Ricard Torquemada (Barcelona, 1971) és probablement un dels millors analistes de futbol del país. La seva veu ha acompanyat els últims anys Joaquim Maria Puyal a Catalunya Ràdio, i també les transmissions de la Lliga de Campions a TV3. Torquemada llegeix el futbol amb ulls vius, reflexiona sobre el joc i té una mirada llarga en un esport en què el resultat mana.

Es considera un romàntic, però, més enllà de l’estil i el recorregut d’un equip, reivindica la importància de la rematada. Parlem sobre l’adeu de Puyal, l’estat del futbol actual, el Mundial, el Barça i Messi.

Què ha significat Joaquim Maria Puyal per a la ràdio i per al país?
—És una figura importantíssima per a entendre el país, la comunicació i les transmissions radiofòniques. Per mi ha estat el meu pare professional i qui m’ha ensenyat moltes coses que no havia après a la facultat. M’ha ensenyat l’art de l’ofici, moltes coses que hi ha amagades i que no són visibles. També m’ha ensenyat a observar la vida amb una mirada determinada. A vegades ho comparo amb la manera com Cruyff ens va ensenyar a mirar el futbol aquí a Catalunya i al Barça. Puyal ens ha ensenyat a mirar la ràdio esportiva amb els seus ulls. La mostra és que totes les transmissions que han sortit en català, encara que tinguin estructures diferents, totes són molt similars. A diferència de les ràdios espanyoles, que fan un altre mena de producte. Per tant, la seva influència és absoluta.

Com us ha influït?
—M’ha ensenyat a mirar la vida d’una manera particular. La revisió de les inèrcies, per exemple. Des del moment que ho assimiles no deixa de formar part de tu. Em sembla imprescindible cada dia quan em llevo, cada vegada que he de prendre una decisió i quan em demano per què faig això així i no d’una altra manera. Perquè hàgim fet sempre una cosa així s’ha de continuar fent de la mateixa manera? L’altra és la rebel·lió responsable, un concepte que m’interessa molt perquè hi ha moments que necessiten una rebel·lia o un canvi de plans. I has de saber, per responsabilitat, que pots variar el teu pla i prendre una decisió segon el context, el moment i la situació concreta que et trobes.

Què en destacaríeu, de Puyal?
—Primer, la capacitat per comunicar que té i la reflexió que ha fet sobre la comunicació. Quan en Quim et parla, tot té un perquè. Això ho ha traslladat a la manera de treballar. Fem una transmissió en què tot és argumentat. No hi ha res que fem que no sapiguem per què ho fem. Això t’ensenya a viure d’una manera determinada. Fins a l’extrem, perquè a vegades estic amb amics i m’adono que la vida és més simple. Que no cal racionalitzar-ho tot, però arriba un punt que quan ho assimiles i ho sents no te’n pots desprendre. Una altra cosa que destacaria és el que m’ha transmès sobre la defensa de la llengua del país, la importància de tenir-ne cura i de ser rigorosos amb el missatge. Si nosaltres diem una paraula malament, l’oient pot pensar que és ben dita. Per tant, tenim una responsabilitat. Puyal és una persona generosa que m’ha ensenyat molt, i ha estat molt inspirador.

Ara s’obre una nova etapa. En sabeu cap novetat?
—Encara és tot obert. No puc explicar gaires coses. Sé que es mou i que hi ha converses perquè no queda gaire, tenim un mes i els caps de la Corporació i el director de Catalunya Ràdio han de dir quin camí volen emprendre.

Parlem de futbol. Quantes hores de futbol mireu cada dia?
—D’ençà que tinc fills menys que les que mirava o que m’agradaria mirar. He baixat una mica la freqüència, cosa que em tortura perquè m’agrada i ho necessito per sentir-me plenament realitzat professionalment. També depèn del moment de la temporada. Del Mundial, per exemple, els he vistos tots. Quan hi ha temporada amb lliga i Lliga de Campions, intento mirar els màxims partits possibles. Les lligues internacionals les veig a la carta quan m’interessa veure un equip o un futbolista concret. Abans tenia més disciplina de veure partits d’altres lligues, sobretot fora del Barça i del context que l’envolta.

Posem un exemple. Quan el Barça juga contra un rival europeu, quants partits us mireu, abans, d’aquell equip?
—Si és fase de grups, procuro mirar-ne tres. Els últims de lliga, i l’anterior de Lliga de Campions si s’escau. Després tinc més marge. Procuro no obsessionar-m’hi gaire. Si el Barça juga a final de febrer, començo a mirar partits del rival a final de gener i intento veure’n tres o quatre. De lliga, procuro veure el partit que el rival ha jugat el cap de setmana anterior.

Us agrada molt el futbol, però també l’handbol. De fet, de petit vau jugar a handbol. Creieu que hi ha un excés d’informació de futbol i del Barça?
—Hi ha una qüestió a tenir en compte, el periodisme com a negoci. Si hi ha molt futbol i molt Barça és perquè el periodisme s’ho mira com un negoci. És un dels grans debats del periodisme actual. Hi ha més gent interessada en el Barça i el futbol que en qualsevol altre esport. Hi ha qui diu que, com que no parlem gaire d’altres esports, la gent no pot saber-ne res. La realitat és que quan hem fet un experiment relacionat amb alguna cosa no relacionada amb el futbol, la gent no respon. Necessitaríem molt temps perquè és una qüestió cultural, d’hàbits i de consum de l’audiència. El futbol i el Barça aquí són motors. Ho podem mirar des de la manera romàntica i dir que hi ha un excés, però si ho plantegem com un producte que ha de tenir rendiment hi ha més gent interessada en el Barça i el futbol que no en res més.

Heu vist tots els partits del Mundial. Quina selecció veieu favorita?
—El guanyador del Brasil-Bèlgica serà un gran candidat. És probable que sigui el principal. Està tot molt igualat. El futbol cada vegada és més competit i hi ha pocs equips dominants o amb autoritat. Hi ha pocs equips amb encant. Alhora hi ha més emoció i igualtat, més capacitat per a la sorpresa. El guió narratiu és més interessant que no pas quan hi ha equips molt superiors a la resta. El Mundial ha estat divertit, excitant i entretingut, però futbolísticament ha estat fluixet, discret.

I a l’altre costat del quadre, qui hi veieu a la final?
—Tinc una intuïció que no poc argumentar gaire amb Anglaterra. Té un equip molt jove, i, tot i que abans del Mundial no tenia gaires esperances, ha desprès unes sensacions… un futbol directe com l’anglès, però amb un punt d’elaboració, de frescor, de creativitat, de futbolistes ben dotats físicament i tècnicament… Ara, és més una sensació que una realitat. No veig Anglaterra com un equip fiable, encara. Però sí que és un equip il·lusionador. Crec que l’equip més madur és Croàcia. Una selecció extraordinària, que no s’havia considerat, perquè a l’Eurocopa de fa dos anys va caure a vuitens de final contra Portugal després d’una pròrroga –i el perdedor no el consideren i l’infravaloren… Però va demostrar que és un gran equip i ara té un gran moment de maduresa i un moment molt dolç, amb jugadors com Modric, Rakitic, Perisic… Té un punt d’equilibri de veterania, joventut i saviesa.

El fracàs d’Espanya us ha sorprès?
—No gaire. La manera com ha fallat, una mica més. M’imaginava una selecció molt semblant a la que vam veure contra Rússia. Molt bona expressió coral, però poc verí. Tot es trenca quan Diego Costa apareix contra Portugal. Però tot va acabar quan es va trobar la paret de Rússia. A Espanya li ha passat com a Alemanya. S’han recolzat en el model al voltant de la pilota, de passar-se-la molt, de tenir la pilota com a vehicle, però sense rematada… Corres el perill de convertir-te en un equip que vol la possessió i arribar a l’àrea de manera pulcra. Però aleshores peques de falta de rematada. Això no es pot perdre. La combinació de tenir jugadors contundents amb jugadors capaços d’elaborar és difícil d’equilibrar. Alemanya havia tingut tota la vida ‘9’. Ara ha anat al Mundial amb Timo Werner, que no és un davanter pur, i ha acabat jugant amb Mario Gómez perquè no tenia un ‘9’. Han hagut d’apel·lar a l’èpica, la naturalesa tradicional d’Alemanya. Els ha fallat l’equilibri, com a Espanya, i també al Barça.

Parlant d’aquesta manera de jugar, m’heu recordat algunes temporades del Barça.
—Les àrees en el futbol modern marquen les diferències. Quan fem la crítica i analitzem, valorem molt com juguen els equips com si la rematada no fos part del joc. Hem aïllat tant la rematada que l’objectiu sembla que sigui crear ocasions. No es tracta de crear ocasions, es tracta de ficar-la. Això de dir que la cosa més important és crear ocasions i la pilota ja entrarà, és com posar en un terreny aleatori la part més important del futbol, el gol. Ens hem fixat tant en el com que no pensem en el què. I sense el què, el com es converteix en intranscendent. Sobre això hem de reflexionar. Podem dir que el Barça ha jugat millor fins a l’última fase, que és convertir. I defensar, perquè en defensa també has de ser fort. Si domines les dues àrees, marques les diferències.

Quin potencial hi veieu, a una selecció catalana?
—Seria una selecció competitiva. Falta veure quin equip tindríem i si els futbolistes podrien triar jugar amb Catalunya o no. Però en els màxims, crec que seria un equip com Croàcia, una selecció que pogués estar als grans esdeveniments i que competís per superar la primera fase i després a les eliminatòries. Evidentment, no seria una selecció de primer nivell per a lluitar pels títols, però sí ben situada. I després dependria també dels jugadors que formis, el full de ruta que marquis… Tot està per fer.

Abans dèieu que vèieu el futbol actual molt igualat i competit, però aquests últims anys, sobretot a la Lliga de Campions, hem vist moltes golejades entre clubs de primer nivell. El 0 a 4 del Madrid al Bayern, les dues golejades entre el Barça i el PSG, el Juventus contra el Barça i els dos duels d’enguany amb el Madrid, la final de l’any passat…
—És veritat….

Potser és circumstancial, però sembla que hi ha moments en què equips de primer nivell s’ensorren.
—Teniu raó. No he reflexionat gaire sobre això… Crec que forma part de la igualtat. Que el Madrid vagi a Torí i es passegi fa que al partit de tornada potser el Madrid no estigui predisposat mentalment com hauria d’estar i això permet que el Juventus, com que és un equip de qualitat similar, li torni la golejada al Bernabéu. És una mica com li va passar el Barça a Roma. Vas amb la idea que ja ho tens fet, et distreus i pam! En el fons això vol dir potser que els equips sí que estan igualats. Si estàs al 100%, ets millor que l’altre, però si baixes el llistó i l’altre equip està al 100% et pot rebentar. Els calendaris són molt densos i això pot fer que els futbolistes es prenguin descansos mentalment i no els encaixis al lloc adequat, i el dia que descanses mentalment i no et toca se te’n va la temporada en orris. No pot ser que els futbolistes es juguin la vida a cada partit. Quin partit tenen tranquil? A vegades quan parlem de Messi i Cristiano Ronaldo no valorem prou l’exigència a què estan sotmesos cada dia que juguen. Surten a defensar el seu personatge futbolístic i cada dia tenen una televisió que els jutja, gent que els mira, que volen que mostrin les seves millors versions. Això fa anys no passava. Som a l’època de la televisió i això fa que les llegendes d’ara suportin una exigència que no tenien les generacions anteriors. Això no ho valorem gaire.

Què n’espereu, de la segona temporada del Barça d’Ernesto Valverde?
—Més que els resultats, que són incontrolables i que depenen de molts factors, una de les coses que centren més la meva atenció és veure cap a on anem. És a dir, si el camí de la temporada passada és conjuntural perquè se’n va Neymar i Valverde ha de gestionar el que té, i ho ha fet molt bé, o bé aquest és el full de ruta de Valverde i quina pròxima pàgina té. El Barça volia fitxar Griezmann, ara vol migcampistes… Vull veure el següent capítol de la sèrie. Valverde ha fet una feina fantàstica, però no sabem ben bé cap a on caminem. Fa la sensació que arriben jugadors de perfils diferents, per motius diversos… No hem acabat de definir què volem. La temporada passada és de supervivència i Valverde construeix un equip capaç de guanyar el doblet. En el terreny de la direcció esportiva, van posar la primera pedra d’un camí o simplement van sobreviure a un accident com el de Neymar? Posaran una primera pedra ara? Això m’agradaria saber, perquè per mi tenir un full de ruta és imprescindible. Ja em desorienta una mica voler fitxar Griezmann i ara voler migcampistes, abans volíem Griezmann, què venia a fer? Com encaixa Coutinho a l’equip…

La sensació és que no hi ha rumb.
—Aquesta és la sensació.

La baixa d’Iniesta també és un repte i condiciona molt l’equip.
—En el fons t’obliga a tenir les coses més clares i a saber què vols. Després podrem discutir si ens agrada més o menys el que s’ha decidit, però primer hem de tenir clar què s’ha decidit i ser ferm amb l’aposta. Fins ara no hem vist cap full de ruta. L’any passat ja va passar, vam començar volent Verratti i va acabar venint Paulinho. No és una qüestió de valorar la qualitat futbolística de l’un o de l’altre, sinó de criteri, de perfil. I sembla que tornem a estar igual. Què venia a fer Griezmann? Si juguem amb Messi i Suárez en un 4-4-2, el fitxatge de Griezmann potser era una oportunitat de mercat, però que s’expliqui. Necessites migcampistes. No dic que no hi hagi cap criteri, però necessitem que es manifesti d’alguna manera. Costa molt veure-ho.

El problema del Barça és la nostàlgia dels anys de Guardiola, però mantenir aquell nivell sense Xavi ni Iniesta és complicat, i Messi es fa gran. L’afecció està preparada per a assumir el model de joc quan els resultats no acompanyin?
—En això, sóc molt romàntic. Crec que si entens el futbol d’una manera, has d’assumir que tens èpoques bones i èpoques dolentes. Però l’estil no es negocia, és una manera d’expressar-se, una personalitat. Les persones no canvien, són com són. És molt important saber què vols ser. Després hi ha el rendiment i els resultats. Ningú no et garanteix que jugant d’una manera determinada arribaran. El que m’agrada és la coherència. Si canvies, explica-ho i defensa-ho. No diguis que no canvies fent-ho, si ho fas, no ho expliquis a mitges… Ostres, no. Hem de saber què volem ser i això és una elecció lliure. A l’afició del Barça hi ha gent que valorarà més l’estil i una altra els resultats, però no hi ha cap fórmula màgica. A mi m’agraden els entrenadors com Quique Setién. Als seus equips els treus la samarreta i saps que són equips de Setién. A mi això em commou. És una cosa que trobo gairebé màgica. És impossible no sentir-te alienat amb aquesta manera d’entendre el futbol. Ell no valora el resultat, valora el viatge, no el desenllaç, perquè és difícil d’aventurar. Però aquesta manera de fer està sota sospita, l’acusen d’irresponsable quan potser ell no se sap expressar de cap més manera. Tu no pots fer una cosa en què no creus. Com sedueixes els teus jugadors, si no? A mi això m’atrapa. Entenc que cadascú sent el que sent i l’elecció d’un entrenador defineix un pla. Si el Barça, com a club, decidís que s’ha de fer una altra cosa, jo ho defensaria. Després m’hi identificaria més o menys, però si fa això i és coherent a mi em semblaria correcte. És una qüestió de gustos.

Teniu la sensació que per aquesta falta de criteri i d’una política esportiva coherent el Barça desaprofita els millors anys de Messi?
—Una mica, una mica. Hi insisteixo. Més que una qüestió de resultats, és de perspectiva. Tenim la sensació que se’ns acaba el temps de Messi. El club en comptes de pensar en un vehicle perquè Messi marqui les diferències, no s’atreveix a proposar res que Messi no accepti. Messi l’han de seduir, l’han de convèncer. La idea seria ser proactiu, no reactiu. No témer res, sinó convèncer-lo. Te l’has de guanyar. Messi respectarà la coherència i qui tingui un pla. Et guanyes el seu respecte venent-li una idea. Compartint-la, no delegant. Crec que Valverde ho ha fet molt bé, això. Però fitxar un extrem amb Dembelé si volia jugar amb un 4-4-2… El vols o no? No ho sé. Valverde és tan discret, educat i elegant que no sabem ben bé com ho viu. Però, per exemple, va proposar a Messi d’acostar-se a Suárez i a la porteria, i tant Messi com el Barça ho van agrair. Va ser tan fàcil com seduir-lo per a fer-ho. El 4-4-2 neix d’aquí i no passa res per trencar el 4-3-3 si cal. S’ha de tenir un full de ruta clar i ser valent, fer que els futbolistes siguin partícips del viatge, no aquesta sensació de fer tombs i d’un respecte excessiu cap al passat.

La capacitat de seducció precisament és la principal virtut de Pep Guardiola?
—Absolutament, sí. En té moltes, però aquesta especialment. Sap convèncer els seus jugadors. Allà on ha anat els ha convençut. Quan se’n va anar del Barça i va dir que prendríem mal, creia que havia esgotat la capacitat per seduir els futbolistes. La seducció dura el temps que dura. Quan la bèstia es fa gran, ja no es deixa seduir. O necessita estímuls nous. Guardiola he fet una evolució tàctica, ha admès coses que al principi no formaven part del seu manual, s’ha adaptat bé a Alemanya i Anglaterra… la carrera de Guardiola és d’excel·lència, una obra mestra, un dibuix que si hagués pogut dissenyar l’hauria fet així. Aquí no es valora gaire. A vegades en aquest país fa la sensació que no agrada la gent que fa bé les coses. Si algú s’acosta a l’excel·lència, ens el mirem com si fos sospitós. No sé ben bé quin és el sentiment que provoca…

Enveja.
—Podria ser. Desprèn aquest punt de mirar-te’l condicionat. Per mi és el millor entrenador del món amb diferència.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb