Raji Sourani va ser la setmana passada al Parlament de Catalunya, en una compareixença a la comissió d’Afers Exteriors. És advocat i fa trenta-set anys que treballa defensant els drets humans a Palestina. El 1984 va fundar una organització encarregada de documentar la vulneració dels drets humans en aquests territoris: el Centre Palestí pels Drets Humans (PCHR), del qual actualment és director. Es considera afortunat perquè és un dels residents de Gaza que pot viatjar i està convençut que l’estat d’Israel serà jutjat per crims de guerra al Tribunal Penal Internacional (TPI), de l’Haia.

—Vam coincidir a la ciutat de Gaza el novembre del 2012, quan acabava de passar una guerra. Recordo que, just al costat del PCHR, hi havia una comissaria que havia estat bombardejada. Dos anys més tard, el 2014, hi va haver una altra guerra molt més devastadora en què van morir més de dues mil persones. Bé, la primera pregunta és inevitable: com esteu?
—Allò que va passar l’estiu del 2014 és un fet sense precedents. Va arribar després d’anys sota un blocatge que ofega Gaza, la situació ja era molt miserable: desocupació, pobresa i dependència de l’UNRWA [l’agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins]. Veníem de dues ofensives d’Israel, el 2008 i 2012 i Gaza no es podia reconstruir a causa del blocatge. I, amb tot això, va arribar l’ofensiva del 2014. Durant els 51 dies ens van bombardejar dia i nit. Ens n’anàvem a dormir pensant que l’endemà ja no hi seríem. Cada nit ens pensàvem que seria l’última nit, que ens moriríem o que ens quedaríem sense família, que els haurien mort tots. Era una loteria. Va ser massa. Van matar 551 nens, 334 dones, 81 famílies senceres: en total més de dues mil persones, de les quals el 83% eren civils. Va ser massa, va ser massa.

—I malgrat les bombes, el PCHR va continuar treballant.
—Sí, treballant contínuament, 16 o 17 hores diàries. Sentim la responsabilitat de fer-ho, de documentar legalment aquestes guerres, de documentar què passa realment. Érem l’única veu alternativa, totes les altres organitzacions havien marxat o bé s’havien amagat a causa dels bombardaments. Però també hi ha una qüestió tècnica. Tenim un màxim de seixanta dies per a presentar els casos que denunciem a l’òrgan militar israelià que supervisa l’activitat de l’exèrcit. Si no ho presentem abans d’aquest termini, el cas es perd. Ja ho veus, si no haguéssim treballat durant aquests dies no hauríem tingut temps de presentar-ho.

— Així, presenteu les queixes a un òrgan que controla les accions de l’exèrcit. Quin resultat n’heu obtingut?
—Treballem per portar aquests casos a la jurisdicció universal, al TPI, i per fer-ho cal exhaurir la jurisdicció nacional. Fa trenta-set anys que defenso víctimes palestines davant el sistema israelià i no s’ha fet justícia. De fet, no es pot aconseguir justícia sota ocupació. De totes maneres, denunciant aquests casos provem d’assenyalar la nostra independència i la nostra professionalitat, com a advocats pels drets humans. Volem explicar als israelians els crims de guerra que cometen.

—Les causes de vulneració dels drets humans als territoris palestins es jutgen a tribunals israelians. Com és aquest sistema legal?
—Com a advocats a la franja de Gaza no som reconeguts per Israel, necessitem un homòleg israelià. Nosaltres preparem el cas, els l’enviem i ells el presenten davant el tribunal. No podem fer-ho nosaltres perquè no ens deixen travessar la frontera a Israel. Tampoc no hi poden anar els testimonis a declarar. Hi ha encara més complicacions legals. D’acord amb la llei actual, si es declara l’estat de guerra, l’estat resta exempt de responsabilitat. Només hi serien admesos aquells casos en què es considerés que hi ha hagut una errada individual. Per tant, ens queixem a una autoritat que autoritza, per endavant, els crims de guerra. Però ho hem de fer, per arribar al TPI. No tenim la il·lusió de fer-hi justícia, però hi hem de passar per arribar al TPI.

— El 2012, el reconeixement de Palestina com a estat observador no-membre de les Nacions Unides va obrir l’accés al TPI.
—Després d’haver aconseguit aquest estatus d’observador, hi va haver moltes pressions perquè Palestina no ratifiqués l’Estatut de Roma i no pogués accedir al TPI. Durant dos anys vam pressionar el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, perquè ho signés i finalment ho va fer amb la condició de rebre el suport de tots els altres partits palestins, incloent-hi Hamàs i Jihad Islàmica. Quan tothom va ser a bord, finalment es va ratificar l’Estatut de Roma.

—I en quin punt es troba ara la denúncia per crims de guerra?
—La fiscal que porta el cas al TPI, Fatou Bensouda, ha obert una investigació preliminar i li hem enviat, nosaltres i moltes altres organitzacions, els casos que tenim documentats. Han de ser casos que s’hagin produït després del 13 de juny del 2014, quan es va signar l’Estatut de Roma. Això inclou la guerra de l’estiu del 2014. Malgrat tants anys d’ocupació, considerem que amb això ja n’hi ha prou per a demostrar que s’han comès crims contra la humanitat. De totes maneres, tenim quatre línies a denunciar: els crims comesos durant la guerra del 2014, el setge a Gaza, el mur a Cisjordània i els assentaments. Aquesta investigació preliminar pot durar molt temps, abans no es presenti davant dels jutges. Servirà per a assenyalar quins casos s’han d’investigar. A Colòmbia la investigació va tardar onze anys. Però en aquest cas, ja els vam dir que teníem pressa i que no tindríem la paciència dels colombians.

— Si finalment Bensouda decideix de portar-ho davant els jutges què passarà?
—Esperem que sigui enguany que decideixi de portar-ho endavant. Si és així, els casos individuals es portaran davant del tribunal. Es necessitaran els testimonis, siguin víctimes, advocats o bé l’organització pels drets humans que els representi. Després de Barcelona aniré a Màlaga, on ens trobarem amb advocats de tot el món per a preparar l’estratègia.

—Però Israel no reconeix el TPI.
—No és pas una condició per ser-hi jutjat. Si no s’hi volen presentar, es pot fer el judici sense ells. Sudan i Líbia també han estat investigats pel TPI sense haver signat l’Estatut de Roma. De fet, Israel denuncia atacs a civils israelians i no es cansa de dir que les faccions armades palestines utilitzen els civils palestins com a escuts. Ho podria portar al TPI, no? Per què són crítics amb el TPI? Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa.

—Als informes habituals del PCHR, què es denuncia?
—Primerament les conseqüències del setge a la Franja de Gaza. No tenim llibertat de moviment i vivim en l’escassetat fins al punt de ser captaires a casa nostra. Vivim atrapats, no podem sortir ni per treballar, estudiar, ni si necessitem tractament mèdic. Tampoc no podem exportar ni importar. Israel controla fins i tot quins macarrons hem de menjar! Imagina’t, no podem ni visitar els familiars que viuen a Cisjordània malgrat que és només a quinze minuts de cotxe. Després de les guerres no hem pogut obtenir els materials de construcció que hem hagut de menester, no ens deixen pescar, no podem tractar la nostra aigua… Els nens que tenien deu anys quan va començar el setge, ara en tenen vint i no han pogut conèixer què hi ha fora de la Franja. Hi ha una generació sencera que l’única cosa que coneix d’Israel són els F-16 i els drons: la mort que arriba des del cel, no en saben res més. Abans del blocatge hi havia vincles. Teníem molt bona relació amb la societat civil israeliana; estàvem contínuament en contacte amb advocats, activistes…

—Així, com hi heu arribat, fins aquí?
—Des del 1998 que m’han prohibit, com a la majoria, de sortir per Eretz, el pas que et porta a Israel i que connecta també amb Cisjordània. Això vol dir que no hi puc accedir de cap manera.  Per viatjar a altres països he de sortir per Rafah, per Egipte, que generalment és tancat. De totes maneres, sóc afortunat perquè tinc un document que em permet de viatjar. La majoria de palestins no el tenen.

—Parleu de les violacions dels drets humans comeses per Israel, però qui denuncia les violacions de l’Autoritat Palestina?
—També ho fem. Abans de venir vam publicar un informe sobre les tortures a les àrees que controla l’Autoritat Palestina, Gaza i Cisjordània. Els caps de seguretat de Gaza es van tornar bojos! Durant la guerra un periodista japonès es va posar en contacte amb mi i em va dir que li semblava que la resistència havia executat persones. Ho vam investigar i, certament, havien mort 21 persones acusades de ser col·laboradors. Estàvem en guerra. La meva dona em va dir si m’havia tornat boig, per què ho denunciava si col·laboraven amb els que ens mataven. Em va dir: ‘Ells ens maten i tu els defenses!’ Després d’això vaig rebre amenaces de tots els grups armats. Vaig començar aquest projecte el 1984 denunciant les violacions dels drets humans de tots els palestins.

—Tenint en compte tot això que expliqueu, cal pensar que és difícil d’avançar cap a la pau.
—Ningú no hauria de parlar de la il·lusió de la pau. Israel ha de prendre una decisió, ha de decidir si vol els dos estats o no, perquè ha blocat, des de Rabin, tots els processos per aconseguir-ho. Per mi la millor solució seria tenir un únic estat. Ara, si ho dic seré acusat de voler eliminar Israel, i jo no dic això, jo dic un únic estat on puguem viure junts i tinguem els mateixos drets. Els catalans no podríeu defensar un estat on la condició per viure-hi fos ser catòlic, no? Doncs jo voldria això, voldria un estat on poguessin viure jueus, musulmans, cristians… junts.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.