I

Mesos abans que es fes la consulta del 9-N de 2014, l’equilibri entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència i les institucions era una qüestió clau, que ja era present en quatre escenaris previstos als documents de la segona assemblea general de l’ANC a Tarragona (abril).

En els dos primers, que en direm radicals, es tractava de dur a terme un referèndum vinculant: bé de forma més o menys tolerada i garantint l’estabilitat i la fiabilitat suficients perquè tothom hi pogués votar; bé de manera unilateral, arran de la previsible oposició de l’estat, amb les consegüents dificultats per a garantir el vot lliure i universal. En el primer supòsit, hi havia un equilibri entre institucions i carrer; en el segon, l’equilibri es decantava clarament per l’autonomia del moviment popular cap a la independència per mitjà de la mobilització directa i l’autoorganització (ANC i entitats civils i culturals, sindicats, etc.). 

En els dos escenaris restants, que en direm de resignació, la hipòtesi era que el referèndum no es podia fer: bé perquè el govern de la Generalitat considerava que la situació no ho permetia; bé perquè parlament i govern eren intervinguts per l’estat espanyol. En tots dos supòsits, s’admetia que la sortida davant la renúncia de les institucions pròpies o davant la negativa espanyola a concedir la celebració d’un referèndum no era pas la insubordinació política del poble organitzat: el moviment popular cap a la independència perdia la iniciativa en favor de les institucions o acotava el cap davant la prepotència de l’estat. En el primer cas, perquè admetia unes eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, en substitució de l’expressió directa del poble, dins un marc jurídico-polític emanat de la legalitat espanyola; en el segon, perquè deixava la declaració unilateral d’Independència en mans dels representants de la majoria incontestable dels ciutadans catalans (assemblea de càrrecs electes: diputats del parlament dissolt o no, diputats catalans al congrés espanyol i batlles que donaven suport al procés), sense tenir elaborat cap pla de resistència popular que sostingués el nou poder des del carrer. 

La discussió estratègica d’aquell full de ruta de l’ANC exigia, doncs, triar entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència o la subordinació a la política institucional. Una política d’unitat per la base s’hauria de decantar per la primera línia, que implicava una revolta política contra la legalitat espanyola en defensa del dret d’autodeterminació. Aquesta línia hauria desembocat en una crisi del sistema de partits del Principat, hauria arraconat a la irrellevància les posicions tèbies o vacil·lants i hauria exigit la creació de noves estructures polítiques de conformitat amb el moviment que dominava el carrer. 

No cal ni dir que la falta de claredat i de decisió a l’hora de triar una línia o una altra, fins a l’1-O i, sobretot, després, són a la base de les claudicacions i marrades que ens han dut on som. A hores d’ara, quan sentim dir que hem de recuperar la majoria independentista a les institucions, la qüestió és ben lluny d’estar no pas resolta, sinó ni tan sols replantejada. I cal fer-ho urgentment per a establir prioritats i controlar els ritmes: si confiem de nou que el control de les institucions ens farà reprendre la marxa, restarem dins el marc de l’hegemonia de la política institucional i negarem la necessària autonomia del moviment. En conseqüència, manarà la pressa per a reocupar espais de poder –emanats, no ho oblidem, de la constitució espanyola i, per tant, sota el seu control jurídic i polític– i la qüestió irresolta tornarà a treure el cap: encara que disposéssim dels més abrandats, decidits i honestos representants parlamentaris per proclamar la independència, des d’on seria defensada?, amb quines forces?, amb quines formes de lluita? No pas amb una massa anònima convocada a toc de xiulet de dalt estant, menada per un activisme voluntarista, i indefensa davant una nova repressió de l’estat, sinó amb gent organitzada expressament per dur a terme la missió encomanada, estesa per tot el país, capaç de dirigir accions prèvies i de crear organització. Fet des de dalt, tot són presses a l’hora d’arrencar, tot són càlculs abans d’actuar i tot són vacil·lacions i desbandades a l’hora de resistir; fet des de baix, la mesura del temps la dóna el batec del moviment, la seva capacitat d’intervenció, el seu desplegament per tots els racons de la geografia: potser trigarà més a assolir el seu propòsit, però les conquestes seran fermes i defensades per la gent mobilitzada. I no sembla pas que es pugui esperar una aliança entre institucions autonòmiques i moviment per la independència: si el carrer no pren la iniciativa, les institucions autonòmiques s’han aixoplugat a l’ombra de l’estat i no reprendran per si soles una segona fase del procés. Tornar a ocupar el parlament sense el carrer organitzat, mobilitzat, i capaç d’autodefensar-se equivaldrà a voler treure aigua del pou amb un cabàs. Inversament, hi ha ningú que es pugui imaginar la recuperació d’una majoria independentista al parlament sense un període més o menys llarg de lluita aferrissada contra l’estat i els seus lacais autonomistes? El xoc és del moviment contra l’estat, i tot allò que s’hi interposi va destinat a la claudicació o la irrellevància.          

II

Un apartat significatiu, que l’ANC no abordava en aquella assemblea, era el de Països Catalans. En el fons, era una actitud coherent amb les opcions estudiades, que depenien massa, en última instància, de la posició espanyola. Consegüentment, tant l’ANC com les institucions consideraven, implícitament, que la situació de la resta dels Països Catalans queia dins la legalitat espanyola, i que ja s’apanyarien amb ella. Aquesta posició ignorava que l’estratègia de l’estat era –és– una de sola respecte a la nació catalana, amb l’escanyament colonial i el genocidi lingüístic com a armes: allò que passava a les Illes, el País Valencià i la Franja era l’avís –de te fabula narratur– d’allò que començava a cremar al Principat amb el castellà a les escoles. I aquesta actitud de l’estruç feia témer febleses tàctiques que podien acabar en rendicions estratègiques, com la mort de la llengua, decidida “democràticament” des de les noves institucions “independents” per evitar la “fractura social”. Que és on som ara mateix, quan el govern de la Generalitat de Catalunya n’ha esdevingut còmplice abans de ser-ne víctima definitiva. 

D’altra banda, aquella indefinició respecte a la nació sencera ignorava que les lluites per la llengua i l’escola, escampades arreu, no eren pas –no són pas– mostres d’una resistència desesperada, sinó exemples concloents de mobilització i autoorganització sostingudes, que, com vam poder veure als carrers de València la setmana passada, obren vies d’aigua en les estructures de dominació de l’estat. Una demostració palpable que la llengua, defensada a tots els racons, no és reduïble a instrument, pretext, mitjà, assignatura, o part d’un programa d’integració, sinó que mostra la persistència de la nació sencera en la consciència de les classes populars.