Enlloc no brilla tant el sol com a la pagoda de Sule, a Yangôn (abans, Rangoon), l’antiga capital de Myanmar. Quan el dia comença a despuntar, a quarts de set del matí, els voltants d’aquest lloc de culte emblemàtic ja són ben desperts. Els mercaders preparen la paradeta, els monjos caminen en fila índia per recollir les ofrenes i centenars de creients s’hi van acostant, tot esquivant els raigs de sol intensificats per la cúpula daurada.

La pagoda de Sule, construïda fa uns 2.500 anys, va ser el punt que els britànics van fer servir de referència per reestructurar el centre de la ciutat. Encara avui el temple fa de nucli físic i social de la downtown. Els carrers s’estenen pel voltant en una perfecta quadrícula que palesa la clara planificació urbanística dels colonitzadors.

Just al costat, seguint el carrer de Mahabandoola, es destaca un edifici immaculat de disseny birmà, però amb un clar mestissatge amb corrents de més parts del món. Uns dracs hi custodien l’entrada. És la casa de la ciutat, situada en una zona amb una gran acumulació d’atraccions interessants, com ara el parc de Mahabandoola, el Tribunal Suprem i l’Oficina de Correus.

Yangôn va deixar de ser la capital del país el 2006, però, així i tot, continua essent la ciutat més poblada, amb cinc milions d’habitants, i la més important comercialment, històrica i artística. En canvi, l’actual capital, Naypyidaw, que es va construir especialment per complir aquesta funció ara fa prop d’una dècada, és més aviat una ciutat fantasma.

L’ajuntament de Yangôn és una barreja d’estils arquitectònics.

Dents vermelles, maquillatge groc i faldilles unisex

La downtown és farcida de cases de te on els veïns van a agafar forces i a fer petar la xerrada abans de començar a treballar. Són llocs excel·lents per a tastar les infusions locals i contemplar la vida de la ciutat. La millor manera és, sens dubte, agafar lloc en alguna de les cadires diminutes que els comerços col·loquen a la vorera.

Per moltes vegades que hom hagi estat a Myanmar, hi ha coses que no deixen de sorprendre. N’és una el longyi, la faldilla tradicional que porten tant homes com dones. És una tela d’uns dos metres de llarg que es lliga al voltant de la cintura amb un nus. Segons el sexe, el longyi es portarà d’una manera o d’una altra.

Homes i dones van vestits amb els tradicionals ‘longyi’.

Una altra és el thanaka, un maquillatge de color groguenc que es forma barrejant l’escorça d’un arbre amb una mica d’aigua. La potinga s’aplica normalment a la cara de manera força artística i personal. A més de la funció estètica, també actua de protector solar. Per això no és estrany de trobar algú que porti thanaka per més parts del cos que tingui descobertes.

Finalment, hi ha un altre costum que sobtarà l’estranger. És la nou d’areca, una llavor d’efectes estimulants, que es beu ben bé com si fos un cafè. Però en compte de beure-se-la, la nou d’areca la masteguen, juntament amb la fulla de bètel i llima, com si fos un xiclet. La llavor segrega un residu de color rogenc que escupen a terra. S’identifica fàcilment qui en consumeix, precisament perquè té les dents i la boca tenyides de vermell. La nou d’areca no és cap broma: és addictiva i té efectes molt nocius. A més de Myanmar, també es consumeix –tot i que no tant– a la resta de països del sud-est i del sud de l’Àsia, com ara a l’Índia.

Una dona camina amb thanaka a la cara.

Descobrir la ciutat en els transports locals

Amb el te calent a la panxa i una perspectiva millor de les tradicions birmanes, el visitant té l’opció interessant d’anar al passeig que ressegueix el riu Rangoon. Des d’ací es pot veure el corrent delirant de gent que, ben atrafegats, arriben a la metròpoli de la perifèria estant.

Un edifici acolorit, ben a prop de la pagoda de Sule.

Qui tingui temps, pot agafar el ferri que travessa l’abisme d’aigua fins a Dala. Allà la vida és molt diferent, gairebé rural. De fet, a pocs minuts del poble s’estenen fins a l’horitzó camps de conreu i granges d’animals. No pas gaire lluny, a Twante, hi descansa desapercebut un temple amb més de quaranta serps gegants.

En tornant a Yangôn, a pocs minuts de la pagoda de Sule hi ha dues parades obligatòries. Una és el mercat de Bogyoke Aung San, un edifici colonial inaugurat l’any 1926 on cada matí hi ha un gran bullici. Amb el temps, ha esdevingut una de les principals atraccions turístiques de la ciutat, però encara hi ha algun veí que hi va a comprar antiguitats o objectes d’artesania. A més, també hi ha joieries, galeries d’art i botigues de roba.

L’altre lloc que paga la pena de visitar és l’estació de trens central, construïda per U Tin, el mateix arquitecte que va dissenyar la casa de la ciutat. Des d’ací es pot pujar al famós tren circular, que envolta tota la metròpoli.

Un nen esmorza al carrer amb la cara coberta de thanaka.

El servei és utilitzat sobretot per birmans per moure’s per la zona, però té un gran interès per al turista. En total, el fan servir diàriament 100.000 persones. El trajecte sencer dura tres hores i mitja i té 39 parades, però tampoc no cal fer-les totes. El bitllet costa només 200 kyats (12 cèntims d’euro), i permet de tornar cap enrere si hom es cansa abans d’acabar tot el circuit.

Un comerç amb servei de telèfon al Downtown de Yangôn.

Relaxar-se en el lloc més desconegut i en el més turístic

Al nord del centre de la ciutat es respira un ambient més tranquil. És on els habitants de la ciutat vénen a descansar després de treballar o els dies de festa. El llac de Kandawgyi és ideal per a fer una bona passejada. Construït pels britànics per subministrar aigua neta a la ciutat, és envoltat, en una banda, pel parc gegantí de Kandawgyi i, en una altra, pel parc zoològic de Yangôn.

Una dona fa la bugada al llac de Kandawgyi.

En aquest recinte hi ha una de les joies amagades de la ciutat: un parc d’atraccions abandonat. Quan el van inaugurar, el 1997, durant la dictadura militar, el van lloar com un parc ‘modern i de classe mundial’. Vint anys després, les atraccions han estat devorades per la vegetació i l’òxid, cosa que dota l’espai d’un encant especial.

Arribar-hi no és complicat, malgrat la manca de senyalització. La situació legal de l’espai no és clara, si bé és utilitzat per mainada que hi ve a jugar i per afeccionats a la fotografia. A l’est de la porta sud-oest del zoo hi ha un aparcament des d’on es pot entrar al parc d’atraccions per un forat en una tanca. També es pot demanar a algun dels restaurants que hi ha a l’est d’aquest punt, perquè molts tenen accés per la porta del darrere i no posen cap entrebanc a deixar que la gent hi entri.

El coet d’una atracció abandonada sobresurt entre les branques d’un arbre.

Hi trobem cavallets, cotxes de xoc, una muntanya russa i desenes d’atraccions més, totes en un estat decrèpit que enamora tothom qui les visita. Els birmans asseguren que és un lloc segur, però convé anar amb compte, car fa anys que no s’hi fa manteniment i hi abunden els mosquits, els gossos i les serps.

Passejant durant vint minuts s’arriba a la famosa pagoda de Shwedagon, un gegant stupa daurat que diuen que conté relíquies dels quatres budes passats. Aquest és el principal lloc de culte dels budistes de Myanmar, i una autèntica barbaritat per al visitant. Coberta amb 8.000 planxes d’or i decorada amb milers de diamants i més pedres precioses és, sens dubte, un monument imprescindible de Yangôn.

L’espectacular pagoda de Shwe Dagon durant la posta de sol.

Per ací hi ronden centenars de monjos vestits amb túniques taronges. Al capvespre, molt més buit, s’hi respira una profunda sensació de tranquil·litat. Les tonalitats rogenques del cel s’impregnen arreu per mitjà de la immensa cúpula, i la ciutat, de mica en mica, es prepara per a la nit.

Pagodes immortals

Shwe Dagon i Sule lluen il·luminades fins i tot quan se’n va el sol. Són els veritables gratacels de Yangôn, perquè no hi ha cap edifici veritablement alt. La metròpoli, lluny de descansar, continua vibrant.

El Downtown és, sens dubte, el lloc on cal anar quan la resta de la ciutat ja dorm. El carrer cerveser per excel·lència és el 19, a Chinatown. Hi ha desenes de bars, restaurants i parades de menjar per a totes les butxaques. No hi deixen passar vehicles però, així i tot, cal anar alerta a esquivar els centenars de persones que hi passegen o que volen vendre alguna cosa al turista.

La pagoda de Sule il·lumina la fosca nit a Yangôn.

Yangôn és considerat, amb raó, el nucli artístic del país. Els concerts de punk o de rap, les discoteques o les exposicions d’art atreuen visitants de tot el sud-est asiàtic. Tot i trobar-se limitada per unes infrastructures antiquades, la ciutat no perd ni encant ni carisma.

Els carrers 23 i 25 són més indrets on podem allargar el dia abans de tancar la paradeta. Poques maneres millors hi ha de clausurar-lo que a l’àtic d’algun bar amb vistes a la ciutat. Les pagodes continuen impassibles, com fars que il·luminen una mar negra. Són un recordatori de la importància del món espiritual per als ciutadans de Yangôn, ara esperant d’enlluernar-se d’or amb els primers raigs del matí, per a tornar a impregnar de vida i adoració l’interior i els voltants dels stupes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb