Ricard Chulià: “Un País Valencià independent és viable”

  • Entrevista a l’autor de ‘País Valencià. Eixida d’emergència’, que defensa la tesi que pertànyer a l’estat espanyol és molt perjudicial per al País Valencià i en defensa la sortida

VilaWeb
Esperança Camps Barber
02.03.2024 - 21:40

El filòleg i analista polític Ricard Chulià (Torrent, 1983) acaba de publicar País Valencià. Eixida d’emergència (Editorial Afers). El pròleg és de Josep Escribano, president del Tempir. És un assaig sobre els perjudicis que té per al País Valencià la pertinença a l’estat espanyol. Chulià es basa en dades i xifres que demostren que l’infrafinançament i la manca d’inversions perjudiquen la qualitat de vida dels valencians.

És per això que assenyala la porta d’eixida, diu que és possible i explica com seria la vida dels valencians sense pertànyer a Espanya. “Sense Espanya, el País Valencià serià un país viable”, i argumenta el què i el com de la partença del País Valencià de l’estat espanyol.

En aquesta entrevista, Ricard Chulià, que és militant d’un corrent crític de Més Compromís, també exposa quines són, a parer seu, les errades que el partit ha comès aquests darrers anys i en critica, per exemple, la manca de democràcia interna.

Heu fet una mena de memorial de greuges, una llista amb tots els mals de què els valencians han de morir. La intenció és acabar de convèncer qui encara no estiga convençut que cal sortir de l’estat espanyol?
—Exacte. Passa que no és exactament un memorial de greuges, perquè els greuges tenen solució. La meua tesi és dir que quan Ximo Puig diu: “Espanya no funciona amb els valencians”, jo dic, i tant que funciona amb els valencians. La qüestió és, els valencians, com a poble, ho volem? Més enllà de qüestions identitàries, ètniques o nacionals. I, per tant, del meu punt de vista hem d’agafar l’eixida d’emergència.

Dieu que si el País Valencià fos independent seria viable per si sol. Amb quines bases?
—En el segle XXI, seria viable. Seríem al primer terç dels estats més poblats, al primer terç d’estats amb un PIB nominal més alt, i al primer terç dels dos-cents estats del món quant a PIB per càpita. No hi hauria cap problema. Però passa que dins Espanya, pel lloc que ens toca, vivim pitjor. La qüestió és si estem disposats a pagar per ser espanyols o no.

El País Valencià seria viable tot sol o confederat?
—Seria un estat viable per si mateix i seria viable confederat amb uns altres estats.

Països Catalans?
—Si així ho decideixen els valencians. La qüestió és que el llibre parteix del País Valencià com a subjecte de sobirania i com a estat viable. A partir d’ací, si els Països Catalans són decisió dels valencians, catalans i illencs, perfecte.

Al títol del llibre jugueu amb la polisèmia del sintagma “eixida d’emergència”. L’assenyaleu i dieu que l’eixida és urgentíssima.
—Sí, i a més agafa la metàfora de Walter Benjamin, que diu que la revolució no és el progrés de la història, sinó el fre d’emergència per a evitar-ne el desastre. Aleshores, l’eixida d’emergència és aquesta metàfora del lloc que els valencians tenim dins Espanya i l’eixida d’emergència és perquè en volem eixir, perquè no hi estem a gust.

Al llibre dieu que per a arribar-hi, primer cal assenyalar Ítaca. Què és?
—La independència. Una república valenciana independent.

A Ítaca l’han cantada molt, li han fet versos. La República Valenciana, com us la imagineu?
—La imagine millor en el sentit que ara arrosseguem unes dependències que són un problema. No tenim el nivell de serveis amb relació a tot allò que generem. O siga, tenim una bona sanitat perquè som al primer món, per exemple, però som la perifèria de la perifèria. No tenim la sanitat que ens correspondria amb allò que generem. La imagine d’una manera desapassionada. Senzillament, viuríem millor.

Governada amb quin sistema?
—L’hauríem de triar entre tots. No podem aspirar a ser una democràcia avançada perquè tenim un llast que ens ho impedeix. Per exemple, una idea de nació excloent i exclusiva que manté que el poder no pot ser compartit sinó, centralitzat. I això lliga amb una monarquia que fa que la democràcia sempre siga sota sospita. Si bases la teua idea de nació a impedir que els pobles es puguen expressar, la democràcia acaba essent una idea sospitosa. No et serveix traure les porres contra els desitjos democràtics del poble català i pensar que això no afectarà la teua qualitat democràtica.

Fins ara, li ha eixit barat a Espanya haver tret les porres?
—Depèn. Aquesta és una de les coses que també plantege en el llibre. És a dir, una idea d’unitat basada en el sotmetiment, o una idea d’unitat basada en la lliure voluntat. Al llibre descric la societat que tenim els valencians, aquests són els indicadors i la pregunta que ens hem de fer és si això és així perquè és inexpugnable, perquè ni tan sols es pot posar en dubte perquè a l’altra banda hi ha les armes, les porres i la força bruta que ho impedeix. La qüestió és fer una anàlisi en llibertat que ara com ara no ens pot impedir ningú. I d’aquest punt de vista també explique que Catalunya no és Espanya, sinó que Catalunya és d’Espanya. L’octubre del 2017 va ser un punt d’inflexió que la resta de pobles que estem dins l’estat espanyol hem d’analitzar de la mateixa manera perquè nosaltres també som en eixa lluita.

Catalunya és propietat d’Espanya?
—D’ençà de fa més de deu anys, les tries democràtiques que fa el poble català no són respectades per l’estat espanyol de manera continuada. No parle només del referèndum, sinó per presidents a l’exili, inhabilitats com Quim Torra. Jordi Sánchez es presenta i li ho impedeixen. A Jordi Turull li impedeixen la investidura… És una constatació històrica. Tots els presidents de la Generalitat que no han pertangut a forces polítiques espanyoles han estat represaliats. Des de Prat de la Riba. Pere Aragonès és l’únic que no hi ha estat fins ara.

Per als valencians, és més còmode restar dins l’estat espanyol encara que ens isca més car?
—Pense que no. És molt més incòmode mantenir-se dins Espanya. Si mirem tots els índexs de manera freda, ens hi duen. No és cap coincidència de l’atzar que siguem el territori més mal finançat quan som per davant de la mitjana de renda per càpita. O que siguem el territori que menys inversió per habitant rep de l’estat. Això significa menys metges, menys professors que no ens correspondria si gestionàrem i executàrem els nostres recursos.

Al llibre definiu els valencians com els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels europeus.
—L’espai que tenim assignat com a perifèria dins la Unió Europea i perifèria dins Espanya és el de l’especialització econòmica en turisme de masses. Som els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels nord-europeus. Això significa un monocultiu del turisme que ens duu a la precarització de tota l’economia. I si mirem el mapa de la renda per càpita, del risc d’exclusió, de pobresa, i mirem les comarques en què passa això, la correlació amb la major especialització turística és lineal i absoluta. La pregunta que ens hauríem de fer és si volem que el nostre futur siga continuar fent de cambrers per als madrilenys i de geriatres per als nord-europeus.

Al llibre hi ha frases contundents com ara “els valencians no pintem fava”.
—És així. A Espanya no pintem fava. I no és d’ara, és una constància històrica. D’ençà que a l’estat espanyol hi ha consell de ministres, deu fer uns dos-cents anys, no hi ha hagut ni mitja legislatura governada per un valencià. L’últim que va arribar a primer ministre efectiu va ser en la Segona República, Ricardo Sámper, i no hi va fer ni dos anys.

Defenseu que una de les primeres coses per a aconseguir la independència és anomenar el país pel seu nom, però el nom “País Valencià” ha vist èpoques millors, perquè fins i tot Compromís l’amaga sempre que pot.
—És absurd. Amagar el nostre projecte és contraproduent. Quin sentit té votar un partit que no saps exactament quin projecte t’ofereix? La qüestió més important és què hi ha dins aquest nom. El País Valencià té un contingut d’emancipació, d’alliberament, de trencar amb la idea de província espanyola, d’autorepresentació que ens és útil. Si aquest nom fos “València”, també seria útil. Amagar el nom és absurd i, internament, també faig aquestes crítiques.

A pesar del que puga semblar, defenseu que el nacionalisme polític valencià no ha fracassat.
—Aquesta setmana mateix hem tingut una enquesta per saber com se senten els valencians. Aquells que ens identifiquem com a solament valencians, que seria el meu cas, som un 2%. Els més valencians que espanyols arribaríem al 8%. I només espanyols són el 17% o el 18%. Això són sentiments, no és un projecte polític, però si ho mires fredament, encara som molts tres-cents anys després de la destrucció del nostre estat, després de quaranta anys del règim del 1978, després de quaranta anys de dictadura. Després de tot això, que continuem existint els valencians culturalment i lingüísticament i també políticament és un error del sistema. Que nosaltres existim és un problema greu per a ells. De fet, Alfonso Guerra diu en un llibre que el perill no solament és la independència de Catalunya, sinó que després hi anirà el País Basc i en acabat el País Valencià. Ens posa entre els alumnes avantatjats seguidors de l’exemple, per ell, perniciós, de Catalunya.

Al llibre feu un repàs de tots els presidents de la Generalitat, una mena de galeria de ciutadans il·lustres… Què hi veieu?
—La conseqüència lògica del sistema. Tenim els delegats colonials que ens corresponen en cada moment. Com a reflexió una mica provocadora, puc dir que l’únic president que ha actuat com a president de l’autonomia, i no dic que actuara amb una idea de país coherent i sòlida, sinó, simplement amb una idea d’autonomia, és el president Albinyana. Va arribar com a president d’una pre-autonomia i la va convertir en autonomia. Tots els altres no han servit la lògica del càrrec, sinó la lògica del sistema de partits espanyol.

Si en aquesta galeria, posem per cas, hi hagués la fotografia de Mónica Oltra, ara hi hauria la de Mazón?
—És difícil de fer aquesta política ficció, però si mirem les eleccions del 2023, que va perdre el Botànic, veiem que a les comarques on resistia el vot d’esquerra, entès com el vot de la coalició governamental, el vot que resistia i sumava era el del valencianisme polític. Quina diferència hi ha entre la Ribera Baixa i el Baix Segura? Com més autocentrament polític, menys ens afecta la política que ve d’Espanya, que en aquest moment és en una reacció completa. Perquè, al final, el valencianisme és l’única força que pot crear una lògica autònoma de partits per evitar que seguim la mateixa lògica de partits espanyols. Per això utilitze la metàfora que el valencianisme és el millor mur que podem alçar contra el feixisme. Com més políticament valencià fem el país, menys ens contaminarem d’aquesta reacció que ve d’Europa.

El fet de llevar Mónica Oltra de circulació és un símptoma d’aquella por d’Alfonso Guerra?
—No en tinc cap dubte. En el llibre faig un exercici que és una mena de provocació i analitze què veia l’estat espanyol en Mónica Oltra com a personatge polític i què interpretava l’electorat valencià davant la proposta política que representava Mónica Oltra. Evidentment, ella no compartia el meu full de ruta, per exemple, però sí que creava i construïa el País Valencià políticament perquè Compromís era una manifestació electoralment i políticament valenciana. En Mónica Oltra Espanya veia el mateix problema que en Oriol Junqueras. Una qüestió de trencament social i una qüestió de trencament nacional. Espanya la veia com una amenaça encara que ella no n’haguera fet mai qüestió ni fes mai unes qüestions rupturistes amb el País Valencià com a subjecte independent. Li van aplicar la lawfare per llevar-se-la de damunt.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Sou militant de Compromís i formeu part del corrent Bloc i País. Vau ser molt crític amb la decisió que la coalició anàs amb Sumar a les eleccions del 23 de juliol. Considereu que els resultats són un fracàs?
—Totalment. És claríssim. Anar amb Sumar no era útil i no era necessari. Compromís ja construïa un espai polític propi i no necessitava aliar-se amb cap altre espai que fos contradictori amb ells. I d’aquest punt de vista, hi ha dos fracassos. D’una banda, hi ha el fracàs valencianista, en el sentit que els diputats que han aconseguit són diputats dins un grup parlamentari espanyol, com els del PSOE, els del PP i els de Vox. No construeixen un espai polític valencià. I després, si l’objectiu d’aquesta unitat de l’esquerra era frenar la dreta, no és útil, tampoc. El 2015 va haver-hi un canvi a la Generalitat que va donar un balanç molt gros a favor de les forces progressistes. Uns mesos més tard, hi va haver les eleccions espanyoles i Compromís es va aliar amb Podem. Doncs bé, si els resultats d’aquelles eleccions hagueren estat només dos mesos abans, no hi hauria hagut canvi el 2015 a la Generalitat. Com a valencians, no ens interessa la unitat de l’esquerra en clau espanyola perquè no ens interessa formar part d’un sistema polític com l’espanyol.

D’ací a uns quants mesos, Més Compromís farà un congrés, el vostre corrent serà capaç d’articular una candidatura diferent de l’oficial?
—Sens dubte que sí. Ho treballem perquè el partit necessita un canvi a tots els nivells. La necessitat és clamorosa, del meu punt de vista. És que ens han fet votar un paracaigudista madrileny a Alacant! Considere que hem passat el mínim del mínim del mínim. Fa molt de temps que hem passat totes les línies roges mínimes d’un partit valencianista. Hem arribat a l’extrem que si fa vint anys entre a militar en el valencianisme polític ja no és per fer polítiques diferents o per ajudar a construir un espai polític, és perquè no hi haja espais polítics que et facen votar paracaigudistes. El mínim és que els teus representants siguen de la terra o hi visquen. A més, hi ha una falta de democràcia interna molt forta dins el partit. Per exemple, ara anem cap a unes eleccions europees i no podem decidir amb quina candidatura anirà Compromís. Una gent que ens hem organitzat hem arreplegat el 10% de les signatures i ha quedat en no res.

L’argument principal de la direcció és que anant amb uns altres s’eixampla la base de votants.
—Els nombres no els donen la raó, perquè els resultats del 2015 els van fer grans i es van assolir amb la proposta política més valencianista que ha presentat mai Compromís. D’aleshores ençà només s’ha aigualit el discurs valencianista i els resultats han anat baixant. La gent prefereix l’original a la còpia. Si tu et penses que transformant-te en esquerra espanyola et votarà l’esquerra espanyola, no passarà, perquè l’oferta original d’esquerra espanyola existeix.

Canviar el nom de “valencianisme polític” per “catalanisme” és una barrera?
—Pense que el País Valencià no és el mateix ara que el de la transició. L’anticatalanisme és més part d’unes elits espanyolistes molt furibundes que tenen un programa polític molt concret. Per exemple, quan parlem del problema del corredor mediterrani, parlem de la desvertebració i que és més fàcil anar d’Oriola a Madrid que d’Oriola a València. Hi ha més vols de València a Madrid que trens de València a Elx. Aquest és el projecte d’Espanya. Els valencians, tot i haver estat colonitzats per l’espanyolisme, no veuen cap amenaça ni cap problema amb Catalunya. No té cap sentit que els presidents de les dues Generalitats, no ja des d’un, punt de vista sobiranista, sinó des del punt de vista de comunitats autònomes espanyoles no tinguen una aliança preferent quan tots els indicadors ens diuen que l’han de tenir. El tema de la llengua pense que la gent el té plenament assumit. És ridícul que un president de la Generalitat tinga més relació amb el governador de Florida que amb el president de la Generalitat de Catalunya.

Dins Compromís hi ha anticatalanisme?
—Diria que no. Hi ha molt de tacticisme electoral perquè pensa que és contraproduent. Tacticisme que pensa que hem d’amagar el valencianisme perquè, si no, la gent no ens vota. Això és un pensament acomplexat que s’ha instal·lat molt dins Compromís en els darrers anys. Durant l’octubre català, durant la repressió, el BNG, per exemple, no es va amagar mai. Nosaltres no ens hauríem d’haver amagat. No dic que tot l’electorat de Compromís compartesca una idea de nacionalisme valencià fort, d’independentisme, és clar que no. Però sí que no comparteix que l’intentes enganyar.

La direcció de Compromís ha llegit el vostre llibre o el llegirà?
—M’han dit que el llegiran i ho agraesc. I tant de bo que refem el rumb i ens retrobem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any