11.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.03.2025 - 21:41
Benvolguts soferts usuaris del tren, avui us porto una reflexió sobre el fascinant món de RENFE i ADIF, aquestes dues entitats que han aconseguit convertir un simple trajecte amb tren en una autèntica odissea digna d’Homer.
Imagineu-vos arribar a l’estació amb l’esperança que, per un cop a la vida, el tren arribi puntual. Però no, la realitat us colpeja amb la subtilesa d’un cop de mall: retards, cancel·lacions i aquella informació tan clara com el fang. És com si juguéssim a la ruleta russa del transport públic, on l’única certesa és la incertesa. Cada dia és una nova aventura, plena d’emoció i imprevisibilitat. Arribarà el tren a l’hora? Quina sorpresa ens espera avui?
Els retards són tan habituals que ja formen part del nostre paisatge quotidià. És desesperant veure com el temps s’escola mentre esperem a l’andana, sense cap informació clara. La manca de comunicació per part de les companyies ferroviàries ens deixa en una situació de desemparament, sense saber quan podrem reprendre el nostre viatge o com afectarà els nostres plans.
La línia entre València i Barcelona és un exemple brillant de com no fer les coses. Una infrastructura obsoleta que fa que els trens semblin més lents que una tortuga amb ressaca. Horaris pensats per a éssers sobrenaturals que no necessiten dormir ni treballar, i freqüències tan escasses que podríem plantar un arbre i veure’l créixer abans que arribi el següent tren. Sembla més una relíquia arqueològica que una infrastructura del segle XXI.
Mentrestant, el govern espanyol ha decidit que l’AVE és la joguina que tothom ha de tenir, invertint milers de milions en línies que connecten Madrid amb qualsevol lloc amb un bar de tapes. I el corredor mediterrani? Bé, aquest pot esperar; total, qui necessita una infrastructura decent en una de les zones més poblades i econòmicament actives d’Europa?
I què direm de les incidències recents? El restabliment del servei entre Tarragona i Barcelona, després de cinc mesos d’obres al túnel de Roda de Berà, no ha suposat la millora esperada. Des del primer dia, els trens han acumulat retards significatius, i sovint han superat els trenta minuts,
La situació va arribar al punt àlgid quan un tren de la línia R2 va quedar aturat per una avaria, cosa que obligà a evacuar uns 900 passatgers que van haver de caminar per les vies. Aquesta incidència va provocar importants retards i va evidenciar la fragilitat del sistema ferroviari actual. La paciència dels usuaris està arribant al límit.
Però no patiu, perquè RENFE té la solució perfecta: modificar la política de compensacions. Abans, si el tren arribava tard, almenys et retornaven part dels diners. Ara necessites un retard tan gran que podries haver fet el trajecte a peu i encara et sobraria temps. És la seva manera subtil de dir-nos que ens acostumem a la seva incompetència.
Els passatgers de l’Euromed som “els pacients de segona classe” del ferrocarril espanyol. Abans de l’1 de juliol de 2024, RENFE ens oferia una política de compensacions per retards que, si més no, reconeixia que el temps és or, fins i tot per a nosaltres, els humils viatgers de l’Euromed. Si l’AVE arribava 15 minuts tard, et retornaven el 50% del bitllet; a partir de 30 minuts, el 100%. Nosaltres, en canvi, havíem d’esperar 30 minuts per al 50% i 60 minuts per al 100%.
Però, ai las!, RENFE va decidir que això era massa generós. I ara només ens tornen el 50% si el retard és de 60 minuts o més, i el 100% si supera els 90 minuts. És a dir, ara tenim més temps per a gaudir de les meravelloses vistes de les estacions, perquè, segons Renfe, qui no vol passar una hora extra a l’andana? Al cap i a la fi, per què has d’arribar a temps si pots gaudir de l’emoció de no saber mai quan arribaràs?
Aquesta política és una falta de respecte als usuaris, que ens trobem obligats a acceptar un servei deficient sense cap mena de compensació justa. RENFE ha demostrat una vegada més que no està disposada a assumir les conseqüències dels propis errors i ineficiències, deixant els passatgers desemparats davant una situació que sembla no tenir fi. És inacceptable que una companyia pública com RENFE prioritzi els seus interessos econòmics per sobre dels drets dels usuaris.
En resum, amb RENFE i ADIF viatgem al centre de la incompetència, un viatge que ens roba temps i paciència. Potser algun dia arribarem a les nostres destinacions sense haver de viure una odissea ferroviària. Fins aleshores, continuarem somiant un servei digne del segle XXI. Perquè de la utopia del corredor mediterrani, val més no parlar-ne.
