La violència contra les dones no és un afer privat, és a l’ADN de les estructures de poder. Aquesta és l’anàlisi i la dissecció de Rita Segato (Buenos Aires, 1951), antropòloga i feminista i una de les autoritats internacionals sobre a la violència contra les dones, per a qui no és solament una afirmació teòrica. Durant quaranta anys d’investigadora, ha entrevistat centenars de dones agredides –també homes agressors empresonats– en països en conflicte. N’és un exemple el cas paradigmàtic dels feminicidis de Ciudad Juárez. La conclusió que n’ha tret és que l’agressió contra les dones no la podem mirar com una qüestió privada, sinó com una estratègia de guerra. Segato ha estat la ponent encarregada d’inaugurar la biennal de filosofia ‘Barcelona, ciutat oberta’, al CCCB, en un seminari en què també han participat professionals i col·lectius que treballen sobre la violència contra les dones a Catalunya.

‘Hi ha hagut un intent d’arraconar la violència contra les dones a l’àmbit íntim, privat’, diu. I de seguida comença a establir vincles entre el poder dels estats i l’esperit colonialista per demostrar que la violència contra les dones no és instrumental sinó que és una expressió de poder. ‘L’estat espanyol –no em refereixo a Catalunya, és clar– és un estat colonial. El seu procés de conquesta va començar per aquí [en referència a la península] i va acabar per allà [en referència a l’Amèrica Llatina]. Tot això, és impossible de separar-ho del destí de les dones.’ Segato feia aquesta explicació en referència a un treball recent que ha elaborat amb una vintena d’històries de violència contra les dones al País Basc. ‘La nostra estructura perceptiva encara és colonial –diu–, per molt que alguns vulguin parlar de postcolonialisme.’

Segato, que va començar la carrera professional analitzant la qüestió de gènere a l’àrea de Xangó de Recife, al Brasil, va reconèixer i escriure –abans que moltes teòriques feministes europees o americanes– que el gènere i les relacions de poder associades era un tema totalment construït. Uns marcs mentals que encara ara considera que afecten les relacions de poder: ‘Pensar que el món és dividit en majories i minories perpetua les minories a ser un gueto. Hem de canviar les nostres estructures cognitives per poder provocar un canvi social.’

Una part de la responsabilitat, l’atribueix als mitjans de comunicació, per la tendència simplificadora que tenen: ‘Els mitjans de comunicació de masses cometen un error si utilitzen molt una paraula com ara “apoderament”. Aquests conceptes es converteixen en clixés, i els clixés priven d’un pensament més profund sobre aquella qüestió. No podem resoldre mecànicament els discursos.’ Segato posa de manifest també que en el món del periodisme els crims contra les dones encara són minimitzats: no es tracten com a crims polítics, sinó com una qüestió ‘libidinal’.

També parla sobre el rol del sistema judicial: ‘En un model garantista com el que tenim a Europa, la garantia sempre hauria d’anar a favor de la dona. Perquè, de partida, l’agressor representa el poder.’ Així mateix,  explica que la justícia encara no qualifica les agressions contra les dones com a crims: ‘Perquè una agressió allà dalt de la piràmide del poder pugui ser vista com un crim, abans s’haurà hagut de fer molta feina des de baix, en cada paraula i en cada acció, per anar desarmant aquest sistema.’ Per això assenyala la importància de restaurar els llaços comunitaris com una de les prioritats d’aquesta lenta transformació: ‘El primer dret d’un ésser humà és el de pertànyer a un poble, a una comunitat.’

Una de les seves crides més recurrents és la que apel·la els homes a desconstruir la seva masculinitat: ‘Els hem de desempallegar del mandat de la masculinitat. Allò que normalment els posa en una situació més incòmoda, a ells que suposadament són els més forts, és reconèixer-se com a víctimes. Això els descol·loca.’ Diu que és una feina que majoritàriament reclama l’anàlisi i la reflexió i que afecta tota la societat: ‘La mirada patriarcal és hegemònica. Les dones també hi creiem, en el patriarcat, llevat que hàgim fet un treball de reflexió.’

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb