La patata era un aliment bàsic de les cultures andines de l’Amèrica del Sud, que anomenaven ‘papa’. És de la família de les solanàcies, la mateixa que el tomàquet, el pebrot i l’albergínia. El nom científic és Solanum tuberosum, i ja indica que és una planta que forma tubercles, unes tiges subterrànies que són la part comestible de la planta. N’hi ha diverses varietats i al nostre mercat distingim les que tenen la pell blanca o vermella, la part de dins blanca o groga i també entre les que serveixen per a coure o per a fregir. És una planta que tolera bé el fred i es pot conrear en diverses èpoques de l’any, tot i que el millor temps per a plantar-la és la primavera, al març, i ja es pot collir a l’estiu, quan les fulles de la planta comencen a assecar-se.

Va arribar a Europa al segle XVI, però va costar d’implantar-ne el conreu, que no es va difondre fins al segle XVIII. Al principi, tot i que és una planta molt fàcil de conrear, no va tenir gaires adeptes. Durant la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), en l’enfrontament entre Espanya i Àustria, Europa va passar una gran fam i llavors van començar a apreciar els valors del tubercle: fàcil de coure, llevava la gana i la planta en produïa una bona quantitat. Però França va resistir-se durant molts anys als encants de la patata, fins que va intervenir en la guerra dels Trenta Anys per frenar els espanyols i la gran fam també hi va arribar. Un personatge polifacètic, el farmacèutic, agrònom i científic Parmentier, va descobrir, al front, que la patata era un aliment excel·lent per a fer que els soldats es recuperessin. Va recórrer a metges, capellans i més estudiosos per difondre les virtuts del tubercle, però fins que no va cuinar les patates de mil maneres per al rei i aquest no va quedar satisfet, no va aconseguir que la població les tastés. També s’explica, i no sé si és real o llegenda, que el rei va ordenar a uns guàrdies que custodiessin els camps de patateres durant el dia, però fent-los marxar durant la nit per fer pensar a la població que allò que hi havia plantat en aquells camps era de gran valor. Volia que els ciutadans robessin les patates quan baixava la guàrdia i que això ajudés a pal·liar la gran fam. A Parmentier devem el puré de patata cremós que els francesos van difondre per acompanyar les carns.

El mite que la patata engreixa molt
La patata té fama d’engreixar molt i això no és cert. És un aliment ric en hidrats de carboni, com el midó, però conté moltes menys quilocalories que la pasta o l’arròs. Si comparem el valor energètic de 100 g de patata amb 100 g de pa, de pasta o d’arròs, hi veureu molta diferència:
• 100 g de patata crua: 68 Kcal
• 100 g de pa blanc: 238 Kcal
• 100 g de pasta de blat crua: 347 Kcal
• 100 g d’arròs blanc cru: 349 Kcal

Si la patata es menja bullida o al forn, no augmenta el seu valor calòric, però si es fregeix, l’oli el fa créixer moltíssim. La patata també conté fibra, minerals (potassi, magnesi i fòsfor) i alguna vitamina (àcid fòlic i la vitamina C, que es destrueix quan es cuina).

Recepta
En aquesta amanida la base és la patata, que es pot coure al forn o es pot bullir. En tots dos casos cal coure-la amb la pell perquè no perdi el midó i quedi farinosa. Com que la patata cuita al forn té un gust diferent, us proposo de fer-la d’aquesta manera. Si la voleu fer bullida, trobareu totes les indicacions en la recepta de l’ensalada russa.

Ingredients (per a dues persones)
• 200 g de patata (1 peça mitjana)
• 1 llauna petita de tonyina en oli (si és d’oliva, serà més gustosa, però també pot ser de gira-sol)
• ½ ceba petita
• ½ pebrot vermell
• ½ pebrot verd
• 1 tomàquet vermell mitjà
• 8 olives verdes sense pinyol
• 4 cogombrets
• 2 tomàquets secs italians
• oli d’oliva
• sal
• pebre

Preparació
• Prepareu les patates el dia abans de fer l’amanida.
• Renteu-les amb pell i poseu-les, sense pelar, en una safata de forn que contingui un dit d’aigua perquè en coure-les no quedin seques. Deixeu-les durant 1 hora i mitja a 180º C.
• Si són gruixudes, punxeu-les per veure si la punta del ganivet s’enfonsa fins a l’interior i, si cal, deixeu-les-hi uns quants minuts més.
• Quan la pell ja s’hagi arrugat i siguin cuites, traieu-les del forn i deixeu- les refredar en un plat. Quan ja no cremin, poseu-les en una carmanyola sense pelar-les, a la nevera. D’aquesta manera la polpa de la patata no s’engrogueix.
• L’endemà, peleu-les i talleu-les a rodanxes.
• Renteu la verdura i assequeu-la.
• Peleu la ceba i trinxeu-la.
• Talleu el pebrot a tires i després a trossets petits.
• Talleu el tomàquet a daus i el tomàquet sec a trossets.
• Talleu les olives i els cogombrets a rodanxes.
• Saleu les rodanxes de patata i al damunt poseu-hi la verdura tallada i la tonyina de la llauna, traient-la amb una forquilla perquè no agafi tant d’oli.
• Per amanir-ho podeu fer servir l’oli que ja du la tonyina, afegir-ne una mica de la llauna o posar-ne del d’oliva verge extra. Tampoc no cal que sigui una amanida oliosa.

Suggeriments
• És un primer plat, perquè és ric en hidrats de carboni.
• Si no us convé la ceba crua, la podeu escaldar i refredar per afegir-la a l’amanida.
• Pot combinar molt bé amb un segon plat de carn o peix, lleuger.

Comentaris
• És una recepta apta per a dietes vegetarianes si no hi poseu la tonyina.
• No conté gluten.

Valoració nutricional
Aquesta recepta té una aportació calòrica moderada perquè és un primer plat que aporta glúcids. És un plat equilibrat, ric en fibra i fàcil de pair. Només cal ser mesurat amb l’oli de la tonyina o l’oli per amanir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb