És l’hora de reformar el sistema financer mundial

El sistema financer mundial impedeix els fluxos de capital als països en vies de desenvolupament i els crea un parany financer mortal

Jeffrey D. Sachs
06.12.2021 - 20:51
Actualització: 06.12.2021 - 21:48
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Durant la Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic (COP26) del mes passat, centenars d’institucions financeres van declarar que aportarien milers de milions de dòlars per finançar solucions al canvi climàtic. Però hi ha un gran obstacle: el sistema financer mundial, que impedeix els fluxos de capital als països en vies de desenvolupament, als quals crea un parany financer mortal.

El desenvolupament econòmic depèn de les inversions en tres tipus de capital: el capital humà (salut i educació), les infrastructures (elèctriques, digitals, de transport i urbanes) i les empreses. Els països més pobres tenen nivells més baixos per càpita de qualsevol d’aquests tipus de capital i, per tant, també són els que tenen un major potencial per a créixer ràpidament (sempre que inverteixin de manera equilibrada en capital humà, infrastructures i empreses). Avui dia, aquest creixement pot ser verd, i ha de ser-ho, tot evitant el creixement altament contaminant del passat.

Els mercats mundials de bons i els bancs internacionals haurien de proporcionar prou fons perquè els països en vies de desenvolupament “es posin al dia” en comparació amb els desenvolupats, però això no és així. El flux capital provinent dels mercats mundials de bons i dels bancs cap als països en vies de desenvolupament continua essent petit, inestable i costós per als prestataris. Els països en vies de desenvolupament, de fet, paguen uns interessos anuals que solen ser entre un 5% i un 10% més elevats que no pas els que paguen els països rics.

Els països en vies de desenvolupament, com a grup, són considerats prestataris d’alt risc. Les agències de qualificació creditícia assignen qualificacions més baixes a aquests països senzillament perquè són pobres. No obstant això, aquestes percepcions de risc són exagerades i sovint es converteixen en una profecia autoacomplerta.

Quan un govern emet bons per finançar inversions públiques, sol comptar amb la possibilitat de refinançar-ne una part, o bé la totalitat, al moment del venciment, sempre que la trajectòria a llarg termini del deute en relació amb els ingressos públics sigui acceptable. Si, de sobte, un govern es veu incapaç de refinançar els deutes que van vencent, és probable que es vegi abocat a la suspensió de pagaments, no per mala fe o per insolvència a llarg termini, sinó per manca d’efectiu disponible.

Això succeeix amb molts –massa– països en vies de desenvolupament. Els prestadors internacionals (i ara les agències de qualificació) comencen a creure, sovint per raons arbitràries, que un cert país ha deixat de ser solvent. Aquesta percepció genera una interrupció sobtada de nous préstecs al govern. Sense accés al refinançament, aquests governs es veuen obligats a suspendre pagaments, cosa que acaba “justificant” els temors inicials dels inversors. El govern sol recórrer al Fons Monetari Internacional per obtenir finançament d’emergència. La reputació financera mundial d’un país pot trigar anys, fins i tot dècades, a ser restablerta.

Els països rics, que accedeixen a préstecs internacionals en la seva divisa, no s’enfronten al mateix risc de suspensió sobtada de pagaments, perquè els seus bancs centrals actuen com a prestadors d’última instància. Els préstecs als Estats Units, per exemple, són considerats segurs principalment perquè la Reserva Federal (el banc central dels Estats Units) pot comprar bons del tresor nord-americà al mercat, tot assegurant que el govern pugui refinançar els deutes que vencen.

Passa igual amb els països de l’eurozona, sempre que el Banc Central Europeu (BCE) actuï com a prestador d’última instància. Quan el BCE va deixar d’exercir breument aquest paper immediatament després de la crisi financera del 2008, uns quants països de l’eurozona (inclosos Grècia, Irlanda i Portugal) van perdre temporalment l’accés als mercats internacionals de capitals. Després d’aquesta desfeta –una experiència gairebé mortal per a l’eurozona– el BCE va intensificar el seu paper com a prestador d’últim recurs, es va comprometre a comprar massivament bons de l’eurozona i, en conseqüència, va relaxar les condicions de préstec per als països afectats.

Així doncs, els països rics s’endeuten generalment en la seva moneda, a baix cost i amb poc risc d’il·liquiditat, excepte en moments de mala gestió política excepcional (com ara la del govern dels EUA el 2008 i la del BCE poc després). Els països de renda baixa i mitjana-baixa, per contra, s’endeuten en divises (principalment dòlars i euros), paguen tipus d’interès excepcionalment alts i sofreixen suspensions sobtades de pagaments.

Per exemple, la relació deute/PIB de Ghana (83,5%) és molt inferior a la de Grècia (206,7%) i Portugal (130,8%) i, no obstant això, l’agència de qualificació creditícia Moody’s ubica la solvència dels bons de l’estat de Ghana al nivell B3 de l’escala, uns quants graons per sota dels de Grècia (Ba3) i Portugal (Baa2). Això vol dir que Ghana paga al voltant d’un 9% per un préstec a deu anys, mentre que Grècia i Portugal solament paguen un 1,3% i un 0,4%, respectivament.

Les principals agències de qualificació creditícia (Fitch, Moody’s i S&P Global) assignen qualificacions “de grau d’inversió” (positives) a la majoria dels països rics i a molts països de renda mitjana-alta, però, en canvi, assignen qualificacions “per sota del grau d’inversió” (negatives) a gairebé tots els països de renda mitjana-baixa i a tots els països de renda baixa. Moody’s, per exemple, assigna actualment una qualificació de grau d’inversió a tan sols dos països de renda mitjana-baixa: Indonèsia i Filipines.

Trilions de dòlars en fons de pensions, assegurances, bancs i més fons d’inversió són canalitzats per llei, regulació o bé pràctica interna lluny dels valors per sota del grau d’inversió. Una vegada perduda, la qualificació sobirana de grau d’inversió és molt difícil de recuperar, tret que el govern compti amb el suport d’un banc central potent. Durant la dècada del 2010, vint governs (entre els quals es troben Barbados, el Brasil, Grècia, Tunísia i Turquia) van ser rebaixats a una qualificació per sota del grau d’inversió. Dels cinc que han recuperat d’aleshores ençà la qualificació de grau d’inversió, quatre són a la UE (Hongria, Irlanda, Portugal i Eslovènia), i no n’hi ha cap a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica ni l’Àsia (el cinquè és Rússia).

Per tant, és urgent una revisió del sistema financer mundial i s’hauria d’haver fet fa temps. Els països en vies de desenvolupament que tenen bones perspectives de creixement haurien de poder demanar préstecs de manera fiable en condicions de mercat decents. Per a això, el G20 i l’FMI haurien de dissenyar un nou sistema de qualificació creditícia, i més bo, que tingués en compte les perspectives de creixement de cada país i la sostenibilitat del deute a llarg termini. Les regulacions bancàries, com les que constitueixen el Banc de Pagaments Internacionals, haurien de revisar-se d’acord amb aquest nou sistema de qualificació creditícia. Això facilitaria molt els préstecs bancaris als països en vies de desenvolupament.

Per a ajudar a posar fi a les suspensions sobtades de pagaments, el G20 i l’FMI haurien de fer servir el poder financer que tenen per donar suport a un mercat líquid de bons sobirans de països en vies de desenvolupament. La Reserva Federal, el BCE i els altres bancs centrals potents haurien d’establir línies d’intercanvi de divises amb els bancs centrals dels països de renda baixa i mitjana-baixa. El Banc Mundial i més institucions de finançament per al desenvolupament econòmic també haurien d’augmentar considerablement les subvencions i els préstecs en condicions favorables als països de renda mitjana o baixa, sobretot als més pobres. Finalment, però no per això menys important, si els països i regions més riques (inclosos uns quants estats dels EUA) deixessin de patrocinar l’emblanquiment de diners i els paradisos fiscals, els països de renda baixa disposarien de més ingressos per a finançar els projectes de desenvolupament econòmic.

Jeffrey D. Sachs és professor a la Universitat de Columbia, director del Center for Sustainable Development de la Universitat de Columbia i president de la Xarxa de Solucions de Desenvolupament Sostenible de l’ONU.

© Project Syndicate 1995-2021

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €