Primera línia de defensa

L’ OMS va informar aquest estiu de 2021 que l’erradicació del virus que causa la poliomielitis ha fet, una altra vegada, un xicotet pas enrere. Eliminar aquest enterovirus és un objectiu tècnicament assolible, però es resisteix any rere any. El 2018 es van documentar només 138 casos a tot el món, molts a l’Afganistan i el Pakistan, mentre que el 2020 es van registrar 1.226 casos.

Durant 2020, la pandèmia de la COVID-19 va obligar a suspendre les campanyes locals de vacunació contra la poliomielitis durant uns mesos per protegir les comunitats vulnerables de la nova amenaça viral. Però després de la pausa s’han reprès amb força en prop de cinquanta països i la Iniciativa Mundial per a l’Erradicació de la Poliomielitis ha elaborat una nova estratègia per al període 2022-2026, tot i que ja ha quedat desfasada amb la tornada al poder dels talibans a l’Afganistan.

Les dues vacunes existents contra la pòlio es van inventar als anys cinquanta. Les dues presenten diferències sobretot en la forma d’administració i el tipus d’immunitat que proporcionen. Jonas Salk va inventar la vacuna contra la poliomielitis inactivada (VPI) el 1952. És una vacuna de virus no infectius, és a dir, s’obté a partir de virions cultivats però que han passat per un procés amb formalina que els inactiva. La vacuna Salk s’administra per injecció parenteral i proporciona immunitat mitjançant anticossos plasmàtics. És una vacuna segura que no protegeix contra la infecció però evita que, en cas de produir-se, aquesta progresse cap una virèmia alta, i així elimina el risc de desenvolupar la malaltia.

La segona és la vacuna contra la poliomielitis oral (VPO). La va inventar Albert Sabin cap al 1957. És una vacuna de virus atenuats, és a dir, virus vius però afeblits i amb dificultats importants de replicació que causen un tipus de malaltia molt benigna. També s’obtenen per cultiu però, a diferència de la vacuna VPI, no perden del tot la capacitat infectiva, tot i que és molt reduïda. La seua administració és oral. Recordem que el virus de la poliomielitis és un virus de transmissió orofecal que penetra al cos pel sistema digestiu i troba els receptors d’entrada a les cèl·lules de la mucosa intestinal.

La vacuna oral contra la poliomielitis és més fàcil d’administrar i actua en la primera línia de defensa, les cèl·lules intestinals, on genera una immunitat humoral i cel·lular d’alta eficàcia que pot durar tota la vida. La vacuna oral atenuada és considerada més eficaç que la vacuna inactivada, tot i que les primeres versions van generar ocasionalment un tipus de poliomielitis derivada de la vacunació. Les versions actuals han resolt aquest problema de seguretat. De fet, si la humanitat acarona el somni de l’erradicació d’aquest virus intestinal, és gràcies a aquesta vacuna oral.

Fins al moment d’escriure aquesta secció, totes les vacunes aprovades per les agències mundials de medicaments contra el coronavirus pandèmic son d’injecció parenteral. No eviten completament la infecció del SARS-CoV-2, però sí que estan mostrant una protecció eficaç contra les formes més greus de la malaltia. Comparteixen algunes característiques amb la vacuna atenuada contra la pòlio, guardant les distàncies, perquè són vacunes tecnològicament molt diferents i ambdós virus també ho són, de diferents.

A Espanya, un equip de científics del CSIC està en procés de desenvolupar una vacuna d’administració intranasal. És a dir, una vacuna que actuaria en la primera línia de defensa. L’objectiu d’aquesta vacuna és generar anticossos neutralitzants en cèl·lules respiratòries per dificultar que el coronavirus penetre en l’organisme; s’aturaria el contagi a l’entrada i s’evitaria la malaltia.

La idea d’una vacuna de primera línia contra el SARS-CoV-2 està fonamentada i promet. Us desitgem sort i inversió.

M. Alma Bracho és Investigadora FISABIO, Àrea de Genòmica i Salut (València).

Aquest article ha estat publicat a la secció «Monstres invisibles» a la revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací.