A Barcelona hi ha amb prou feines cent metres de distància entre el monument probablement més famós de la ciutat i el segurament més desconegut. Quasi als peus del monument dedicat a Cristòfor Colom hi ha un monòlit allargassat també amb referències americanes. En concret, conté gravats els noms de quaranta-nou ‘marines’ i mariners de la Sisena Flota de la Navy nord-americana que van perdre la vida el 17 de gener de 1977, prop de l’actual emplaçament del World Trade Center, en el pitjor accident al port de Barcelona.

Com que l’incident no bèl·lic més greu de la Marina dels EUA a la Mediterrània va tenir lloc de matinada, els diaris no en van parlar fins l’endemà. L’Avui, nascut un any abans, duia en portada la notícia de la mort de no pas menys de vint-i-tres ‘marines’ nord-americans i una cinquantena de lesionats, segons les primeres dades facilitades pel consolat general dels EUA a la ciutat, en unes circumstàncies descrites així: ‘Al voltant de tres quarts de tres de la matinada, una barcassa de la Sisena Flota dels EUA de les anomenades de desembarcament sortia del moll de l’estació marítima transportant cent vint mariners cap al portahelicòpters Guam i el vaixell amfibi Trenton, ancorats fora port. Tot just sortir de l’empar del moll, la llanxa va topar de front amb un vaixell mercant, l’Urlea, que en aquell moment entrava a port ajudat per uns remolcadors.’

A mesura que van anar passant els dies, amb tot, la magnitud de la tragèdia es va fer més i més grossa, fins a arribar a la xifra de quaranta-nou morts en la barcassa de transport LCM-6, la designació tècnica d’un tipus de llanxa difícil de fer bolcar i ‘que en el seu historial té importants accions de guerra que n’avalen la seguretat’, segons que es deia aleshores a les pàgines de La Vanguardia. El mateix diari, el 20 de gener, resumia les fatals coincidències que havien pogut causar l’accident: ‘Un probable excés de velocitat de l’LCM, unit a un excés d’ocupants; una maniobra brusca per a evitar la col·lisió [amb el mercant Urlea]; la falta de llum; la brutícia de les aigües que impedien encara més la visió; el desconeixement del port per part de les víctimes, i un gran bloc de persones mirant com és lògic de salvar la vida, i alhora molestant-se les unes a les altres, van fer que la bolcada de la llanxa es convertís en una gran tragèdia.’

Caldria afegir-hi un altre factor, gens negligible: tant el USS Guam com el USS Trenton havien ancorat fora del port de Barcelona el mateix 17 de gener després de setmanes de navegació a alta mar, i els mariners de permís no van desaprofitar l’ocasió de perdre’s pel Barri Xino barceloní. A l’última barcassa de transport d’aquella nit, que sortia a les 2.15 per arribar abans de les tres als vaixells, l’hora límit de tornada, hi van pujar un centenar llarg de joves, molts dels quals amb excés d’alcohol a la sang. Al llibre ‘La Sisena Flota a Barcelona’ (La Campana, 2010), l’escriptor Xavier Theros va fer una reconstrucció acurada d’aquella tràgica nit gràcies sobretot a les dades aportades per Josep Ramon Carme, el primer bomber que es va llançar a l’aigua el 1977 i el professional que més cossos va rescatar:

‘A les 2.15 va sortir l’última barcassa, l’LCM-6, de sols disset metres d’eslora, amb massa tripulants: cent trenta mariners i “marines”. Pocs segons després, a l’alçada de l’Estació Marítima, on ara hi ha el WTC, es van trobar de sobte amb el mercant basc Urlea, que feia la ruta entre Palma i Barcelona. El pilot de la llanxa va girar el timó bruscament per evitar el cop i va xocar amb el mercant per estribord. El passatge es va espantar i va anar tothom cap a babord, cosa que va desequilibrar el pes de la nau. L’embarcació, de fons pla, va bolcar davant el moll de Barcelona. Alguns van morir pel cop, però la majoria per ofec en una combinació d’alcohol, xoc tèrmic, desorientació per la foscor i mala sort.’

En primera persona
Dels cent trenta tripulants a la barcassa de transport, hi van perdre la vida vint-i-set ‘marines’ i vint-i-dos mariners, quaranta-nou víctimes en total. Fins el 31 de gener no fou localitzat el darrer cadàver, Loren E. King, flotant al costat de la dàrsena de Sant Bertran. Harry Lamar Thomas, amb dinou anys el 1977, formava part de la tripulació del portahelicòpters USS Guam i va pujar fa quatre dècades exactes a la barcassa de la mort. Va ser un dels supervivents de la tragèdia i ha explicat a VilaWeb com va viure aquella matinada del 17 de gener.

‘Després d’una nit de llibertat a Barcelona, vaig pujar a la barcassa amb dos companys per tornar al nostre vaixell, el USS Guam. Quan tombàvem la cantonada del moll recordo que algú deia a crits a uns nois que apaguessin les cigarretes perquè no s’hi podia fumar. Va ser aleshores quan la gent va començar a cridar: “Mireu cap allà!” Em vaig aixecar per veure què passava i de sobte vaig veure un mercant molt gros, l’Urlea, acostant-se a la nostra nau, molt més petita. Em vaig deixar caure a terra i em vaig preparar per a l’impacte (que no vaig pensar que seria tan gran!). El vaixell ens va picar la primera vegada a la part del davant, i ens va aixecar per tornar-nos a picar més directament pel costat dret. El segon cop va ser el causant que la barcassa es tombés.’ I continua el relat: ‘La imatge següent que tinc és que em trobava sota l’aigua sense saber on era la superfície! Tot era fosc i l’aigua, negra. Sense saber cap on havia d’anar, vaig començar a nedar. Després d’uns quants segons em vaig adonar que no nedava cap amunt! Em vaig aturar i vaig canviar de direcció. No sabia, amb tot, a quina distància era de la superfície, perquè no podia veure cap llum del port. L’aigua era molt bruta.’

Harry Lamar Thomas també recorda a la perfecció el pensament que va tenir al límit de la desesperació: ‘En aquella època acabava de convertir-me en creient de Jesucrist i vaig pensar que si la voluntat de Déu era que em morís, m’hi conformava! En aquell precís moment vaig sortir a la superfície de l’aigua.’ La primera cosa que va veure va ser l’Urlea que deixava enrere el lloc de l’accident: ‘Aleshores vaig veure la nostra barcassa tombada i m’hi vaig agafar. Hi havia tot de cadàvers flotant al voltant meu i gent demanant ajuda. Vaig començar a treure gent de l’aigua i deixar-la a la barcassa tan de pressa com vaig poder. Recordo pescadors recuperant cossos de l’aigua.’

Llavors van descobrir que hi havia nois atrapats sota la barcassa, demanant ajuda: havien quedat en una bossa d’aire sota el vaixell. ‘Realment no sé quant de temps va passar, però recordo quan van arribar els equips de rescat locals. Portaven una grua i bussejadors. Recordo que van fer servir la grua per aixecar per una banda la barcassa i els bussos arrossegaven cossos i supervivents.’

Al llibre de Xavier Theros es recull el testimoni d’un altre supervivent, amb una història ben diferent, a partir d’un text del periodista i escriptor Josep Maria Huertas Clavería:

‘En Johnny anava pet. Als seus vint-i-un anys no estava gaire avesat a beure i no s’aguantava dret. Va demanar a la cambrera del California, un bar del carrer Escudellers on solien anar els “marines”, per anar al lavabo, però amb la mà a la bragueta, tot presses, es va confondre de porta i va entrar al magatzem. Va ensopegar i va caure estès sobre uns sacs, i es va quedar adormit. Com que eren molts els mariners dels portaavions Guam i Trenton que hi havia al bar, ningú no es va adonar de l’absència d’en Johnny. La Mary, que regentava el bar, no va haver d’entrar al magatzem perquè tenia les neveres plenes. El matí següent era el 18 de gener de 1977 i la Mary es va quedar garratibada sentint per la ràdio com s’havien ofegat quaranta-nou dels cent trenta marines en xocar amb una altra embarcació. En obrir el bar es va trobar en Johnny, que s’havia despertat, però no n’havia pogut sortir. El va abraçar ben fort i es va posar a plorar. “Noi, aquesta nit has tornat a néixer”, li deia entre llàgrimes. Al cap de dos mesos, els pares del xicot es van desplaçar a Barcelona per donar les gràcies a la Mary perquè, tot i que involuntàriament, havia salvat la vida al noi. Cada any la Mary rep una carta del xicot, que ara és un home fet i dret que li fa arribar alguna foto dels seus fills i de la seva dona.’

Navy

El record
El 22 de gener de 1977 es va fer a la coberta del portahelicòpters Guam la cerimònia religiosa en memòria de la cinquantena de víctimes, ‘oficiada per ministres de les diverses esglésies, les més altes autoritats de la Sisena Flota de la Marina nord-americana a la Mediterrània juntament amb les autoritats militars i civils de Barcelona’, deia la notícia a l’Avui, que afegia que tant l’Armada dels EUA com la comandància de Marina del sector naval de Barcelona havien obert en paral·lel els corresponents sumaris per tal d’aclarir les causes de l’accident: ‘Diverses autoritats tècniques han emès llur opinió que la barcassa sinistrada no va arribar a abordar el vaixell mercant espanyol, si de cas tan sols el va fregar: les causes, segons ells, cal cercar-les en la velocitat de creuer que duia la barcasssa’, ja s’hipotetitzava. De resultes de les investigacions, la tripulació de l’Urlea fou absolta de tota culpa i el comandant del Guam fou processat per negligències, com a responsable últim de l’accident.

En el primer aniversari de la tragèdia més greu de la US Navy des de la guerra del Vietnam, el consolat dels EUA va inaugurar un monument prop d’on va bolcar la llanxa, fet de granit i ferro per l’escultor Gabriel Alabert, amb una placa que deia en anglès: ‘En memòria dels membres de l’Armada americana i del cos de Marines, que servien al USS Guam i al USS Trenton i que van perdre la vida en aquest port el 17 de gener de 1977. I com a gratitud als funcionaris, ciutadans i equips de rescat de Barcelona per la seva col·laboració amb l’Armada nord-americana.’

En el vintè aniversari de l’accident, aquest monument que representa amb una àmfora, bombolles i onades la Mediterrània es va traslladar a l’emplaçament actual, el Portal de la Pau, un lloc de pas prop del moll de les Golondrines, la passarel·la del Maremàgnum i a tocar d’un mercat d’antiguitats dominical. Malgrat això, l’únic record visible de quasi quatre dècades de relació entre la Sisena Flota i la capital catalana és un dels monuments més desconeguts de Barcelona, com passa també amb l’accident qu commemora.

Per mirar de posar remei a aquest desconeixement a la ciutat, i sobretot a l’oblit en què ha caigut la tragèdia dins mateix de l’Exèrcit dels EUA, un grup de veterans del Guam i el Trenton, capitanejats per Harry Lamar Thomas, homenatjarà el dia 17 al monument els quaranta-nou companys morts en aigües de Barcelona: ‘Han passat quaranta anys de l’accident. En tot aquest temps no hi ha hagut mai la possibilitat per als supervivents i familiars de trobar-se. Això canviarà enguany amb una crida a través de les xarxes socials per a organitzar la primera reunió a Barcelona aquest mes de gener.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb