A les eleccions del 21-D, l’independentisme ha resistit i s’ha consolidat. L’unionisme ha tocat sostre. En primer lloc, l’independentisme ha resistit malgrat les condicions terriblement adverses del moment: líders empresonats i exiliats; mitjans de comunicació en contra (tots els espanyols, pràcticament tots els editats a Catalunya); una situació d’amenaça permanent (judicial, policial i econòmica) a les nostres idees i accions. Ha resistit perquè té una idea-motor potent (això que algú ha anomenat ‘nostàlgia de futur’, la construcció d’un país lliure i també millor) i una xarxa social vibrant que desborda, en el contacte personal quotidià i en l’ús de noves tecnologies, els límits que imposa l’encarcarament de les institucions tradicionals (periòdics, televisions, publicitat).

En segon lloc, s’ha consolidat. Hi havia la possibilitat que, amb el desconcert d’octubre, un sector de l’independentisme, el més ‘moderat’, es quedés a casa i erosionés els 2 milions i escaig de vots de l’1-O. Hi ha hagut petits moviments als marges: alguns moderats del 27-S han fugit (això explicaria la lleugera caiguda a Sarrià, per exemple). La immensa majoria, però, ha estat fidel a si mateixa i a la independència, malgrat tot (i aquí em refereixo a errors de comandament o, si més no, de comunicació del comandament sobre el qual ja he parlat en altres bandes).

En tercer lloc, l’unionisme ha tocat sostre. Si no ha guanyat amb tot a favor, no ho podrà fer en el futur. El 21-D ha enterrat el ‘mite’ (real els anys vuitanta) de l’abstenció asimètrica. La demografia els va en contra. I, sobretot, la política els va en contra: ni poden ni volen oferir res. L’increment continuat de l’independentisme en convocatòria rere convocatòria confirma aquestes tendències de fons.

Encara no hem sobrepassat al 50% del vot i això ens obliga a ser honestos: la ratificació de la declaració no ha arribat encara. Mentrestant, però, ja podem restablir el govern de les institucions a casa. I, a fora, forçar la negociació, que, al meu entendre, hauria de portar a la caiguda del govern espanyol i la implicació d’Europa.

Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton (EUA) i director del Grup de Recerca sobre Institucions i Política Econòmica (IPERG) de la UB.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb