Una exposició commemora a València els quaranta anys de la revista el Temps

  • L’exposició “Un viatge a través d’El Temps” es pot visitar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània fins el 31 de maig

VilaWeb
Laura Escartí
17.05.2024 - 21:40

El 28 de maig farà quaranta anys que es va publicar el primer número de la revista el Temps, el primer setmanari en català amb l’objectiu de vertebrar comunicativament els Països Catalans. Per celebrar-ho, han muntat l’exposició commemorativa “Un viatge a través d’El Temps” a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània –seu de la redacció de València–, que es pot visitar fins el 31 de maig. Va ser a València, precisament, on va nàixer la revista, per la tenacitat i convicció d’Eliseu Climent.

Va tenir el suport de personalitats destacades, com ara Joan Fuster, tot i que no donava “ni un duro”, literalment, per la publicació. Al començament de l’exposició s’explica que quan van anar a formalitzar la societat davant notari, ell va deixar caure una pesseta i va dir: “Per al que ha de durar…” El comissari de l’exposició, Víctor Maceda, també periodista del Temps, recorda una altra anècdota amb el reconegut pilotari Genovés. “Quan li van dir que buscaven suport per a un mitjà que es volia fer, i que era en valencià, va dir: ‘Ah, sí? I quan tanca?’”

Aquell escepticisme no era del tot injustificat. El context polític, social i cultural no els era favorable. Al País Valencià encara es vivien les conseqüències d’una transició molt convulsa, amb atacs continuats de l’extrema dreta a tot aquell que digués que hi havia un territori amb una història, una cultura, i una parla compartides, els Països Catalans. “El fet més rellevant és el repte que es van marcar els impulsors del projecte, i és que es podia fer periodisme en català i des de València, sense vergonya ni complexos, encara que en aquell moment pràcticament no hi havia periodistes capaços d’escriure en valencià”, destaca Maceda.

En aquells anys, no hi havia ningú que hagués estudiat la llengua a l’escola: “Això representava un repte molt considerable i el fet que fora des de València era molt important, perquè des de Catalunya el projecte, segurament, haguera sigut molt català, amb la mentalitat de la gran Barcelona i la gran Catalunya”, apunta Maceda, qui també ressalta la figura del seu impulsor. “El Temps és Eliseu. Sense ell no s’entendria. Això és així. El Temps és absolutament Eliseu i el seu esperit, la seua capacitat de lluita i de superar-se davant les adversitats.” Ell i també la seua dona, Rosa Raga.

Avançats al seu temps

Quaranta anys després d’aquells primers passos, el periodisme reposat del Temps continua. “Un mitjà sortit del no-res, amb capital valencià, 100% valencià, va tenir la capacitat de consolidar-se, de penetrar en el mercat català i de tenir una visió totalment fusteriana de tot, de la vida, de la política, de la cultura… Segurament Fuster n’estaria molt orgullós”, diu Maceda. Amb tot, assenyala que és un cas anòmal, no solament per les qüestions ideològiques, sinó també pel format periodístic: setmanal, en paper, i amb texts de profunditat. Temes actuals d’avui, com ara el canvi climàtic i la salut mental, ja ocupaven portades del Temps fa més de vint anys, com es pot veure a la mostra. Va ser, doncs, una revista avançada al seu temps.

VilaWeb
VilaWeb

A més, va ser el primer mitjà de comunicació amb presència a internet. Fou l’any 1994, a iniciativa de Vicent Partal. El Temps Online va ser un BBS pionera que va cridar molt l’atenció internacionalment.

Entre les claus d’aquest èxit, Maceda destaca els subscriptors. “N’hi ha uns quants que són fidels des de l’any 1984. Crec que hi ha un factor de militància important.”

Signatures de luxe

Per les pàgines del Temps hi han passat autors i intel·lectuals reconeguts, com ara Joan Fuster, Vicent VenturaMontserrat Roig, Isabel-Clara Simó, Quim Monzó, Ramon Barnils o Joan Francesc Mira. Però no tan sols en l’àmbit textual, sinó també en el gràfic, amb dissenyadors com Enric Satué, vinyetistes com El Gat Invisible i col·laboracions de renom com la d’Andreu Alfaro per a la secció “Plaques de memòria” de Manuel Vicent. L’exposició fa un recull d’aquestes signatures, tot i que molts noms destacats han hagut de restar fora.

VilaWeb
VilaWeb

Maceda recorda, per exemple, que l’escriptor Ferran Torrent va començar la seua carrera essent periodista del Temps. De fet, la revista ha estat un gran planter de periodistes, i de la seua redacció n’han eixit noms amb una trajectòria professional important, com ara Vicent Sanchis, Adolf Beltran i Miquel Alberola.

Maceda assenyala que durant els primers anys al setmanari hi havia poca presència de dones, cosa que han anat compensant amb el temps. “És una de les qüestions en què hem de fer autocrítica. La societat era una altra, és evident. Però passaven coses tan vergonyoses com fer un reportatge demanant opinió a vint-i-cinc persones sobre un tema concret, i que tots foren homes. Això ara mateix seria absolutament impensable”, reconeix. Tot i això, l’any 1992, el Temps va ser dels primers mitjans a tenir una dona com a directora, Assumpció Maresma.

Assumir culpes

L’exposició també dedica un apartat a les portades que a ningú no se li ocorreria de publicar avui. Per unes quantes raons, per l’estètica kitsch, pel llenguatge políticament incorrecte o per l’ús i abús de la dona com a reclam. Maceda recorda una portada que tractava sobre un reportatge contra el racisme, en què havien col·locat un home negre amb la frase “Ho tenen negre”. “Hem d’assumir culpes. La societat ha evolucionat molt, quan es feren aquelles cobertes segurament no hauríem imaginat mai que avui dia això seria malvist”, diu.

Torna la censura

A les eleccions del 28 de maig de 2023, l’extrema dreta va arribar al govern de la Generalitat i va irrompre, també, a molts municipis del País Valencià. Fou el cas de l’Ajuntament de Borriana (Plana Baixa). El regidor de Cultura, de Vox, es va afanyar a censurar unes quantes publicacions de la biblioteca municipal que considera “separatistes”. Entre les quals, el Temps. 

A principi d’enguany, a les Illes, el govern de Marga Prohens, de PP i Vox, també va cancel·lar les subscripcions al setmanari, adduint que no tenien interès a rebre-la més.

Eliseu Climent ho va considerar lamentable. Però si una cosa caracteritza el Temps és la resiliència. Ho demostren aquests quaranta anys d’història.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any