El pla ambigu de l’SNP: majoria, pressió i obtenir l’aval britànic per al referèndum

El nou programa electoral del Partit Nacional Escocès (SNP) per a les eleccions del 7 de maig torna a situar la independència al centre, però amb una formulació calculadament ambigua: promet un referèndum, però no en garanteix la via per a arribar-hi.

El document estableix una seqüència clara, però clarament condicionada. Primer, cal guanyar les eleccions amb una majoria parlamentària. Després, cal convertir aquest resultat en un “mandat democràtic” per a exigir a Londres la transferència de competències necessàries per a convocar un referèndum. Finalment, cal negociar amb el govern britànic perquè autoritzi la consulta, segons aquesta previsió, cap al 2028.

Aquesta transferència de competències no és genèrica, sinó que té un instrument concret: una ordre de la secció 30 de la Scotland Act del 1998. Aquest mecanisme permet que Westminster cedeixi temporalment al parlament escocès la capacitat de legislar sobre matèries reservades, com és el cas de la independència, i és exactament el procediment que es va utilitzar abans del referèndum del 2014. El programa de l’SNP proposa explícitament de repetir aquesta fórmula: una majoria electoral hauria de legitimar la demanda d’aquesta ordre i obligar políticament el govern britànic a concedir-la.

Aquesta estratègia pivota sobre un precedent molt concret: el 2011, quan la majoria absoluta amb Alex Salmond va forçar un acord amb Westminster que va permetre el referèndum del 2014. L’SNP assumeix que repetir aquests passos tornaria a obligar el govern britànic a negociar, i això deixa l’estratègia, en bona part, a mercè de les autoritats britàniques. Tanmateix, el context polític i legal ja no és el mateix. Després de la sentència del Tribunal Suprem britànic, el parlament escocès no pot convocar cap referèndum pel seu compte: la qüestió constitucional continua essent competència exclusiva de Westminster. Això vol dir que, sense una nova ordre de la secció 30, qualsevol intent de consulta seria impugnat.

A més, el context polític també ha evolucionat. A diferència del període previ al 2014, quan el suport a la permanència era clarament majoritari, les enquestes actuals mostren un escenari molt més ajustat, amb la independència sovint al davant de romandre al Regne Unit.  Tot plegat converteix el full de ruta de l’SNP en una estratègia de pressió més que no pas en un compromís executable. El partit defensa que una majoria electoral hauria de ser políticament vinculant i podria forçar el govern britànic, però no concreta què farà si Londres manté el vet.

De fet, aquesta ambigüitat no és solament discursiva, sinó també interna. Dins el mateix partit hi ha una tensió creixent sobre l’estratègia a seguir. La direcció sosté que una majoria parlamentària és “l’única via incontestable” per a aconseguir un referèndum legal, però uns altres sectors pressionen per explorar alternatives, inclosa alguna forma de via unilateral o de referèndum de facto a través d’eleccions.

Així, de moment, el referèndum es desplaça cap a l’horitzó –no abans del 2028– i es presenta com el resultat d’un procés polític, no com una decisió immediata. Tot i això, la independència es manté com l’eix central de la campanya i vincula el vot a un mandat explícit, mentre el partit intenta equilibrar aquest objectiu amb un programa de govern centrat en els serveis públics i el cost de la vida.