20.01.2025 - 22:04
|
Actualització: 20.01.2025 - 22:12
Quim Masferrer va fer ahir l’últim programa de la novena temporada d’El foraster. Una temporada més, el programa ha obtingut un gran èxit d’audiència i ha demostrat que, lluny d’esgotar la fórmula, encara té molta corda. De fet, Masferrer ens explica que ja filmen la desena temporada, que els espectadors podran veure a la tardor. Ell té clar quin és l’èxit de tot plegat: la veritat que hi ha en tot allò que fan. “Els protagonistes d’El foraster són la gent, no jo.” I diu que tot plegat s’acabarà algun dia, perquè tot en aquesta vida s’acaba, però que ara mateix a l’equip l’apassiona això que fa i no hi veu final. Però confessa: “El dia que la gent no vulgui parlar amb mi s’haurà acabat el programa.”
—Ahir vau tancar una nova temporada d’El foraster. Quan vau començar us podíeu imaginar que arribaríeu a la novena temporada i amb l’èxit d’audiència que heu tingut?
—Sempre quan començo qualsevol projecte penso que anirà molt bé. És una actitud davant qualsevol cosa a la vida. Sempre penso: “Això anirà molt bé.” Però, és clar, al meu currículum tinc coses que no han anat bé, coses mediocres i coses que han anat molt bé. El 2013, quan vam començar El foraster, no podia imaginar que gairebé dotze anys després el programa tindria aquesta salut.
—I més en una època en què tot es crema molt de pressa, costa que hi hagi formats que durin tant de temps.
—Sí, avui dia tot és molt efímer i volem coses noves. Però potser a El foraster cada programa és una cosa nova i té una mica això, perquè és gent nova, són històries noves, que la gent comparteix amb l’espectador. Aquesta potser és una de les claus d’aquesta cosa que de moment sembla inesgotable, però que no ho és, perquè s’acabarà.
—Potser també una de les altres claus per a entendre aquest èxit és que en un moment que tot va tan de pressa, vosaltres proposeu d’asseure’ns i escoltar-nos els uns als altres.
—No ho sé. Sóc un autor i un actor de teatre que el van convidar a fer un programa de televisió que ha anat molt bé, però no entenc de televisió. M’agradaria pensar que l’èxit d’El foraster és perquè hi ha molta veritat. Que ens interessen les històries de la gent, de les persones anònimes. No només té una entrevista el qui surt a la televisió o el qui marca un gol. Tothom té una entrevista. Amb les coses que ens explica la gent anònima, ens hi sentim identificats. No parlo amb personatges, sinó amb persones. No m’expliquen ficció, sinó la seva història, la seva veritat.
—D’alguna manera tot plegat ens permet de reconèixer-nos els uns als altres… De vegades tinc la sensació que coneixem poc el país i la seva gent.
—És que els pobles existeixen. És curiós, però el cap de setmana després de l’emissió d’El foraster hi ha molta gent que s’acosta a aquell poble, i volen conèixer les persones que han xerrat amb mi. De fet, moltes vegades, els veïns m’ho fan saber: “Aquest cap de setmana el poble era el ple.” És molt bonic que et diguin això, perquè és una manera de tornar tot el que et dóna la gent, que és molt. El dia que la gent no vulgui parlar amb mi s’haurà acabat el programa. Llavors aquesta cosa de voler escoltar allò que t’explica la gent, de sentir-t’hi identificat, de veure també quin país tan extraordinari que tenim. És a dir, cada setmana, de manera estratègica, intentem de poder veure la varietat paisatgística que tenim a casa nostra.
—És molt més pensat que no sembla, el programa?
—Sí, és clar, hi ha molta feina. Tenim un equip extraordinari. Estan molt pensats, els pobles que fem cada temporada. És a dir, hi ha una qüestió de varietat, tenim un país tan ric que ho ensenyarem. De fet, si us hi fixeu, a cada temporada procurem esquitxar al màxim el territori. Hi tenim boira, l’Ebre, la tramuntana, el Pirineu… Tot plegat és fet expressament. I després a cada poble hi ha una feinada. Primer ens hi posem en contacte, tenim la sort que tots volen que hi anem. Això és la millor demostració que fem una bona feina. Posteriorment, hi ha un equip de localització que va al poble, per saber per exemple a on podrem fer el monòleg. Però hi van amb les orelles molt obertes, per si hi troben històries. La mateixa gent del poble ens acostuma a ajudar moltíssim. No només l’Anna Bujons, que és la localitzadora, sinó quan arriba l’equip també ens vénen i ens diuen: “No us perdeu aquella senyora o aquell nen.” Nosaltres estem oberts al màxim, i posem el micròfon a tot arreu. Tenim una cosa, tot l’equip, que és extraordinari i és que ens apassiona la feina. És molt bonic. Ara hem començat a gravar la desena temporada, després de mig any, i m’he emocionat. El rodatge d’El foraster té un punt d’atzarós, com la vida mateixa. Moltes vegades penses, encara sort que vam passar per aquí aquella hora, perquè, si no, no hauríem trobat aquella història boníssima. Però, és clar, tampoc sabem si ens hem perdut una altra història que passava un carrer més enllà. I tot plegat fa que sigui una cosa que està molt vivia.
—És clar, si tornéssiu a un dels pobles que heu fet segurament en sortiria un programa completament diferent.
—I tant, el darrer programa, que era la granja d’Escarp, vam anar-hi durant la floració, hi havia aquells presseguers, aquell color dels arbres fruiters, que és brutal. Recomano a tothom que hi vagi. I si haguéssim anat a la tardor, hauria estat un altre El foraster, no només paisatgísticament, sinó que no m’hauria trobat aquelles persones amb qui vam parlar.
—Per tant, no us acabareu mai els pobles?
—Abans acabaran amb mi. [Riu.] Hem fet uns cent vint pobles, però ens en queden molts. Perquè, a més, hem constatat que no només es poden fer de pobles petits, també podem visitar pobles més grans, o fer un El foraster a la Vall d’Hebron o a Mercabarna. O sobre un barri concret, hem fet la Mina o la Barceloneta. N’hem fet fins i tot sobre Madrid. Però tot s’acaba. I El foraster hi haurà un moment que s’acabarà, és evident, en aquesta vida tot s’acaba.
—I enregistrant la desena temporada penseu que el final és més a prop?
—Cada any que passa falta un any menys perquè s’acabi El foraster. Com deia, tot s’acaba: les relacions sentimentals, les amistats… Es tanquen cicles. La natura mateixa ens ho diu. El foraster hi haurà un moment que també s’acabarà. Quan vam arrencar el programa, em pensava que faltava menys perquè s’acabés, o que no duraria tant. I ara te n’adones, i a més amb les audiències que tenim, que té una salut de ferro. L’equip ens ho passem molt bé fent-ho, tenim moltes ganes de continuar. De moment ens consta que la direcció de TV3 també, i l’audiència també. Per tant, les tres potes s’aguanten, però hi haurà un moment que s’acabarà. I cada any que passa és un any menys perquè s’acabi. És una qüestió metafísica.
—Teniu la sensació que coneixeu molt més el país?
—Oi tant, conec molt més el país i, fins i tot, llocs que em pensava que coneixia, m’he adonat que no. No acabes de conèixer un lloc fins que coneixes la seva gent. Jo havia anat a algun dels pobles, a dinar o a fer un volt, però ara m’he adonat que no el coneixes de veritat fins que no parles amb la gent. Ara, gràcies a la gent, conec molt més bé el país. De fet, gairebé demano que la gent conegui els llocs a través de la seva gent. Moltes vegades trobo molt més interessant qui t’ensenya una església que l’església mateixa. O qui t’ensenya un penya-segat que el penya-segat mateix. El millor guia que pots tenir és la gent que viu en un lloc, i recomano a tothom que faci de turista a través de la gent dels llocs.
—Us volia demanar què era allò que us havia sorprès més aquests anys, però potser ja m’ho heu respost. És la gent?
—Sí, segur. I hi afegiria que la gent té ganes d’explicar coses. Recordo que, quan ens plantejàvem el programa dèiem, i si la gent no ens vol explicar res? Podria passar, això? Que arribes a un lloc i et diguin que no els atabalis. Si no volguessin parlar amb mi, no hi hauria programa. I, en canvi, ara, després d’uns quants anys, t’adones que si hi vas amb respecte i amb ganes d’escoltar, la gent t’explica coses. I la gent té ganes de compartir. És fantàstic. Compartir històries, emocionar-nos i riure junts. I després de més d’una dècada fent el programa, puc dir que tothom té coses interessants a explicar. I les coses que ens explica la gent, a la resta, ens atrapen. Ens atrapen perquè compartir és segurament un dels verbs més encisadors que pot tenir l’espècie humana. Quan comparteixes, tot es fa gran.
—A cada temporada hi ha algun capítol que tothom recorda. Crec que aquesta segurament serà el que vau dedicar a Prada de Conflent.
—Sí, estem molt contents d’haver pogut fer aquest programa a Prada de Conflent, a Catalunya Nord. Feia temps que hi anàvem al darrere. Sempre sortia a la pluja d’idees de cada temporada. Crec que és un programa que va sorprendre, sobretot molta gent va descobrir les dificultats que tenen els catalans d’allà en un tema tan troncal com la llengua. A més, anar-hi en una data tan assenyalada com és la Flama del Canigó, el dia abans de la revetlla de Sant Joan, va ser emocionat. Potser hi ha gent que no sabia que la foguera de Sant Joan del seu poble s’encenia amb la flama que venia de dalt del Canigó i s’escampava per tots els Països Catalans, i ho van descobrir.
—Visualment era molt potent aquell moment. Veies tot el país unit per una flama.
—Sí! Jo estava esgotadíssim, perquè arribar fins allà dalt va ser duríssim. Però, és clar, només amb una pregunta senzilla es va fer la màgia. Jo preguntava: “D’on ets?” I de cop, trobava gent de Mallorca, Alcoi, Castelló, de l’Empordà, de Terres de l’Ebre… T’adones que som un sol poble. Els Països Catalans, allà dalt, tenen més sentit que mai.
—Ramon Gual va començar molt fort, deixant les coses clares.
—I tant, és fantàstic, perquè a través de cantar-me les quaranta ens les va cantar una mica a tots, i això està molt bé. No parava, l’una darrera a l’altra. Que tenim una frontera aquí [s’assenyala el cap], que se senten oblidats… Tots els programes són especials, però n’hi ha alguns que van més enllà d’un programa d’entreteniment, que en realitat és el que som i és el nostre objectiu.
—Quins altres van ser especials?
—No ho sé, ara em ve el cap el programa de la Mina. Vam poder trencar estigmes d’un barri tan estigmatitzat, on normalment només hi van les càmeres quan hi passen coses dolentes. És ple de bona gent, a la Mina. Però també el de la Vall d’Hebron. Viure un Nadal a la Vall d’Hebron quan tots celebrem una data tan casolana i no poder ser a casa, tant els que treballen com els pacients. El programa de Catalunya Nord és d’aquests. Segurament hi ha gent que ha conegut una realitat que li quedava lluny. Vaig quedar astorat amb alguna història que ens van explicar, com ara els càstigs físics que ha patit la gent només per parlar català. Tot plegat és un toc d’atenció!
—Parlant de toc d’atenció, us demanaven més programes de Països Catalans. En penseu fer més?
—Sí, però això no depèn tant de nosaltres, eh? Vam fer Formentera, ara hem pogut fer Catalunya Nord. A mi, personalment, m’agradaria molt poder fer un poble del País Valencià, i per què no, també de la Franja.
—Al Conflent vau visitar la Bressola. Justament, la setmana passada, anunciaven problemes econòmics. Què vau aprendre en aquell pati?
—Fan una feina ingent. El sobreesforç que cal fer per una cosa tan bàsica com és respectar la llengua és brutal. I t’adones que les Bressoles són petites Gàl·lies. En un pati d’una escola de la Bressola es parla sempre en català, però a fora tothom parla francès. Tothom. Per tant, és d’un mèrit estratosfèric. I a més, ara, t’adones que el finançament per a continuar amb la Bressola és finit, perquè no té el suport de l’estat francès. I poder retratar això, poder explicar-ho, em va agradar moltíssim.
—La paraula “foraster” moltes vegades té una connotació negativa, vosaltres hi doneu un significat positiu
—Sí! A mi també m’han canviat una mica les sensacions que tenia amb aquesta paraula. És veritat que el foraster és algú de fora, i té un to despectiu… I, és clar, en el meu cas, que jo vagi pel carrer i em cridin aquesta paraula és bonic. Ara mateix han passat uns nens per aquí davant i el seu pare li han dit: “Mira, el foraster.” És bonic. Em passa igual quan vaig pel carrer i algú diu “bona gent”. Què hi ha més bonic que el fet que et diguin bona gent, no? Ara confessaré que al començament no m’agradava el títol del programa. Volia que es referís alguna cosa relacionada amb la gent, que són els protagonistes. Els protagonistes d’El foraster són la gent, no jo. El foraster és un mèdium que fa que puguem compartir coses a través seu, i que tot plegat arribi als espectadors. Per riure, en la pluja d’idees per al nom del programa jo vaig posar “Village People”. Evidentment, per sort no em van fer cas. Però sí, la meva concepció de la paraula “foraster” ha canviat. Ara és una paraula amable, i abans no ho era.
—Parlant de bona gent, és el títol de l’espectacle que feu ara. I en què empreu la mateixa fórmula que a El foraster, escoltar i parlar amb la gent.
—Si no hagués fet El foraster, segurament no hauria fet aquest espectacle. Però una mica com tot, perquè si no hagués fet El Xarlatan, tampoc no faria el programa, perquè gràcies al fet que em van veure allà em van proposar de fer-lo. És a dir, sempre som hereus de tot el que hem fet. Però sí, aquest espectacle va sorgir de pensar què passaria si féssim allò que fem a El foraster, però sense la postproducció. Què passaria si ho féssim en un teatre? Recordo que, quan ho vaig proposar a la meva productora de teatre, em van arrufar el nas. Em van dir que era boig. Però vaig decidir que ho havíem de provar. I només amb tres o quatre funcions ens vam adonar que el resultat era molt semblant. Allò que et deia que em passava amb els carrers, ara em passa amb els seients. Penso, quina història tan bona, però què hauria passat si ho hagués demanat al de darrere? Té aquest punt d’atzarós. Ahir vaig fer la funció quatre-cents vuit.
—I totes són diferents, no?
—L’altre dia em vaig trobar una parella, que realment tenia un punt malaltís, perquè em van dir que havien vingut quinze vegades. És la mateixa font, tot brolla d’allà mateix. De cop i volta sentir-me molt a gust en aquest compartir i desviar una miqueta l’atenció. D’alguna manera ens plantem a l’escenari, però els protagonistes no som nosaltres i el que expliquem, sinó que és la gent que t’explica coses. Ho trobo extraordinari. La veritat, quan em pregunten ja no sé dir què faig, no sé si això és teatre. No en tinc ni idea, però m’és igual. Perquè el que faig em té atrapat. Estic en una mena d’espiral que no sé sortir-ne. No tenim res preparat, és tot improvisació. Cada dia no sabem què trobarem.
—Però també s’ha de tenir una gran capacitat d’escolta.
—Sí, és clar, d’això també n’hem après. És saber escoltar i voler aprendre més que no tenir ganes de xerrar i d’ensenyar, girar amb tornes. I et puc assegurar que la gent té ganes d’explicar coses. Ahir una parella em van acabar explicant que la primera vegada que van fer l’amor va ser en un cotxe en un pàrquing de Sabadell. No sé com vam arribar allà, ni idea. Però trobo fantàstic que de cop i volta tot el teatre estigui pendent de la seva història.