20.06.2025 - 21:40
|
Actualització: 21.06.2025 - 21:43
En les sis-centes quaranta pàgines del llibre A Quick and Dirty Guide to War, una frase de tan sols vint-i-tres paraules destaca per la seua precisió quirúrgica: “Montserrat. Monastery in mountains northwest of Barcelona. Long a center of Catalan intellectual and linguistic resistance, it maintains a thousand-year tradition of intellectual guerrilla warfare” [“Montserrat. Monestir a les muntanyes al nord-oest de Barcelona. De fa temps, un centre de resistència intel·lectual i lingüística catalana, que manté una tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual”].
Aquesta descripció, escrita pel coronel de l’exèrcit dels Estats Units Austin Bay i publicada el 1984, no és la mena d’informació que apareix en guies turístiques o enciclopèdies estàndard. És una anàlisi estratègica que revela un coneixement molt íntim de la història política catalana i del paper específic de Montserrat com a centre de resistència cultural. Però com va arribar aquesta informació tan específica a mans d’un analista militar americà durant la Guerra Freda? I què significa per a Montserrat que se’l considere així en els cercles d’intel·ligència?
L’evidència d’un coneixement excepcional
La història d’aquest llibre és fascinant. És un volum que es va publicar als Estats Units uns quants anys i que llistava totes les possibles guerres que hi podria haver al món –val a dir que amb un encert profètic monumental.
Quan el vaig comprar, als anys vuitanta, em va fascinar el que significava. Allò, aquella referència a la guerra entre Espanya i Catalunya, no podia ser casual i més aviat semblava una filtració interessada d’informació classificada. Però de qui, de què i amb quina intenció? Algunes de les pistes que s’hi donaven eren tan específiques que feien pegar voltes al cap. Els valencians érem classificats com la clau que podia fer canviar completament el conflicte entre Espanya i Catalunya, per davant de la contaminació que podien crear els bascs i la lluita armada d’ETA. I hi havia aquella descripció tan detallada, precisa i concisa de Montserrat.
Durant anys he perseguit els seus dos autors per mirar d’entendre com van arribar a aquestes conclusions. D’Austin Bay, militar encara en actiu, no he aconseguit mai cap resposta. No es digna ni a donar senyals de vida. Clarament no vol parlar. James Dunnigan, l’altre autor, sí que va voler parlar amb mi i em va confirmar que aquell capítol en què especulaven amb una guerra entre Catalunya i Espanya era obra exclusiva de Bay i, és més, que Bay s’havia entossudit molt que es fes públic, contra el criteri de Dunnigan, que no el veia interessant ni probable.
La precisió de la descripció sobre Montserrat de Bay és notable per uns quants motius. Primer, identifica Montserrat no solament com un monestir, sinó específicament com un “un centre de resistència intel·lectual i lingüística catalana”. Aquesta caracterització va molt més enllà de la imatge turística habitual del lloc com a santuari religiós i requereix un coneixement detallat dels esdeveniments polítics catalans del segle XX.
Segon, la referència a la “tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual” demostra una comprensió històrica que abasta de la fundació del monestir per l’abat Oliba el 1025 fins als esdeveniments contemporanis dels anys setanta i vuitanta. Aquesta mena d’anàlisi històrica a llarg termini és característica de la intel·ligència estratègica militar d’alt nivell, no pas del periodisme generalista.
L’abat Escarré: la icona de la resistència
La clau per a entendre aquesta descripció segurament es troba en la figura d’Aureli Maria Escarré, abat de Montserrat del 1946 al 1966. El 14 de novembre de 1963, Escarré va fer unes declaracions al diari francès Le Monde que van canviar per sempre la percepció internacional de Montserrat.
En aquella entrevista històrica, Escarré va declarar que l’estat espanyol de Franco, malgrat dir-se cristià, no obeïa els principis bàsics del cristianisme. Va defensar el dret del poble a triar el seu govern, la llibertat de premsa, i va insistir a defensar la llengua catalana.
La reacció de Franco va ser fulminant. El govern va prohibir l’entrada de Le Monde a l’estat espanyol, va clausurar Òmnium Cultural i va assaltar el Casal de Montserrat a Barcelona. El 1965, Escarré va ser forçat a l’exili a Itàlia.
Les declaracions van convertir Escarré en “una icona de l’oposició democràtica i el catalanisme”, segons que documenten els arxius històrics de l’època. Però, més important encara per a la nostra anàlisi, aquestes declaracions van establir Montserrat com un símbol internacional de resistència catalana contra la dictadura.
La Tancada del 1970: Montserrat com a santuari democràtic
Si les declaracions d’Escarré van establir la reputació internacional de Montserrat, la Tancada d’intel·lectuals del 12-14 de desembre de 1970 la va consolidar definitivament.
Quan el règim franquista va condemnar a mort nou militants d’ETA al procés de Burgos, tres-cents intel·lectuals catalans –escriptors, artistes, periodistes, cantants– es van refugiar a Montserrat per protestar. Entre els quals hi havia figures com ara Antoni Tàpies, Joan Miró, Montserrat Roig, Raimon i Oriol Bohigas.
L’abat Cassià Maria Just va acollir els manifestants i va convertir Montserrat en santuari físic i simbòlic de l’oposició antifranquista. Durant tres dies, sota l’amenaça d’assalt policíac, els intel·lectuals van debatre la situació del país i van redactar un manifest que demanava: “Un estat autènticament popular que garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació.”
La repercussió internacional de la Tancada va ser enorme i va establir Montserrat com un símbol reconegut internacionalment de la resistència democràtica espanyola.
La màquina editorial de la resistència
Però la resistència de Montserrat no es limitava a gests espectaculars. Del 1959 ençà, el monestir publicava Serra d’Or, una revista cultural que es va convertir en una plataforma per als intel·lectuals catalans de la segona meitat del segle XX.
Malgrat la censura franquista, Serra d’Or va aconseguir de mantenir un espai de diàleg cultural en català. La revista va descobrir talents com ara Montserrat Roig, Carme Riera, Baltasar Porcel i Terenci Moix, i va servir de pont entre generacions d’escriptors catalans.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, fundada en el llunyaníssim 1498 i continuadora de la impremta sorgida a Montserrat, es va convertir en una de les editorials catalanes més importants. Durant el franquisme, va continuar publicant en català malgrat els riscs i va mantenir vives la literatura i la cultura catalanes.
Com reconeix la documentació actual de l’editorial, ha mantingut una activitat cultural pràcticament ininterrompuda, “al servei de Montserrat i de la societat en el seu conjunt” durant més de cinc-cents anys. Aquesta continuïtat històrica explica la referència de Bay a la “tradició mil·lenària”.
El canal americà: dels acadèmics als militars
La pregunta que subsisteix és com aquesta informació tan específica va arribar a Austin Bay. La resposta probablement és en la xarxa d’acadèmics i analistes que connectaven les universitats americanes amb els cercles d’oposició europea durant la Guerra Freda.
Durant els anys setanta i vuitanta, les universitats americanes van desenvolupar programes d’estudis europeus extensos que incloïen anàlisis dels moviments de resistència sota dictadures. Professors com ara Hugh Thomas (The Spanish Civil War), Stanley Payne (Falange) i Gabriel Jackson (The Spanish Republic and Civil War) van establir contactes regulars amb intel·lectuals catalans o espanyols exiliats o d’oposició.
Bay, com a oficial de carrera i consultor del Pentàgon especialitzat en simulacres de guerra (war games), tenia accés privilegiat a aquests cercles acadèmics. A més, la seva feina de professor a la Universitat de Texas i la seva participació en conferències estratègiques el connectaven amb experts en estudis europeus que seguien de prop l’evolució de l’oposició antifranquista.
La connexió religiosa
Una altra via possible és la connexió religiosa. Montserrat, com a centre benedictí, mantenia llaços amb monestirs i institucions catòliques americanes. És documentat que l’impacte internacional de les declaracions d’Escarré i la Tancada del 1970 van arribar als cercles catòlics progressistes americans, que s’hi van mostrar solidaris.
Les connexions entre l’Església catalana i l’americana durant el franquisme són documentades. Monjos de Montserrat van estudiar a l’estranger, incloent-hi els Estats Units, i van establir contactes que podien haver transmès informació sobre la situació política catalana.
L’estructura dels simulacres de guerra: més que una casualitat
Un element que reforça la hipòtesi d’un origen militar per a la informació continguda en aquest llibre és l’estructura mateixa del capítol sobre Catalunya-Espanya. El format que segueixen Dunnigan i Bay –introducció, font del conflicte, qui hi està involucrat, geografia, història, política local, estratègies dels participants, interessos de superpotències, resultats potencials, cost de la guerra– coincideix exactament amb la metodologia estandarditzada dels simulacres de guerra de l’OTAN dels anys setanta i vuitanta.
Aquesta estructura, desenvolupada per RAND Corporation i adoptada pels planificadors de l’Aliança, era la plantilla estàndard per a analitzar conflictes potencials dins dels països membres. La secció sobre Montserrat s’integra perfectament dins aquest marc analític, cosa que suggereix la hipòtesi –que encara no puc demostrar, però que continuaré treballant per fer-ho– que no va ser escrita sobre un simulacre de guerra, sinó que va ser extreta d’un simulacre real.
En aquesta línia és particularment reveladora la inclusió de Montserrat dins la secció “Wild Cards”, una terminologia específica dels simulacres de guerra que designa aquells factors impredictibles que poden alterar dramàticament l’evolució d’un conflicte de cop i volta. Aquesta categorització suggeria que Montserrat va ser analitzat com un element estratègic amb prou potencial per a influir en la dinàmica d’un hipotètic conflicte entre tots dos països.
La dimensió estratègica: “guerrilla intel·lectual” com a amenaça a l’estabilitat
De punt de vista de l’OTAN dels anys setanta i vuitanta, cal remarcar a més que el concepte de “guerrilla intel·lectual” tenia unes implicacions estratègiques molt profundes. No era pas una descripció romàntica; era una categoria d’anàlisi de seguretat.
Durant la Guerra Freda, els planificadors de l’OTAN havien identificat que les amenaces més perilloses per a la cohesió dels països membres no eren sempre les militars convencionals, sinó les que minaven la legitimitat política de dins. El cas d’Itàlia, amb la presència d’un Partit Comunista fort, o França, amb les revoltes del 68, havien demostrat com la subversió cultural i intel·lectual podia desestabilitzar aliats crucials.
En aquest context, Montserrat podia representar un cas d’estudi fascinant: un centre de resistència cultural institucionalitzada capaç de mobilitzar l’opinió pública, influir en intel·lectuals i artistes, i mantenir una narrativa alternativa al poder establert. Per a analistes militars com Bay, clarament interessats en la dinàmica de conflictes interns dins d’aliats de l’OTAN, Montserrat oferia sens dubte, lliçons valuoses sobre com la resistència no-violenta podia evolucionar cap a inestabilitat política.
La descripció que Bay fa de Montserrat com a “centre de guerra de guerrilles intel·lectual” fa servir –i no es pot pensar atesa la precisió del text que no ho fa deliberadament– terminologia estàndard militar per classificar Montserrat com una font potencial d’insurgència cultural. I això no és una valoració neutral; és una avaluació professional de risc estratègic.
El model Montserrat: resistència sense violència
L’interès específic de l’OTAN en Montserrat podria explicar-se per la seua singularitat com a model de resistència. A diferència d’ETA, que feia servir la violència armada, o dels moviments comunistes, que volien la revolució social, Montserrat representava una “tercera via”: resistència cultural persistent que mantenia la legitimitat moral mentre qüestionava l’autoritat política.
Aquest model preocupava els estrategs de l’OTAN perquè era molt més difícil de combatre que no pas la subversió convencional. No es podia neutralitzar militarment sense crear màrtirs, i la seua base religiosa hi donava protecció internacional. A més, la capacitat per a inspirar moviments semblants en uns altres països europeus amb tensions nacionals (Irlanda, Còrsega, País Basc) el convertia en un “virus cultural” potencialment contagiós.
Així, la documentació de la Tancada de 1970 explica com Montserrat va aconseguir de mobilitzar tres-cents intel·lectuals de primer nivell en setanta-dues hores, cosa que demostra una capacitat organitzativa que qualsevol moviment polític envejaria. Aquesta eficàcia de mobilització cultural és exactament la mena de capacitat que els simulacres de guerra militars necessiten modelar i entendre per predir de manera eficaç l’evolució de conflictes interns.
L’enigma de la precisió
La precisió quasi etnogràfica de la descripció de Bay –identificar Montserrat específicament com a centre de resistència “intel·lectual i lingüística”– suggereix, a més, que va tenir accés a fonts molt informades. No és una informació que es puga obtenir de fonts obertes generals; requereix contacte directe amb gent que conega íntimament la història política catalana.
Per tant, cal pensar com a probable que Bay va tenir accés a informes d’intel·ligència americana sobre l’oposició antifranquista. Durant la transició (1975-1982), la CIA i el Departament d’Estat nord-americà van seguir molt de prop l’evolució política espanyola, incloent-hi els moviments nacionalistes català i basc, i van elaborar una enorme quantitat de documentació al respecte.
Per exemple, documents desclassificats posteriors han revelat que els serveis d’intel·ligència americans mantenien contactes permanents amb figures de l’oposició catalana. I és plausible que informes sobre Montserrat circularen dins aquests cercles i arribaren a consultors militars de primera fila com Bay.
La tradició mil·lenària
Però, per una altra banda, la referència a la “tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual” requereix una comprensió que abasta tota la història del monestir. I aquesta perspectiva suggereix que Bay (o les seues fonts) veien Montserrat no solament com un fenomen polític modern, sinó com la continuació d’una tradició de resistència que es remuntava als orígens del monestir.
Perquè, efectivament, Montserrat ha tingut papers polítics al llarg de la història catalana: durant la guerra dels Segadors (1640-1659), la guerra de Successió (1701-1714), les invasions napoleòniques (1808-1814), i les guerres Carlines (1833-1876). En cada període, el monestir ha tendit a posicionar-se al costat de la resistència catalana contra el poder espanyol.
Aquesta continuïtat històrica és la que justifica la referència de Bay a una “tradició mil·lenària” de resistència intel·lectual. Que no és hiperbòlica; és pura anàlisi històrica.
Un cas d’intel·ligència cultural
La descripció de Montserrat d’Austin Bay representa una anàlisi d’intel·ligència cultural sofisticada i demostra la capacitat que tenia Washington d’identificar i comprendre centres simbòlics de resistència dins les societats aliades.
Per a analistes militars americans dels anys vuitanta, comprendre aquestes dinàmiques era fonamental. L’estat espanyol acabava d’entrar a l’OTAN (1982) i la cohesió de l’Aliança depenia mot de la comprensió de les tensions internes dins els països membres.
Si ell no accepta de parlar-ne –cosa que em sembla que no passarà mai–, el contingut d’aquest llibre serà sempre un misteri, atès que la precisió de la descripció de Bay si més no suggereix que hi havia canals d’informació –acadèmics, religiosos, o d’intel·ligència– que permetien a alguns analistes americans de comprendre perfectament les complexitats de la política catalana amb una profunditat notable.
El “misteri de Montserrat”, en tot cas, ens recordarà sempre que darrere les anàlisis militars aparentment fredes, quan es fan bé, hi ha una comprensió humana molt profunda de com les cultures resisteixen, s’adapten i sobreviuen. En aquest cas, és evident que de manera oficial o no la “guerrilla intel·lectual” de Montserrat va ser reconeguda i respectada pels analistes de la gran superpotència americana, que donava suport al règim que Montserrat combatia.
I, en aquest context, l’homenatge que el pare Abat retrà al rei dels espanyols, segur que a l’altra banda de l’Atlàntic no passarà desapercebuda per a l’Austin Bay de torn, que no podrà interpretar-la sinó com un gir total, com una traïció a allò que el monestir ha representat durant mil anys d’història.
[Nota de la redacció: En una primera versió d’aquest article s’afirmava que l’Abat Escarré havia mort a l’exili, cosa que no és així. Demanem disculpes per la imprecisió.]
