18.02.2016 - 22:00
Has de sortir de la teva àrea de confort. De vegades es guanya i de vegades s’aprèn. La inestabilitat genera oportunitats. Gestionar el fracàs és aprendre de l’error i insistir. T’has de moblar bé el cap i després aturar-te a pensar abans de fer cap pas en fals. El més segur és que treballis en una feina que ara encara no existeix. T’has de moure, estar atent, aprofitar totes les oportunitats que et passin per davant. Per poder descartar una opció, primer l’has de provar. No hi ha regles màgiques. Et passes la vida prenent decisions, no t’ho jugues tot a una sola carta. Etcètera.
No practico l’autoajuda, tothom tranquil. És que aquesta setmana he tingut la sort d’anar a fer unes xerrades d’orientació a tot d’alumnes de quart d’ESO carregats de nervis, dubtes i por davant del repte de triar quin camí han de seguir, o més ben dit quin ha de ser el primer pas, o sigui: quin batxillerat faran l’any que ve. Per ajudar-los –o per acabar-los de marejar– un historiador, un enginyer, un ADE, una física, una biòloga i una filòloga els hem explicat a què ens dediquem, què vam estudiar, com hem arribat on som ara, què ens va passar pel camí, què esperàvem de la vida i què hi hem trobat.
L’edat dels sis ponents anava dels 35 als 45 anys, tots rondant en aquella etapa en què, si a banda de ser un pencaire has tingut el factor de la sort de cara, es pot dir que ja has començat a trobar el teu lloc al món i a creure-te’l i a cuidar-lo. I també aquella edat en què, si et proposen de fer una xerrada com aquesta, pots caure en l’abisme de fer balanç de la mitja vida viscuda i treballada i anar uns dies pel món amb la vista perduda mentre el cap refà el camí cap enrere, cap al punt de partida. I si a tot això hi afegim que els alumnes ens van enviar una llarga llista de preguntes que eren una radiografia exacta dels nostres dubtes no solament professionals sinó també existencials, ja tenim servida en safata una setmana d’autoanàlisi en vena.
Quan escric aquest article, fa ben poques hores que he tornat de l’última xerrada i encara em dura l’emoció i l’eufòria que m’envaeixen l’ànim sempre que tinc audiència menor d’edat. No ho puc evitar: me’ls miro, alguns més atents, altres més distrets, alguns seriosos, els altres més riallers, un que badalla, una que riu o se’n fot, dos que es miren amb complicitat…, tots tenen alguna cosa de mi a la seva edat, de mi i dels meus altres cinc companys de ponència. El cor se’m dispara –i de debò que no és una imatge suada– quan els veig, i el cap se’m divideix, una meitat em diu ‘no els ho expliquis tot, ells també ho han de descobrir-, i l’altra em prega ‘no et deixis res, que ho sàpiguen tot, ajuda’ls tant com puguis’. És una divisió semblant a la que visc quan les meves filles afronten un nou repte, que sol ser gairebé cada dia, però amb la diferència que amb aquest centenar llarg de nois i noies només hi passaré dues hores, no tota una vida.
Així que una meitat meva ha intentat aprofitar al màxim el temps de micròfon en mà per explicar el seu itinerari professional fil per randa mentre l’altra meitat n’esborrava una paraula de cada cinc perquè el missatge no arribés sencer, i diria que la cosa ha acabat en un empat ajustat i també just. La llista de preguntes dels que seien a les butaques sobretot ens demanaven pels nostres objectius, per l’èxit, pel fracàs i per la felicitat, quatre paraules que els sis que érem dalt de l’escenari hem vist com creixien a mesura que se’ns acostaven volant i se’ns plantaven entre el micròfon i l’ampolla d’aigua amb un posat interrogatori.
He vist els meus col·legues fent malabarismes per no malmetre aquell material tan fràgil que teníem entre mans, l’esperança de futur de més d’un centenar de nois que… podrien… ser… fills… nostres. Els he vist fer contorsionismes per no inflar les expectatives noves de trinca de les més de dues-centes orelles que ens escoltaven com qui espera que li recitin la fórmula magistral per a viure eternament. Els he vist mostrar-se vulnerables, plens de dubtes, de reptes, de fracassos que són noves oportunitats i d’èxits que són un pas més en un camí que tot just arriba a la meitat. Els he vist girar-se enrere i dir: jo vaig anar per aquí, i allà vaig caure, i més cap allà vaig riure, i per aquí no tornaria a passar, i allà tornaria sempre… I també he vist les seves altres meitats esborrant paraules. Però sobretot he vist que tot i que professionalment no podem ser més diferents, tenim en comú tota la resta de coses, i parlo de les coses importants, de les que ens fan persones tant si treballem en un laboratori, en una aula, en una empresa o en un despatx atapeït de diccionaris.
Tornant cap a casa, he imaginat que algú entrava a la sala buida, veia les sis cadires, els micròfons apagats, les ampolles mig plenes, les butaques plegades i la pantalla en blanc i s’asseia a les escales que portaven a l’escenari mentre una paraula se li acostava per seure-li a la falda: il·lusió. Una paraula que s’ha dit poc perquè no calia que la diguéssim, que surava en l’aire i volava de cap en cap, amunt i avall, fent lligams invisibles entre les experiències dels uns i els somnis dels altres, perquè d’aquí a uns anys potser sis dels que seien a les butaques pujaran a l’escenari amb el cor disparat i el cap dividit a fer balanç de la mitja vida viscuda davant d’un centenar llarg de nois i noies que… podrien… ser… fills… nostres.
