En la foto apareixen la Laura Palmés, en Jordi Maluquer, en Joan Caballé i la Montserrat Rius. No podem identificar l’home de la dreta, les imatges passen ràpid. Som en una sala gran, una bona colla, potser uns 200 o més, reunits per recordar que l’Avui va nàixer fa 40 anys. Què fas, com et va. Quant de temps. Encara som aquí. Les fotos van passant. Les unes, poques, són en blanc i negre; la majoria, en color. A partir d’un cert moment, a mesura que el relat avança, barrejant les imatges, hi notes l’era digital. Els colors d’ara són llampants, els analògics s’han anat esvaint. Comproves que la impressió més forta de realitat la fa el blanc i negre. De realitat, de memòria.

Avui
Assemblea a la redacció de l’Avui, 1980/Fotografia: Ferran Sendra.

Molts dels reunits no poden recordar la Laura Palmés, que es va morir al juny farà cinc anys. Al cap d’una llarga temporada apartada del periodisme, obligada per l’esclerosi múltiple. Havia combinat de primer la redacció de l’Avui i les col·laboracions a Miramar i a Sant Cugat (així en dèiem, de les delegacions successives de TVE-Catalunya), fins que la tele la va contractar. Va fer llavors entrevistes llargues, algunes de gran impacte, com la del gallec Javier Sampedro que demanava l’eutanàsia. La Laura ja estava malalta,  havia d’anar en cadira de rodes, però continuava treballant. L’entrevista gallega va tenir transcendència enllà del periodisme i es va convertir en un film, d’Amenábar, que s’hi va inspirar, però que encara no entenc ni accepto que els crèdits del film no ho diguin. La Laura també n’havia fet una novel·la, que inclou la correspondència entre ella i Sampedro.

Tornem a la foto. En Jordi Maluquer era el director de l’Avui. Som a la redacció de Llúria, als locals del Ciero (com en dèiem d’El Noticiero Universal), encara amb maquines d’escriure: n’hi ha una darrere la Laura. Després vam anar als locals del Correu (com en dèiem d’El Correo Catalán). L’Avui va nàixer sense rotativa –paraula i màquines també pre-digitals–, estava de lloguer. Va ser per contra la primera redacció dotada d’ordinadors, quan a primers del 1981 ens vam traslladar al Correu, a Consell de Cent, a tocar del passeig de Sant Joan, davant per davant de la sala de ball Scala, cremada en atemptat el 1978 (poc esclarit encara, les implicacions i judicis del qual van representar el cop potser definitiu per a la CNT que mirava de renàixer; si us interessa, Cesc Martínez n’ha fet una novel·la i a la xarxa es poden trobar investigacions recents). Era una època força moguda, temps interessants –que diuen els xinesos per parlar dels temps difícils. Quan feia ben poc que érem a la nova redacció, el cop d’estat del 23-F.

En Joan Caballé era compaginador, una altra paraula desapareguda. Aviat se’n va dir dissenyar i no pas compaginar, de distribuir gràficament les informacions en pàgina per comptar i indicar als redactors les ratlles que havíem d’escriure (el mot ‘caràcter’ volia dir tota una altra cosa, no pas les pulsacions que fem al teclat). La Montserrat Rius era i ha continuat essent la dama de l’arxiu, la memòria del diari. L’altra nit li vaig dir quantes vegades no m’ha vingut al cap que de bon començament, jo tenia 21 anys, ella ens exhortava, cada dia, a guardar una còpia de tot el que publiquéssim, de tot. No li vaig fer cas llavors, però sí quan vaig començar de bell nou en una altra redacció, al Diari de Barcelona que engegava de nou el 1987. Qui avisa no és traïdor.

La foto capta un moment d’una assemblea. Fa molt de temps que no faig de periodista de redacció, molt, però em penso que també fa molt que les assemblees hi són escasses, a les redaccions. En tantes redaccions deuen ser una experiència simplement desconeguda. Que hi participi de manera ben visible el director, això ja sí que deu ser una cosa de la prehistòria de tot.

De tot plegat enraonava dilluns amb les dames de l’Avui organitzadores de la vetllada. No vaig preguntar per les absències. Vaig viure el goig de les retrobades i de les fotos. Gràcies, amigues de la primera hora de l’Avui. No els ho vaig demanar, però em penso que sense elles no hi hauria hagut record d’aquell 23 d’abril de 1976. Coneixen bé els temps interessants que han estat aquests 40 anys del primer diari en català del postfranquisme.

(PS: Si algú s’hi reconeix o reconeix l’home de la dreta de la foto,  que ens ho faci saber, si us plau; si és ell mateix, que dispensi el lapsus. No em fa gràcia, no està bé, no poder documentar del tot la foto: això també ho vaig aprendre a l’Avui.)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb