts heu fet servir?
—Hemeroteques, n’he mirades moltíssimes. Molts llibres, peces com els llibres de Cabana, els de Farràs sobre els Güell i l’oasi català.  I de registres, és fonamental el mercantil: hi tens accionistes, participacions, resultats. Una eina fonamental. Com el registre de la propietat.

M’he deixat res?
—Hi ha una cosa que m’interessa comentar. Dins de cada sector, quan he de fer història d’una cosa, la faig des del present. I a partir de l’any 2000, tiro enrere. L’ensenyança de la història és molt interessant, començant pel present i anant cap enrere. Primer estudia la democràcia de l’any 1978. Després, la dictadura, la guerra, la República. És una forma més coherent d’estudiar la història.

Escriureu més llibres?
—Sobre unes altres coses, sí. Jo no escriptor per vocació. No tinc talent natural per a escriure. Però arriba un punt que tinc tanta informació al cap, que l’he de treure. Si no escrivís, m’explotaria el cap. És com una olla de pressió, que ha de permetre la sortida del vapor. Si no, t’esclata. Ara estic ficat en un terreny que coneixia molt poc: les relacions Catalunya-Espanya el 1850. Començo a mirar-me coses. Des del punt de vista polític hi ha grans coincidències amb el que vivim ara. De la mateixa que el 1909 es crea Solidaritat Catalana, hi ha un precedent el 1850.

Ho ignorava.
—La patronal catalana, cansada que Madrid la menystingui, decideix fer unes candidatures conjuntes que arrasen. Arriben a Madrid i tenen certa capacitat d’influència. Aconsegueixen que Bravo Murillo sigui president del govern. El dream team. Serien Ildefons Cerdà, Víctor Balaguer, Valentí Almirall, Rossend Arús i Pasqual Madoz.

Els vostres ‘textets’ triomfen a la xarxa. Quin s’ha llegit més?
—Un és un outlier, que surt de la regressió, que es diu en estatística. ‘Amigo español’, en castellà, que era una mica respondre a les totes crítiques habituals als catalans. Núvol el va penjar i va tenir més de 100.000 lectures. Ara me’l trobo en revistes de barri en paper.

Roger Vinton representa que és un avi de més de cent anys. La pregunta és si els vostres néts saben que escriviu tot això?
—Ara sí. Un dia els vaig explicar que Jaume Barberà, en un dels seus llibres, m’havia citat. Des d’aleshores ho saben, sí. No sou l’únic que sabeu qui sóc.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.