La vice-presidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, va armar ahir un enorme enrenou dient: ‘José Antonio [Primo de Rivera] és una víctima.’ La dirigent socialista espanyola equiparava així, de manera absolutament incomprensible, un dels principals líders del moviment feixista espanyol, responsable del colp d’estat del 1936, amb els morts republicans que van defensar la legalitat i la democràcia. La història a voltes és cruel i ara caldrà recordar, doncs, que el grup de milicians que va executar Primo de Rivera a la presó d’Alacant precisament comptava amb una majoria de militants del PSOE. Que en seria, d’interessant, de saber què pensarien d’aquesta militant del seu partit que fa de vice-presidenta!

La història havia començat el 1934, quan José Antonio Primo de Rivera, que era diputat a les corts espanyoles i conegut per la seua violència dins l’hemicicle i tot, va ser acusat de possessió il·legal d’armes. Les corts van autoritzar que fos processat pel Tribunal Suprem, però quan plegàs de diputat –i cal remarcar que la dreta també s’hi avingué i hi votà a favor. A les eleccions del febrer del 1936 Primo de Rivera va perdre l’acta de diputat i per això va ingressar a la presó. Finalment, va ser jutjat i acusat de conspiració i rebel·lió militar, després del colp d’estat de Franco que ell havia encoratjat i que sí que era, de debò, una rebel·lió. I fou afusellat al començament de la guerra.

José Antonio Primo de Rivera, quan era viu, va ser el principal referent del feixisme espanyol i va defensar sempre l’ús de la violència per imposar el seu projecte al conjunt de la societat, cosa que d’alguna manera va aconseguir mitjançant la dictadura franquista. És famosa aquella frase seua: ‘No hi ha cap més dialèctica admissible que la dels punys i les pistoles, quan s’ofèn la justícia o la pàtria.’ La pàtria espanyola, és clar. I de fet el partit va ser il·legalitzat un temps després de demostrar-se que els seus militants havien participat en uns quants assassinats polítics. De la presó estant, José Antonio Primo de Rivera va animar amb insistència el colp d’estat del 1936 contra la constitució republicana amb cartes als militars que finalment el van fer efectiu, i va organitzar la Falange perquè fos des del primer minut la força de xoc armada contra el govern legítim. I aquest personatge diu Carmen Calvo que és una víctima i amb això l’equipara als qui varen defensar la legalitat i la democràcia…

La frase és molt lamentable, però ho és més tot allò que amaga. Calvo, el PSOE, equiparant en la categoria de víctimes, com si fossen iguals, feixistes i demòcrates, rebels i defensors de la democràcia, violents i defensors de la constitució, duu el debat a un extrem que l’obligarà a defensar algun dia, per exemple, l’almirall Carrero Blanco, l’assassinat del qual per ETA va obrir la porta a la transició. En una situació històrica com l’actual, ser víctima no pot ser una condició que ho esborre i ho netege tot. Els governs del PSOE ja han trepitjat moltes vegades una línia massa fina quan han defensat i homenatjat víctimes que eren, per exemple, policies torturadors del franquisme. Fins ara havien aconseguit no descarrilar del tot, però la frase de Calvo obre l’abisme sobre els seus peus.

I l’obre definitivament perquè desvetla la gran trampa de la transició, que és l’assumpció de la legitimitat del colp d’estat del 1936, acceptada dòcilment pel PSOE quan va renunciar a la ruptura democràtica. És indiscutible que l’estat espanyol d’avui té una data d’origen, que és el 18 de juliol de 1936, i fonamenta la seua legitimitat en aquells punys i pistoles de què parlava José Antonio Primo de Rivera. Durant la transició, fou una qüestió intocable i es va deixar al marge, discretament, però ara esclata amb tota l’expressivitat i aclareix molt qui ocupa, encara avui, les cadires i els palaus nascuts de la insurrecció militar contra els nostres avis.

 

PS1. Lluís Mi Campos explica en aquest fil de twitter un cas impressionant. La mort de José Antonio sí que va tenir una víctima de debò. Un advocat de Quart de Poblet que responia al nom d’Emilio Valldecabres Malràs. El van assassinar els franquistes el 17 de gener de 1940 perquè en la seua condició d’assessor jurídic del ministeri de la Guerra, com a funcionari, va informar que la sentència que condemnava a mort José Antonio era legal i ajustada a dret.

PS2. El PSOE pensa que som uns ignorants. Per això voldria aclarir una cosa. La cerimònia d’exhumació de Franco va ser una vergonya insuportable que ells van provar de dissimular dient que no hi havia símbols de l’estat. Però això és mentida, perquè el taüt va ser cobert amb la bandera de cap d’estat que feia servir Franco. I cal recordar que a Espanya la bandera de cap d’estat és una bandera oficial, com es pot veure en aquest enllaç al BOE. Bandera oficial que canvia, lògicament, quan el cap d’estat canvia. Franco en tenia una, Juan Carlos en tenia una i Felipe en té una, considerada sempre com a símbol oficial de l’estat. I el PSOE va permetre que la fessen servir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb