Diu la llegenda que a Catalunya hi ha un 80% de catalans a favor del dret de decidir. O potser ho diu una enquesta, és igual. Sigui com vulgui, el percentatge casa molt bé amb el 88% de catalans que, segons el CEO, acceptaria el resultat d’un referèndum. Segons una altra enquesta, vaja. Que, amb l’experiència demoscòpica recent, és com no dir res. Com quan parlem del ‘dret de decidir’: de tant de rebregar-lo per voler dir una cosa i alhora la contrària, ha quedat com un eslògan esbravat, sense ànima, en mans dels poetes de l’ambigüitat.

En tot cas, el 80% d’un pastís, en política, fa venir salivera. I llavors què passa? Doncs passa que et pot sortir un perfil com ara el de Julián Villacorta, promotor d’una nova federació catalana del PSOE, ex-dirigent del PSC, ex-Ciutadans i ex-UPyD, i etzibar-te que ell també està a favor d’un referèndum, mira tu, perquè als catalans ‘nos han arrebatado nuestra sobiranía’. Patam! Així ho va manifestar la setmana passada en una tensa entrevista a Catalunya Ràdio, en què va deixar de pasta de moniato la Terribas, l’audiència sencera i cinc tertulians més. Després d’assaborir el suspens que havia creat, Villacorta va entrar en detalls: la seua idea és fer un referèndum sobre l’estatut vigent –’un estatuto de excepción, que ha roto nuestra sobirania’, va insistir–, de manera que si sortís el sí, tornaríem a l’estatut d’abans del pas del ribot i del TC, i si sortís el no, doncs res, que n’hauríem de redactar un altre. Amb dues pilotes medicinals, sí senyor. Endavant l’efecte sonor de riures en llauna.

Baixant un graó més en l’escala espanyolista, ens trobem el PSC del 46% de Parlon i el 54% d’Iceta. Quan l’una i l’altre s’han vist forçats a pronunciar-se sobre un referèndum, ves quin remei, tots dos s’han mostrat contraris a votar sobre la independència, però ep, això no vol dir que no tinguin un referèndum propi al cap: a grans trets proposen referendar una ‘reforma constitucional’ acordada ‘entre Catalunya i la resta d’Espanya’, i que si surt que no, Iceta es decanta per explorar la via d’un referèndum sobre la secessió… acordat amb l’estat. Més riures enllaunats. Parlon no hi coincideix del tot, i ara tant se val, però collada en una entrevista, va acabar suggerint una pregunta possible per al seu referèndum particular: ‘Està vostè d’acord a conviure en un estat plurinacional?’ Vinga una altra llauna de riallades.

Baixem encara un altre graó de l’escala espanyolista per arribar a CSQP, l’última frontera amb l’independentisme. Els que amb l’anunci del ‘referèndum o referèndum’ es van picar al pit perquè ‘Ah, ah, vosaltres dèieu que era una pantalla passada, i ara mira qui tenia raó’. Els que aixecaven la barbeta, tots suficients, per dir als micros: ‘Celebrem que rectifiqueu, que “torneu” al consens del 80%.’ Com va passar al 9-N, que s’havia afegit la tercera via per a fer contents els ambigus, ara se’ls oferia una menció al ‘referèndum pactat’ com un caramelet. Santa innocència. Perquè des del minut zero els ‘vuitantapercentistes’ van tornar a abraçar-se a l’ambigüitat de sempre: referèndum sí, però… de quin referèndum estaríem parlant?, de quin dret de decidir? (Coscubiela); dret de decidir, és clar, però també cal donar sortida als altres ‘drets de decidir’ (Dante Fachin); i el referèndum no ha d’interpel·lar només ‘una part’, sinó ‘una majoria de la societat’ (Giner) –ep, para la cinta: ara el 80% ja no és una majoria?–,  i que si bé el referèndum és una via ‘complicada’, ja hi ha ‘un gran anhel i milions de vots al congrés’ que el defensen (Rabell). Riures i més riures enllaunats.

Si no fos perquè tot això no fa cap gràcia. Tothom sap com es dilueixen les reivindicacions catalanes històricament. Tu demanes el reconeixement de Catalunya com a nació històrica, i et serveixen disset comunitats autònomes sobre disset platets de cafè. Tu sues la cansalada per reformar-te l’estatut, i de sobte a tothom se li acudeix de renovar estatuts, amb articles copiats del teu esforç, a l’estil ‘que inventen ellos’, i perquè al final només et tombin els teus. Tu reivindiques l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, i de cop apareixen al mapa tot de seleccions fetes de pressa i corrents per qui segurament abans ni s’hi havia parat a pensar. Doncs la màquina de diluir reivindicacions històriques torna a ser greixada: tu lluites amb dents i ungles per un referèndum d’autodeterminació, i, no saps com, et surten amb noséquants referèndums particulars sobre convivències, plurinacionalitats i drets de decidir diversos, pensats a remolc, sense ganes, que ningú no havia demanat.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb