Respecteu el no

"Darrere el nostre no, hi podeu trobar un treballador esgotat que s'ha forçat a cuidar-se per no viure com un esclau laboral"

Estel Solé
23.03.2022 - 20:55
Actualització: 23.03.2022 - 21:55
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Saber dir que no, sovint, és refotudament complicat. Costa tant si parlem d’un gest petit com d’una gran batalla. En l’àmbit domèstic, i familiar, i també de portes enfora. Hem crescut entenent que l’educació, a tots els nivells, demana complaure els altres, acceptar i assumir. Ser educat vol dir somriure, vol dir no pertorbar amb opinions dissidents, no sortir del camí traçat. Ho vam viure de petits a casa i a l’escola: no et queixis, no repliquis al mestre o a la mare. Fes cas. Segurament no sabríem dir en quin moment vital vam conèixer la paraula compromís, però ben segur que ja executàvem el concepte molt abans d’entendre què significava. I la dicotomia entre fer allò que realment desitgem o necessitem i allò que s’ha de fer, per compromís, perquè toca, voleia sempre per damunt nostre. I sovint, massa sovint, la mirada externa, la pressió social o econòmica, acaben alimentant la por de dir que no.

Vull pensar que en aquest punt del camí social, tu, que llegeixes aquest article, has sentit a parlar, per activa i per passiva, del concepte “no és no”. Tres paraules que s’han convertit en estendard per a erradicar les violències sexuals contra les dones, per fer-nos entendre que quan no es diu que sí, és que no. I quan es diu clarament que no, no hi ha espai per a forçar res. (Sembla obvi, però com que ens continuen violant i matant, de l’evidència n’hem hagut de fer un eslògan.) Fent un paral·lelisme i ampliant l’horitzó semàntic de la frase, considero que fóra bo de recordar aquest lema també en altres àmbits, més enllà de la lluita contra les agressions sexuals. El “no és no” ens cal des de la visió de perspectiva de gènere a l’àmbit laboral, però ens cal també ampliar-ne el significat. Sempre que he mantingut converses sobre aquest tema, he copsat que moltíssima la gent considera que, en general, els costa dir que no, i el fet s’agreuja encara més si parlem de feina. Aquestes línies volen ser una proposta transversal per a treballadors, i volen incloure també els treballadors assalariats, però les adreço sobretot als autònoms. A vosaltres, autònoms, amics de la precarietat i dels alts i baixos laborals, vull apoderar-vos. I a vosaltres, que contacteu amb nosaltres per proposar-nos feines, vull demanar-vos que prengueu consciència i que respecteu els nostres no. Si un treballador respon a la vostra proposta amb una negativa (no puc, no em va bé, em sap greu, però no podrà ser), no forceu la màquina. Si us plau, no insistiu per intentar-nos convèncer i fer-nos canviar d’opinió. Arribar a la resposta negativa ens ha costat molt. I mai no és un caprici per a fer-nos pregar. Els més afortunats, si l’economia els ho ha permès, probablement hauran pagat força sessions a cal psicòleg per aprendre a respondre amb un no. Com a autònoms ens forcem sempre a dir que sí a tot, i a qualsevol preu. Perquè considerem que desestimar una feina és un luxe que no ens podem permetre. Perquè la gran majoria d’autònoms vivim de la suma de moltes petites feines mal pagades, en horaris multifranja que acaben configurant un tetris incompatible amb la conciliació.

Darrere el nostre no, hi podeu trobar un treballador esgotat que s’ha forçat a cuidar-se per no viure com un esclau laboral. Potser per qüestions de salut, potser emocionals. Hi podeu descobrir un treballador que ha decidit que diu que no, malgrat que a la seva agenda, aquell diumenge a les dotze del migdia no té cap feina compromesa, perquè es vol permetre fer un vermut amb la família o els amics. Ha decidit que vol un diumenge de petit descans després de no fer cap festiu el darrer any i treballar tots els caps de setmana. Darrere el no, potser hi ha un treballador dolgut, entristit o ofès perquè quan li heu ofert la “feina”, en cap moment heu comentat que la tasca serà remunerada. Ha estat el treballador qui ha hagut de forçar la incomoditat per demanar si li pagaran per fer la feina. Darrere un no, pot haver-hi un treballador que s’ha promès que no acceptarà feines d’aquelles que acaben comportant més hores de baralles amb l’administració per a cobrar que no pas hores de feina real. O bé, un treballador fart que no li demanin mai quant cobra, i al qual li imposen un catxet precari caduc des de fa anys. O un treballador a qui no li surt a compte agafar la feina, perquè no li paguen el quilometratge ni les dietes, i amb aquella factura no cobreix ni les despeses de gestoria ni la quota d’autònoms mateixa.

Quan no cobres per fer vacances, t’has de forçar a recordar-te que te les mereixes malgrat que ningú et pagui, tot i que et faci por aturar-te i deixar de produir. Si no tens dret a una baixa laboral digne, acabes sentint la pressió de la violència laboral, i malgrat que estiguis a quaranta de febre o t’hagis trencat el colze, treballes, perquè si no ho fas tu, ho farà un altre, i tu no cobraràs i potser no et tornen a trucar mai més. Quan no saps quins ingressos totals tindràs cada mes, quan no saps si el mes vinent tindràs cap ingrés, quan amb cada feina te la jugues i sents la pressió de fer-ho excel·lentment, acabes parant boig. Perquè sí, la manca de drets laborals i la precarietat causen trastorns mentals.

Així que, si us plau, oferiu feines dignes i, sobretot, respecteu els no.

Darrere els no, sovint hi ha un intent de dignificar una feina, una carrera professional. Per un treballador no assalariat, aquell no laboral és un sí a la vida, una mostra de respecte cap a un mateix i cap a l’entorn que pateix també les conseqüències de la nostra precarietat laboral.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes