Quan es travessa l’entrada del Mercado do Bulhao, el més cèntric i important de Porto, les aromes envaeixen els narius. Les parades de peix exhibeixen llobarros, sardines, pops, grans déntols i a les de verdures les papaies i els plàtans es van combinant amb maduixes, préssecs i cireres vermelles, quasi negres, que en esclatar en el vel del paladar et traslladen a la felicitat. Provenen de Fundão i han arribat unes hores abans en grans camions que transporten la bona nova arreu de Portugal. Les botigues d’espècies i una d’olives contribueixen al descobriment sensorial. És migdia, hora de dinar, i en el petit restaurantet de dins del mercat entre els plats del dia hi ha Bacalhao a minhota (arrebossat amb pebrot vermell i patates a rodanxes i acompanyat amb una picada de llimona, coriandre i olives negres) o qualsevol dels peixos que venen al mercat i que couen al carbó en un instant. El mercat és un d’aquests espais que no es poden deixar de visitar i fins fa poc estava lliure de turistes, però ara cada vegada això és més complicat d’aconseguir.

El mercat de Bolhao.

Porto, la segona ciutat més important de Portugal, es debat avui en dia entre els intents de modernització d’alguns dels seus espais i la conservació de la seva fesomia tradicional. La pressió turística que va suportant en els darrers temps (l’aeroport ha acceptat nombroses línies regulars de companyies de baix cost) encara no ha aconseguit enfonsar una ciutat que a casa nostra compta amb l’escriptor Jaume Benavente com un dels seus majors defensors, com palesa el seu Dietari de Porto. Aquesta ciutat del nord, a la riba del Douro, mostra un caràcter absolutament diferent i contrastat del de Lisboa, i per això val la pena conèixer-la i transitar-hi, especialment el seu centre històric, que és Patrimoni de la Humanitat des de 1996.

La ciutat té uns quants epicentres que cal visitar. D’una banda, el trajecte que uneix la Torre dos Clérigos amb la plaça de la Batalha i que al bell mig té l’estació de São Bento. Un altre és la zona que del voltant de l’edifici central de la Universitat. El tercer és la Baixa. I llavors hi ha uns quants espais que es troben fora d’aquest gran centre de la ciutat perfectament transitable a peu. Comencem per São Bento, possiblement la primera gran porta d’entrada a la ciutat. És una estació de tren modernista des d’on parteixen els trens de rodalia per anar a altres ciutats del voltant. Molt possiblement ,si heu arribat a la ciutat en tren des de Lisboa, us hauran deixat als afores i des d’aquí amb qualsevol tren de rodalia haureu arribat al centre. L’estació central és bellíssima i només té un petit inconvenient: hi ha una legió de carteristes disposats a atrapar el turista despistat.

El conjunt dels Clergues, amb la seva torre espectacular.

Optem per començar la visita anant de cap a la Torre dos Clérigos, obra de l’arquitecte italià Nicolau Nasoni, que en ple segle XVIII va posar fil a l’agulla per crear aquest conjunt on hi ha l’església, la casa dels clergues i sobretot aquesta torre on es pot pujar per admirar el conjunt de la ciutat. Les vistes paguen molt la pena i permeten de fer-se una idea de la ciutat. Prop d’aquest impressionant conjunt monumental es troben els jardins de la Cordoaria, i just davant, el Centre Nacional de Fotografia, situat a l’antiga presó. La rehabilitació d’aquest tenebrós conjunt com a centre fotogràfic i el fet d’haver situat aquest museu nacional fora de Lisboa són dos encerts de primer ordre. La qualitat de les exposicions –es combinen gairebé sempre una mostra d’un fotògraf nacional i un altre d’internacional– és fora de qualsevol dubte, però el recorregut per la presó com a tal també és impressionant. Per tant, hi ha una doble experiència en una sola visita.

I si bé el centre nacional de fotografia queda a la banda del riu del jardí (per cert, a la nit és molt millor no transitar aquests carrers sols), a la banda de muntanya hi ha l’edifici administratiu de la universitat de Porto i la font dels Lleons (a tocar hi ha un dels bars més freqüentats de la ciutat, el Piolho, ideal per a començar les copes nocturnes a la ciutat en un ambient universitari) i molt a prop, una de les joies del nostre viatge: la llibreria Lello&Irmão, al carrer dels Carmelites.

Una llibreria màgica
Lello és una llibreria espectacular com poques. L’actual edifici és del 1906 i és considerat la seu d’una de les tres llibreries més boniques del món. Molt possiblement, algú l’ha vista perquè la seva escala doble ha sortit en nombrosos films de Harry Potter. I és que l’autora de la saga del nen mag, J.K. Rowling, va viure durant una temporada a Porto, on va fer classes d’anglès. El fet que el dolent de la saga es digui Voldemort Salazar té molt a veure amb el nom del dictador portuguès. Però Lello és molt més que la llibreria que surt a Harry Potter: és un temple per a la coneixença de la literatura portuguesa. Els seus propietaris han decidit cobrar entrada perquè la botiga se’ls omplia de turistes, però evidentment si compreu algun llibre us tornen els calés. Deixeu-vos aconsellar pels llibreters si domineu la llengua portuguesa o si simplement en teniu curiositat. Una recomanació: els versos d’Eugénio d’Andrade o La ciutat i les serres, d’Eça de Queirós, volums que podeu comprar en original però que podeu llegir traduïts al català gràcies a El Gall Editor.

Tornem enrere i recorrem la ciutat des de la Torre dos Clérigos cap a l’estació. Davant s’obre una gran plaça amb l’Avenida dos Aliados, que és el punt neuràlgic de la ciutat. Aquí queda tothom, paren molts dels autobusos, s’agafa el metro (a mig camí entre uns ferrocarrils de la Generalitat i un Tram), s’hi organitza la fira del llibre, els concerts a l’aire lliure durant la festa major… És imprescindible passar-hi un moment o altre. Nosaltres ho fem per emprendre la gran pujada (Porto és una ciutat trencacames, no hi ha res pla) fins a la plaça de la Batalha, on segurament es tenen unes de les millors vistes de la ciutat a peu de carrer. Just a sota destaca el pont de Lluís I, construït per Gustave Eiffel per salvar el pas del riu Douro en aquest punt de la ciutat. Evidentment, una de les nostres recomanacions és baixar des d’aquí fins al riu i traspassar aquesta obra d’enginyeria singular per arribar a la ribera de Gaia, que és com es coneix el municipi que hi ha just a l’altra banda del riu (traspassar el pont i arribar a la riba de Gaia és un passeig de no més de quinze minuts). Des d’aquí podem contemplar la ciutat amb tot el seu esplendor, i molt especialment la zona de la baixa, és a dir, els barris que baixen des de l’estació cap al Riu i, sobretot, la zona que hi és més a tocar. La recomanació és anar-hi hora foscant, perquè des d’aquí les postes de sol i veure com va canviant el color de la ciutat és una experiència de primer ordre. I per descomptat, podeu prendre la primera copa de vi des d’aquesta riba abans de tornar a la ciutat.

Parem un segon en això dels vins. Per descomptat, el Porto té una fama universal. La immensa majoria de bodegues estan en mans angleses, bé sigui de famílies particulars o bé sigui de grups inversors. Aquest vi se sol prendre o bé com a aperitiu o bé com a digestiu després dels àpats. Ara bé, som en una zona vinícola de primer ordre i els vins del Douro tenen una justa fama, especialment els negres, que s’assemblen bastant als Ribera de Duero castellans. Un dels afluents portuguesos del Douro és el riu Dão i els vins d’aquesta zona, amb una producció més petita, s’han guanyat una molt bona anomenada i encara no s’han posat a un preu massa car. Per descomptat, una de les activitats que us recomanem és agafar un dels nombrosos creuers que remunten el riu per anar a veure les vinyes. No és una activitat barata, però com que la vida a la ciutat ho és tant, val la pena que una part del que estalvieu s’inverteixi en l’excursió fluvial.

Tornem a la Baixa. A la nit és una de les zones més animades de la ciutat, amb molts establiments nocturns (alguns clarament turístics). Casetes baixes de molts de colors, bon ambient al carrer –a la tornada, compte, no anar pels carrers més estrets i millor pujar per aquells per on remunta la resta de la gent–, peix al carbó i fins i tot potser fado, però aquí s’imposa més la modalitat de fado estudiantil de Coïmbra, més que no pas la versió lisboeta. Som en el barri canalla on els romans ja es divertien fa dos mil anys i on alguna discussió acabava amb legionari al riu, ara negre i profund.

El cafè Majestic.

Porto és una ciutat de grans contrastos, però continua essent una ciutat molt barata. Per exemple, el lloguer d’un pis de setanta metres quadrats (dues habitacions, menjador, cuina, lavabo i marquise) en el primer Eixample costa uns 400 euros al mes, 300 si anem a zones a quinze minuts a peu del centre o 550 si som a la Baixa. Però això només és així si es mira amb els nostres ulls de visitant. Hem de pensar que una caixera de supermercat cobra 500 euros nets al mes per sis dies de feina a la setmana. Tot i això, com és lògic, hi ha classes i classes i la ciutat és plena de grans cafès on els estatus es demostren. N’hi ha dos que no podeu deixar de visitar: el cafè Aviz, amb taules antigues on es juga a escacs i que en el seu moment va ser un dels epicentres de les reunions contra el règim dictatorial, i sobretot el cafè Majestic, seu del màxim esplendor burgès. No tenen res a veure l’un amb l’altre i això queda palès en el preu de les consumicions, però així i tot el Majestic, essent el local de més solera de la ciutat, encara és assequible per a les nostres butxaques. Edifici modernista, servei de porcellana, cambrers reverencials… Us he de dir que vaig estar molt més còmode i molt més feliç a l’Aviz que no pas en aquest món encartonat del Majestic.

És cert que hi ha un altre Porto abocat a la modernitat, un Porto on van intervenint els grans arquitectes i que té dos símbols essencials: la Casa de la Música i el palau de Vidre –i en certa mesura, l’equip de futbol local, amb tants bons èxits els darrers anys. I també hi ha un Porto diferent i abrupte, el dels suburbis que després donen pas a les grans cases i espais residencials que culminen en la desembocadura atlàntica del Douro a l’Atlàntic. Però aquesta vegada hem preferit quedar-nos al Porto immortal, a la ciutat que ha acollit tota la història d’un país i que n’ha estat el bressol (de fet, el nom de Portugal arrenca de llatí Porto-Cale, que és com es coneixia la ciutat).

La mítica francesinha de Porto.

La francesinha
I no podem acabar la nostra visita sense recomanar-vos un pecat mortal: la francesinha, el menjar que podeu trobar a qualsevol hora i en qualsevol establiment de la ciutat i que és una brutalitat calòrica: són dues llenques de pa de motlle farcides de pernil dolç, mortadel·la, un bistec de vedella, llenques de formatge. Tot això es gratina i se serveix sobre una salsa picant de cervesa i tomàquet. A sobre s’afegeix un ou fregit i es menja amb moltes patates fregides i cervesa. El sandvitx el va inventar en David Silva, un cuiner emigrant retornat de França els anys seixanta i és un sopar típic entre joves universitaris. És considerat un dels deu millors entrepans del món i és una autèntica bomba. Si el tasteu i us agrada, Porto quedarà lligat per sempre més a vosaltres també per l’estómac.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb