16.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.01.2025 - 21:49
En els últims vint-i-cinc anys Catalunya ha passat de 6,1 a 8,1 milions d’habitants, un creixement del 23,8% que ens converteix en una anomalia dins d’Europa: països d’una mida semblant, com Bèlgica, els Països Baixos o Àustria han crescut entre l’11% i el 13%. L’argument que sentim sovint és que la immigració és un fenomen imparable perquè tenim frontera amb la Mediterrània, però aquesta explicació no s’aguanta per cap dada. Els immigrants de l’Àfrica subsahariana, els que arrisquen la vida al mar, no arriben al 7% dels nouvinguts que viuen a Catalunya; i, en qualsevol cas, com fem encaixar amb aquesta teoria que Itàlia, un altre país fronterer, només ha crescut un 3,5% en el mateix període?
De tant en tant algú em qüestiona per què escric tant d’immigració en aquesta columna (és el vuitè article en dos anys i mig), però la pregunta hauria de ser la contrària: per què no se’n parla més sovint, si ha estat la transformació més gran que ha viscut la nostra nació l’últim quart de segle? Ara que fa gairebé dues dècades que visc en una socialdemocràcia nòrdica, veig que l’omertà als nostres mitjans i a la política ha estat total –i aquí tant li fa si parlem de Catalunya com d’Espanya. Com a ciutadà i demòcrata, m’indigna que no se n’hagin debatut els avantatges i els inconvenients, ni quines mesures s’havien de prendre, ni hagi format part de les campanyes electorals, com si els ciutadans fossin menors d’edat sense capacitat de decisió. Treure la immigració del debat polític no és fer antiracisme, és un gest autoritari i antidemocràtic que només beneficia les elits econòmiques.
La setmana passada vaig tractar de la qüestió dels salaris, i de com l’arribada constant de nova mà d’obra ha creat una competició que ha afavorit els empresaris, perquè han pogut rebaixar les condicions laborals. Això és una obvietat, i l’única manera de negar-la és fer veure que el principi fonamental del liberalisme, la llei de l’oferta i la demanda, no s’aplica en aquest cas. Cosa tan absurda com intentar fer estudis geològics ignorant les plaques tectòniques.
Però, compte, que no és l’únic lloc on trobem aquesta contradicció. En els últims deu anys Catalunya ha crescut de gairebé 600.000 persones, però només s’han acabat uns 90.000 habitatges –i això en una societat on com més va més gent viu sola. Tot i això hi ha polítics i activistes que neguen que el creixement constant de la població afecti els lloguers o els preus de compra, però el més estrambòtic és que només fan aquesta excepció per als immigrants dels països pobres. Es veu que els anomenats expats dels països rics sí que destrueixen el mercat immobiliari, com si aquest mercat estigués dividit en segments impermeables. El més divertit és que un organisme que relaciona immigració i augment de preus és… l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats! Fa uns mesos el seu director, Filippo Grandi, va visitar el Canadà i va declarar que “és adequat que el país redueixi el nombre de refugiats que vol acollir si això ajuda a estabilitzar el mercat de l’habitatge i evita una reacció contra els nouvinguts”.
Un altre argument favorable a la immigració que sentim sovint és l’aportació que fan a les arques públiques, però aquesta setmana ha circulat molt un estudi de l’Institut d’Economia del Treball dels Països Baixos que ho desmenteix. Els autors analitzen l’impacte fiscal dels immigrants al llarg de tota la vida, tenint en compte els ingressos (via impostos) i les despeses (com ara ajuts directes, el subsidi d’atur, salut, educació o seguretat). La conclusió és demolidora. Quan van calcular-ho per a l’any 2016, l’últim de què tenien dades completes, va resultar que “els immigrants occidentals van aportar 900 milions al sistema, i els no occidentals en van rebre 18.200”.
Dit d’una altra manera, importar treballadors occidentals és rendible, perquè tenen una bona formació i es comporten més o menys com els neerlandesos. Tota la resta, i tant li fa si són immigrants econòmics, refugiats, o han arribat per reagrupament familiar, acaben rebent més recursos del sistema que no pas els que aporten, sobretot perquè tenen un nivell educatiu baix, la taxa d’activitat és menor, i per tant paguen menys impostos i reben més ajuts directes. El fet més sorprenent, però, és que el patró es repeteix amb la següent generació: si els pares van fer una aportació negativa al sistema, els fills també, i hi ha una correlació directa amb la distància cultural entre els països. No cal dir que ens convindria un estudi amb dades de Catalunya.
La conclusió de tot plegat és que un creixement desmesurat per la via de la immigració és una enorme subvenció als empresaris i les elits econòmiques: poden oferir salaris i condicions laborals pitjors, i si això deixa alguns nouvinguts al límit de la subsistència, els poders públics ho compensen amb ajuts directes; i a sobre afegir població fa apujar els preus dels lloguers i dels pisos. El preu el paguen els treballadors autòctons, que perden poder de negociació laboral i són expulsats del mercat immobiliari. Evidentment, si el nostre creixement demogràfic es basés en l’acolliment de refugiats, és a dir, de persones que fugen de guerres i de conflictes, la discussió ètica seria una altra, però d’aquests a Catalunya n’hi ha poquíssims. Malgrat el que diuen algunes campanyes, anar-se’n a viure i a treballar a un altre país no és cap dret humà.
Sóc plenament conscient que per a alguns lectors tots aquests arguments són irrellevants, i que l’única política acceptable és l’abolició de les fronteres mundials. És una posició ben lícita, tot i que absolutament minoritària i electoralment tòxica per als partits d’esquerres. També hem d’admetre que sovint la defensen professionals (catedràtics, actors, periodistes, escriptors) que rarament competeixen amb els immigrants per un lloc de feina, o membres d’organitzacions que viuen de l’arribada de nouvinguts. Però una cosa és tenir aquestes idees, i una altra negar que el model d’immigració espanyol ha estat una creació de la dreta (va començar durant la presidència de José María Aznar) que l’ha beneficiada. Per tant, permeteu-me d’oferir un últim argument.
El 2 de gener el diari madrileny El Confidencial, afí al PP i la monarquia borbònica, va publicar un article titulat El problema de les classes mitjanes espanyoles amb la immigració qualificada llatina, arran d’una conferència de l’economista Jesús Fernández-Villaverde, catedràtic de la Universitat de Pensilvània. L’arribada recent a Madrid de molts llatinoamericans de família benestant i amb títol universitari ha fet que comencin a competir amb els autòctons per als llocs de feina en empreses de prestigi, sobretot perquè accepten salaris més baixos. “Són treballadors idonis. Els joves espanyols de classe mitjana i alta, que solen ser els que ocupen els llocs en aquestes empreses, estan descontents”, llegim a l’article. L’arribada d’aquestes famílies també afecta el mercat immobiliari. “L’adquisició d’habitatges per part de llatinoamericans rics a zones cèntriques de Madrid està començant a incomodar les classes altes madrilenyes. Fan pujar els costos dels pisos i dels lloguers, i no només al centre de la ciutat. Hi ha barris a la zona nord en què els preus pugen com a efecte de la demanda dels nous llogaters.”
Això, segons l’article, pot canviar l’entusiasme que han tingut els conservadors espanyols per les fronteres obertes: “Fins ara la immigració era ben percebuda tant econòmicament com socialment per la dreta, perquè fornia de mà d’obra assequible”, però “si els fills de les classes mitjanes altes es veuen desplaçats (o si els salaris es devaluen) com a efecte dels immigrants de poder adquisitiu elevat és possible que la seva percepció canviï”. El catedràtic Fernández-Villaverde ho resumeix de manera brutal: “La immigració formada farà a les classes mitjanes el mateix que el lliure comerç i la immigració no formada han fet a la classe treballadora.”
Voleu alguna prova més que l’arribada massiva d’immigrants ha estat fomentada per la dreta espanyola per a destruir els drets laborals dels autòctons? Quan se n’adonarà l’esquerra que han estat els ximples útils del capitalisme globalitzador? Algun dia acceptaran que expulsar la immigració del debat públic, amb l’excusa de l’antiracisme, ha estat un regal als conservadors i un enorme abús democràtic? De veritat es pensen que els ciutadans deixaran de parlar-ne, i que no prendran l’extrema dreta com a refugi? Quan s’acabarà tanta estultícia suïcida?