És la petita crònica d’una ignomínia. D’una altra ignomínia. Significativa, representativa, aclaridora. I indignant. Que sempre ho són, aquests comportaments tan de baixa estofa, aquests menyspreus constants del diàleg i la democràcia i sí, deixeu-m’ho dir així, la decència, que sempre ho són però que en casos extrems, en casos tan greus com aquest, dues-centes trenta persones mortes i ells preocupats tan sols de girar full i dedicar-se plenament a les seves cosetes, aconseguir un bronzejat uniforme, afavorir els negocis dels amiguets, desmantellar els serveis públics que els fan la competència i ofereixen dignitat a la gent, en casos tan greus com aquest, deia, pot ser que la indignació arribi a cotes tan altes que faci mal.

Suposo que confien en el pas del temps, aquesta inèrcia. Suposo que pensen que transcorren els mesos, els anys, i que, en aquest transcórrer, l’atenció, l’interès, el comsedigui, decandirà. Allò que els deixaven anar a les víctimes del metro, ho recordeu?, que quina llanda, cada mes, cada dia 3 allà a la plaça, és que no us en cansareu mai?

No.

La primera sessió de la comissió d’investigació sobre la dana creada a les Corts (exactament, “comissió d’investigació sobre les causes de les inundacions causades per la dana”, que el títol que hi donen ja és una definició d’intencions… i de no-intencions) es va dur a terme el 27 de gener de l’any passat i va durar, exactament, onze minuts. Que això no és excepcional, en realitat, perquè la primera sessió és merament constitutiva, votació per a la presidència i mesa i para de comptar, però que llegir-ne la transcripció dóna unes quantes claus de la cosa: perquè allà s’hi veu com el PP ja tenia clar que en cedia la presidència a Vox (el PP no va presentar candidat al càrrec i va votar la proposta dels ultres-ultres que els sostenen el govern) i perquè es veu també de quines (males) maneres van esbandir la petició perquè mesa i portaveus es reunissin immediatament per tal de fixar termini per al pla de treball: ah, sí, ben aviat (Vox); però la cosa normal seria… (Compromís); calle, que no té l’ús de la paraula (PP); es tanca la sessió (Vox).

Després hi ha hagut, tan sols, nou sessions. I ja han anunciat que la comissió (escric comissió i no sé quin nom mereix, aquesta representació que han ordit, aquesta ofensa) s’acabarà la setmana entrant, el 27 de maig. Pim-pam i sense que hi hagin comparegut, perquè no els han citat, ni Salomé Pradas (ex-consellera de Justícia) ni Emilio Argüeso (el segon de Pradas), per exemple, que formaven part de la direcció d’emergències el fatídic 29 d’octubre de 2024, quan la torrentada va agafar desprevinguda una població que no havia estat avisada per les autoritats ir-responsables, quan aquesta desídia dels qui ocupaven els càrrecs del govern que encapçalava Carlos Mazón (el d’El Ventorro, sí, el d’El Ventorro) va causar tanta desgràcia, tantes morts que s’haurien pogut evitar.

El PPox, aquesta unitat d’interessos i ideologia que forgen les circumstàncies, es va repartir el comandament de la comissió de les Corts, va establir-ne el “pla de treball” (tantes cometes, aquí) i el calendari i, tatxan, de seguida ha tingut redactades les conclusions de la cosa. S’exposaran a la darrera sessió que han programat. Perquè diuen que ja és tot clar, que han aconseguit “material suficient” i que, per no caldre, no cal ni completar aquell “pla de treball” que ells mateixos havien fixat (i on originàriament sí que hi constaven les declaracions de Pradas, Argüeso et alii). A les “conclusions” (quantes cometes, avui!), i sense sorprendre ningú, Carlos Mazón i el seu govern hi queden exempts de responsabilitat. De fet, hi ha personatges (Pradas, Argüeso) que ni tan sols hi són esmentats. Com si així, eludint-ne els noms, poguessin tornar a escriure la història, acomodar-la als seus interessos i per sobre de tot. Per sobre de la veritat, per sobre de la justícia, per sobre de la reparació que continuen reclamant les víctimes (justícia, veritat i reparació, sí, sempre; que no és un mer eslògan ni pretensió de part, sinó primordial fonament democràtic).

Van haver de crear la comissió de les Corts obligats per la mateixa força que va fer que Mazón dimitís, finalment, del càrrec que tan deshonradament ocupava: la pressió social. Quan la pressió els desborda, quan no poden obviar-la, actuen així constrets. Però ni entenen el missatge ni respecten la gent. De fet, ni el volen entendre ni la volen respectar. Cedeixen, només, obligats, cedeixen el mínim i de seguida proven de retrocedir, de preservar les seves posicions de dominis i prebendes: Mazón dimiteix de president però el mantenen de diputat, troben la manera d’apujar-li el sou, amb prou feines fa acte de presència a les Corts (en plural: ell i el seu bronzejat i el seu somriure foteta) i continua amb l’aforament que necessita per a no heure-se-les amb la jutgessa de Catarroja; el clam social per a saber què va passar durant la dana del 29 d’octubre de 2024 i perquè se’n depurin responsabilitats obliga les Corts que ara dominen PP i Vox a crear la comissió d’investigació, però de seguida la converteixen en un insult, una trista caricatura que tanquen en fals i a conveniència.

I així amb tot.

Amb aquesta trepa no hi val l’argumentació, el diàleg és impossible. L’únic que els fa moure del seu búnquer és que s’hi vegin obligats. És clar que costa: ells són l’statu quo i mantenir l’statu quo és la posició més fàcil. Transformar costa. Exigeix esforç. Pressió. I costa. Però és imprescindible.