29.04.2026 - 21:40
És pitjor que una ocurrència, això: és una declaració d’intencions. No, pitjor que una declaració d’intencions: una declaració de principis.
Ho escric perquè jo mateixa me’n faig creus, perquè espero que si algú llegeix aquest article passat el temps no entengui de què dimoni parlem si no s’hi especifica la referència, perquè compto que tot plegat es podrà aturar a temps: la Generalitat de Catalunya que actualment presideix Salvador Illa (PSC-PSOE) ha anunciat un “pla pilot” que consisteix a desplegar mossos d’esquadra en escoles i instituts (públics).
Què dius que què?
Desplegar mossos d’esquadra en escoles i instituts (públics).
I això és greu. Més greu que no sembla. És un tema que ultrapassa l’àmbit de les escoles, és un tema de fons, ideològic, de model de país.
El Departament d’Educació ha establert que les escoles (públiques) catalanes tenen un problema i que aquest problema no es diu infrafinançament ni falta de recursos humans i materials, sinó “seguretat”. I ens diu que aquí hem de centrar l’atenció. En la seguretat. Perquè hi ha “conflictivitat”. I que, un cop centrada l’atenció, per tal de “garantir la convivència escolar de l’alumnat”… policia. Ni mestres ni fora barracots ni reducció de ràtios ni atenció personalitzada ni pedagogia ni vetlladors: policia. En quin món pretenen que visquem, aquesta gent?
Evidentment, i malgrat que la mateixa conselleria ha afirmat que això dels mossos a les escoles és una demanda “fortament reclamada des del món docent”, la realitat és que el conjunt del sector, associacions de famílies i de mestres, sindicats, professors, educadors i integradors socials, de seguida s’hi han oposat frontalment i han recordat l’obvietat: que a les nostres escoles i instituts públics hi fan falta més recursos (més professionals de l’educació, més reconeixement, més mitjans), i no pas fer-hi entrar la policia. De fet, les demandes “fortament reclamades des del món docent”, i per les quals viu ara alçat en vaga, tenen a veure precisament amb això altre, amb la dignitat que mereixen els treballadors públics, amb la dignitat que mereixem tots els receptors dels serveis públics (sous dignes, instal·lacions dignes, recursos dignes que permetin una atenció digna).
El dia que aquell personatge, Daniel de Alfonso, li deia a l’altre personatge en funcions de ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, que “les hemos destrozado el sistema sanitario” (“els hem destrossat el sistema sanitari”) va quedar clar el perquè de tot plegat i la falta d’escrúpols que ho acompanya. Mai no els importen les víctimes, a ells. I ara (ara?) volen assaltar les escoles. Que normalitzem no tan sols la precarietat sinó l’estigmatització. Que acceptem el punitivisme, aquesta propaganda i pràctica del càstig que ni preveu ni resol mai res.
No ho podem permetre.
I és curiós o significatiu o esborronador o tot alhora que la barrabassada no ens hagi caigut a sobre des de l’aliança competitiva per l’espanyolisme d’extrema dreta que conforma el PP i Vox, sinó des del vestit de socialdemocràcia que representen els altres; i malgrat el vestit de socialdemocràcia.
Tot plegat ara tracta d’escoles però no tracta només d’escoles. És general, és una configuració de la societat, que hi és interpel·lada i s’hi dibuixa. És una assumpció de la perspectiva política i del programa de l’extrema dreta: esquitxar, tacar, cobrir qualsevol problema amb l’afer de la inseguretat i magnificar-la sempre, escampar la por per sobre de les dades. No parlem de la desigualtat econòmica, no parlem de l’espoliació fiscal, no parlem de la falta de perspectives del jovent, no parlem de les dificultats per a trobar habitatge, no: parlem del perill que t’ocupin la casa, del perill als carrers, la inseguretat a les cases, la inseguretat a les escoles, insistentment la inseguretat i la necessitat de resoldre-la que dóna pas al cop de puny autoritari, a la solució punitiva.
Que sempre és punitiva i mai no és solució.
Aquesta iniciativa que ha posat en marxa el govern Illa passa amb nota la prova del nou del marc mental i polític de l’extrema dreta: hi ha, d’entrada, l’estigmatització de la cosa pública, perquè la mesura policíaca no assenyala pas tots els centres d’ensenyament, sinó tan sols els públics; es veu que als privats o concertats no hi cal la “garantia de la convivència” que ofereixen els mossos d’esquadra (per no haver-hi, no hi ha ni assetjament escolar, allà, hahaha).
Hi ha també, ben dibuixada, la qüestió de la inseguretat. Amb aquesta “prova pilot” (presa al marge i en contra de la comunitat educativa: què en sabran, ells, de tot això), el govern Illa compra (i ven) el perniciós discurs que el problema que tenim ara en escoles i instituts és la inseguretat. No pas la llista de reivindicacions que exposen els docents, ni el desig de tothom qui hi té o hi ha tingut o hi tindrà les criatures, les pròpies o les dels amics, dels veïns, que s’inverteixi en professionals de l’educació, en instal·lacions adequades, en recursos i atenció, no: la inseguretat. De debò? És aquest el problema principal?
I hi ha, en fi, l’assumpció explícita del discurs punitivista. L’assumpció i la prèdica i la pràctica. Aquesta, precisament, és una qüestió que marca una línia entre les esquerres i les dretes (així, en sentit ampli): entendre les problemàtiques socials com a tals i, per tant, mirar de posar-hi remei amb recursos i mesures socials, precisament, o bé presentar-les com un problema de seguretat i gastar els diners en policies i presons.
Arribats a aquest punt, no ho sé, per què es queden en les escoles? No cal parlar de les llistes d’espera als hospitals (als públics, s’entén), del cansament dels metges, del cansament dels malalts i les seves famílies, de la saturació, llits als passadissos, guàrdies inacabables, no: cal “garantir la convivència hospitalària”; que hi posin policies, que a ells sí que els han apujat el sou.
