El suport del PNB al pressupost del govern espanyol va indignar ahir molts catalans. Només calia fer un cop d’ull a les xarxes. La decisió era gairebé presa, però feia dies que el partit rebia moltes pressions i esperava trobar el moment idoni per a validar els comptes. Al final aquest moment no va arribar, però el PNB va donar els vots a Rajoy tot i que no havia aixecat el 155 a Catalunya. Entre els que més han pressionat el PNB trobem EH Bildu. Per això parlem amb Pernando Barrena, ex-portaveu de Sortu i militant històric de l’independentisme, que ens explica la manera de fer del PNB.

Al final no hi va haver cap tomb d’última hora i el PNB va aprovar el pressupost del govern espanyol. Us ho esperàveu?
—Sí. No n’havia tingut mai cap dubte. Els coneixem bé i la seva trajectòria els avala. Observeu que en l’últim mes han mantingut una estratègia perfectament calculada per a rebaixar la posició inicial. Al principi el missatge era que ni tan sols s’asseurien a negociar mentre el 155 fos vigent. Després van dir que en parlarien però que no acordarien res. I fa dos diumenges, en una entrevista, Urkullu va dir que el PNB es considerava rellevat del compromís de no acordar res amb el PP mentre fos vigent el 155. Per tant, era la crònica d’un vot anunciat.

Aquí es tendeix a definir el PNB com la Convergència més pactista. És així?
—Sí, són dues cultures polítiques molt semblants. És el peix al cove a la basca. Ara han aconseguit un acord que vendran com la materialització de diversos beneficis. Però què aporta o no l’acord, crec que és un debat secundari. Si analitzem les suposades contrapartides que aconseguirà el PNB per aquest vot favorable, jo crec que ni així no es pot parlar d’un bon acord. Les pensions pujaran d’un 0,25% a un 1,6%. Que això, per a una pensió mitjana, són dotze euros el mes. Digueu-me que solucioneu a algú que passarà de cobrar 712 euros el mes, en lloc de 700.

Però sí que és un bon acord, perquè hi ha més de 500 milions d’euros en infrastructures.
—Sí, però parlem d’infrastructures que ja eren compromeses pel govern espanyol, com és el cas de les obres del TGV. Amb aquest acord el govern solament aconsegueix reafirmar el compliment d’un pacte que ja tenien de feia temps. Al País Basc i Navarra, la construcció del TGV es finança a través de les autonomies i després es compensa amb la ‘quota’. Però passa que aquests últims temps això no es feia, no es pagava, es duia la situació a un punt d’inviabilitat financera. Parlem de molts diners per a una autonomia tan petita. Però jo no entraria a valorar si és un bon acord o un mal acord en termes generals, perquè en aquests moments, per mi això és secundari. En aquests moments cal dir, en primer lloc, que el PNB ha mentit i ha trencat la suposada lleialtat que mantenia amb Catalunya i l’independentisme català. Crec que el que han fet, realment, és una cosa greu. Però el fet pitjor és que és un tret al peu.

Per què?
—Perquè el 155 no és una eina per a actuar únicament contra el procés independentista català. El 155 és el vaixell almirall de la contrareforma que acompleixen el PP i Ciutadans. Nosaltres estem convençuts que un cop desprecintat l’ús del 155, tant si formalment es deroga com si no, és una eina que l’estat ja té a les mans per a aplicar en qualsevol moment, davant de qualsevol decisió que prengui Catalunya, el País Basc o Navarra. És una eina contra l’autogovern. Van contra tots, no tan sols contra els catalans. De manera que amb una visió tan curta de mires com el PNB i pactant un suport al pressupost amb algú que aplica el 155 i que es mou darrere totes les accions que impliquen l’existència de presos polítics catalans, doncs em sembla molt deslleial. Els cal una rectificació. Ahir mateix veia dirigents del PNB fent declaracions amb llaços grocs a la solapa de l’americana…

Què creieu que ha pesat més en la decisió del PNB, la injecció econòmica del nou pressupost o el fet de mantenir Rajoy com a mal menor en vista de l’auge de Ciutadans?
—La primera part és important, perquè ells són autèntics artistes a vendre el peix al cove. Però crec que l’auge de Ciutadans per a ells és fonamental. El PNB té pànic a la possibilitat que Ciutadans sigui a la Moncloa en el pròxim govern. De fet, a nosaltres tampoc no ens agradaria, però crec que es confonen quan pensen que l’enemic és Ciutadans i no el PP. Encara que competeixin per un espai a la dreta, i fins i tot, d’extrema dreta, jo crec que ambdós comparteixen el projecte de contrareforma que van implantant des de fa temps. La solució no és, en absolut, reforçar el PP perquè no vingui Ciutadans. El PP ja el coneixem, sabem què és. En el context de Catalunya ho veiem i en el context del País Basc sabem quin paper ha tingut aquests últims anys. Mirem de tancar una etapa de conflicte violent mentre el PP aplica unes lectures que són les mateixes receptes que aplicaven fa quinze anys en plena voràgine de lluita antiterrorista.

Després de saber-se la decisió del PNB, hi ha hagut una onada de reaccions i m’ha cridat l’atenció una que ha fet Mireia Boya. Deia que el PNB volia ser mitjancer i ha acabat essent del 155. Hi esteu d’acord?
—Bé, és que és molt oportú recordar el paper del PNB, especialment d’Íñigo Urkulli i Andoni Ortuzar, en les dates de l’octubre de l’any passat, especialment el dia 4, el 26 i el 27. S’ha parlat molt del suposat paper de mitjancers que van exercir aquells dies, però a mi em consta que no va ser un paper de mediació exactament, sinó de missatger de les amenaces que constantment traslladava el govern espanyol cap a Catalunya. Van tenir un paper de provar, per proximitat, de convèncer els dirigents, especialment del PDECat, i especialment Puigdemont, del fet que la proclamació podia implicar la suspensió de l’autonomia i que podia ser fatal. Que convenia aturar-se i convocar eleccions.

I diríeu que són responsables del 155?
—Políticament sí, perquè ells, des del començament del procés independentista, tenen un interès especial que no vagi endavant. Per la propagació i perquè ells fugen de qualsevol proposta que impliqui la mínima confrontació política amb l’estat. Ells sempre han estat convençuts que les coses no anirien bé a Catalunya. I no solament no van bé per l’esdevenir del procés, sinó perquè la seva aportació quan hi han pres part ha estat catastròfica.

Quin efecte creieu que pot tenir dins la formació? O serà un simple sotrac?
—Jo crec que tenim davant la direcció del PNB més conservadora i reaccionària, en termes polítics, d’aquests últims trenta anys. I no hi ha pas expectatives que millori. El PNB és dominat per una generació de militants biscaïns que tenen una lectura molt coincident sobre el paper que ha de fer el partit. És un grup al voltant d’Urkullu i Ortuzar que té l’hegemonia total i absoluta del partit. Perquè us en feu una idea, el pes de Biscaia en la totalitat del PNB pot voltar el 60% o el 70% de la militància i del pes polític. L’única nota dissonant és Egibar, però té un pes petit i en les poques ocasions que s’ha atrevit a confrontar-se amb la direcció del partit, n’ha sortit escaldat. Sí que hi ha un sector sobiranista amb posicions molt dignes, però crec que no tenen gaire pes dins el partit.

A Catalunya podem pensar que aquesta decisió pot semblar molt impopular. Però al País Basc ho és? Li anirà en contra, al PNB?
—És una pregunta interessant. Les bases del PNB sabem com respiren amb una qüestió com aquesta i sabem que no els agrada i els fa vergonya. Una altra cosa és que es tradueixi en un càstig electoral. Jo no tinc dades ara mateix per a poder afirmar que això pot tenir un cost electoral. La situació és comparable a la d’Espanya. Tu pots criticar molt durament el PP per la quantitat de casos de corrupció que l’afecten, però la cosa pitjor no és que existeixin aquests casos, sinó que els continuïn votant més de nou milions de persones. Hem vist eleccions en què hi havia casos de corrupció molt frescs i els resultants del PP han estat molt bons. Aquest és el gran drama, que la gent ja no percebi la corrupció o actituds que en política eren insostenibles o impresentables com a raons de pes per a sancionar electoralment un partit. I internament, no crec que ‘arribi la sang al riu’, perquè tenen una organització molt cohesionada i les possibilitats de rebel·lió són gairebé nul·les.

A Catalunya hi va haver durant molt temps una cosa que en dèiem ‘basquitis’. Una fascinació pel sobiranisme basc que moltes vegades no tenia resposta de l’altra banda. Però a mesura que el procés ha anat prenent forma aquesta ‘basquitis’ s’ha diluït. Aquest gest farà que encara es dilueixi més?
—És possible. Jo crec quan hi havia molta ‘basquitis’ a Catalunya, es partia de dos factors: la debilitat d’un independentisme català poc organitzat i el fet d’observar l’independentisme basc com una referència amb capacitat d’acció política. Però jo crec que ara passa a l’inrevés i els bascs independentistes veiem amb certa admiració i enveja sana tot el procés que es duu a terme a Catalunya, tot i els encerts i els desastres.

Hores abans que el PNB anunciés la decisió, heu dit a Twitter: ‘Catalans, quan us vinguin unes ganes irrefrenables de cagar-vos en els bascs, recordeu que els que us van mentir i us van trair no van ser els bascs, sinó el PNB.’
—Sí, perquè tinc l’experiència que quan el PNB fa gests com els d’ahir, la reacció de molts catalans benintencionats, que no encerten l’anàlisi, és dipositar les ires contra tots els bascs: ‘Els bascs sempre van a la seva’, ‘Dels bascs no se’n pot esperar res’… Jo crec que no és cert. Els bascs no som el PNB. El PNB té interessos de gestió compartits amb l’estat que òbviament no representen tots els bascs i naturalment l’esquerra independentista, que per sobre de les seves contradiccions procura mantenir una posició digna i solidària amb l’independentisme. No és presentable dir que els bascs anem a la nostra i que no hem tingut mai en compte la resta. Fins i tot diria que hem tingut un sentiment de no estar a l’altura de les circumstàncies perquè durant el procés català la millor aportació hauria estat haver obert al País Basc un segon front a l’estat. L’estat hauria tingut serioses dificultats per a gestionar dos fronts al mateix temps. A bascs i catalans els convé aquesta sincronia que pot esdevenir-se en un futur.

Ahir PNB i EH Bildu vàreu acordar una proposta de preàmbul per a un nou estatut basc en la qual reivindiqueu el dret de decidir dels ciutadans de Biscaia, Alaba i Guipúscoa. Precisament ahir. Amb algun objectiu concret?
—Ahir va coincidir que era el dia en què es tractava aquest aspecte al parlament de Vitòria. Encara no s’ha votat, però hi ha una comissió en la qual ahir es va poder visualitzar un acord entorn d’aquests continguts. És un gran avanç, un primer acord que pot obrir un petit espai comú i que pot dur-nos a confluir en uns altres aspectes més endavant.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.