Anna Sanchis
Il·lustració: Anna Sanchis

En llatí, polluo o polluere vol dir “tacar” o “embrutar”. Així ho recull el meu vell Diccionario ilustrado latino-español, company d’aprenentatges en aquell batxillerat que ensenyava llatí. Afegeix una segona accepció: “profanar”, “deshonrar”. El Diccionari català-valencià-balear de mossèn Antoni Alcover, bé que esporgat per Francesc de Borja Moll de l’assilvestrat estil inicial del prevere mallorquí, assegura que pol·luir significa (verb transitiu) “embrutar físicament o moralment” o bé (verb intransitiu) “emetre semen sense tenir coit”. La primera edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, tan noucentista, es limitava al transitiu…

La meva generació, educada en el nacionalcatolicisme, associava la pol·lució als somnis humits i a les emissions no castes de fluids germinals. El mateix Alcover-Moll il·lustra l’adjectiu pol·lut, –uta amb una declamatòria sentència de Joan Roís de Corella: «Ans la mort per millor acceptara, que fer pol·luts, de la seua muller casta, los matrimonials tàlems.» Hi ha millors raons per deixar-se matar, però està clar que la mena de brutícia associada al terme pol·lució ha tingut entre nosaltres un caràcter fisiològic ben concret. Per això, quan als anys seixanta començà a parlar-se de pol·lució ambiental, ens vam inquietar. Vam preferir decantar-nos pel terme contaminació, oi que ho entenen?

Tanmateix, què és exactament la contaminació ambiental? Tothom en parla, però sovint de forma ben inexacta. En efecte, moltes persones etiqueten amb termes científics els seus prejudicis precientífics. Un conegut de casa em deia no fa gaire: «Se m’ha inflamat una hormona, la que hi ha al costat de la tiroide.» En la mateixa línia, afirmava que «el peix està contaminat perquè els ofegats de les pasteres, pobres, tenen moltes malalties». Al sac de la contaminació fan cap totes les pors, inexactituds i ignoràncies. Per a molts, tot està contaminat i, a sobre, de manera tan polisèmica com absoluta.

Un riu carregat de fang després d’un xàfec, està contaminat? Contaminem el menjar en salar-lo? Al capdavall, l’aigua terrosa no es pot beure i la contaminació salina dels aqüífers surt tot sovint als diaris. És a dir: són contaminants la terra i la sal? I l’aigua abocada al vi per taverners poc honrats? Què faríem sense terra, aigua o sal, com és que formen part de la llista de contaminants? De fet, tot és potencialment contaminador de tot, depèn de com, de quan i en quina concentració.

«Poques metzines no maten», sentencia la dita. La concentració és capital, en efecte. Prou diluït, res no contamina. Per començar, doncs, ens trobem davant d’una qüestió quantitativa. Però de seguida ve la qualitativa: hi ha compostos contaminants per se? A més, parlem de contaminació biològica (bacteris fecals, per exemple), química (metalls pesants, suposem) o fins i tot física (radioactivitat, posem per cas)? La complexa realitat del món modern treballa amb tots aquests paràmetres combinats de totes les maneres possibles. Per això és tan ambigu parlar de contaminació, perquè els llindars de tolerable o d’inacceptable varien en cada cas.

Som, per tant, en un terreny propici a l’alarma exagerada o a la coartada irresponsable. Alguns moviments socials de militància exacerbada ho denuncien tot i acaben propiciant la indiferència. Als antípodes, hi ha la indecent veu interessada de certs lobbies que intenten relativitzar-ho tot. Es fa difícil discernir entre tanta turbulència. Però cal intentar-ho, perquè les contaminacions deletèries realment existeixen. La Mediterrània no es mor, però arrossega patologies considerables (no únicament per contaminació, per cert) i l’aire de moltes ciutats presenta concentracions inquie­tants de partícules o d’òxids de nitrogen. Un embolic. La pol·lució nocturna era més acotada, francament.

Ramon Folch és doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF (Barcelona).

Llig més articles de la sèrie Sociofolcologia

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb