Films per a entendre l’ascens de Putin: espies, suborns i cintes de sexe

Gràcies a tres documentaris, ens acostem al perfil biogràfic i ideològic del president rus

VilaWeb
Un fragment del documentari 'Els testimonis de Putin'
Josep Rexach Fumanya
10.03.2022 - 22:34
Actualització: 10.03.2022 - 23:34

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Es fa difícil d’explicar una personalitat tan complexa com la de Vladímir Vladímirovitx Putin. Tot i que ja fa dues dècades que dirigeix Rússia amb mà de ferro, continua essent un personatge enigmàtic, inexpressiu i difícil de definir. L’han qualificat de nostàlgic de l’època soviètica, però no ha dubtat a renegar de la figura sagrada de Lenin, que considera “autor i arquitecte” de l’actual Ucraïna. Ha fet una transformació gradual fins a arribar a construir un règim del terror amb gens de respecte pels drets humans, tal com ha palesat la invasió d’Ucraïna. Per veure com ha arribat fins aquí, repassem tres documentaris que ens ajuden a entendre la figura de Putin.

“Els monarques no són amos del seu destí. No em tempta tenir la vida d’un monarca. En canvi, ser un càrrec electe m’obliga a tenir present que això s’acabarà un dia i hauré de tenir una vida normal.” Aquesta frase, que podria pronunciar qualsevol candidat que volgués guanyar-se la confiança dels electors, la deia Putin el 1999, després de ser elegit president per primera vegada. Ho recull el documentari Els testimonis de Putin, dirigit per Vitali Manski i que es pot trobar, amb subtítols en català, a Filmin i a Amazon Prime Video.

El destí és irònic i paraules com aquestes contrasten amb la seva ambició tsarista actual. Va entrar al poder el 1999 i podria revalidar el mandat fins el 2036 gràcies a les modificacions al seu gust que ha fet de la constitució i que l’acosten a l’autoritarisme.

El documentari aprofita el material que va enregistrar Vitali Manski el 1999, quan va acompanyar Putin i el seu entorn durant el primer any de mandat. És una revisió d’aquells fets vint anys després de succeir. De fet, de tots els companys de partit que apareixen en aquell primer mandat, només queda l’actual primer ministre, Dmitri Medvédev. La resta han desaparegut de la política o han acabat a l’oposició.

El film comença amb l’històric discurs de Cap d’Any que Boris Ieltsin va fer el 31 de desembre de 1999. Hi va anunciar la seva dimissió i va cedir tots els poders al que havia consolidat com el seu delfí polític, el primer ministre Vladímir Putin. Ell s’encarregaria de presidir el govern fins a les eleccions que es farien mig any més tard. Amb l’aparell de l’estat al darrere i sense necessitat d’haver de participar en cap debat electoral, Putin va guanyar les eleccions.

El documentari mostra una escena que reflecteix la duresa del caràcter de Putin. Les càmeres acompanyen Ieltsin i la seva família mentre segueixen l’escrutini electoral. Estan contents, eufòrics, i brinden amb xampany perquè el successor elegit ha guanyat. “Vaig triar-lo entre vint candidats”, diu Ieltsin, orgullós, tot mirant a la càmera de Manski. Està exultant. Truca per telèfon a l’assessor de Putin i li demana de parlar amb ell, que vol felicitar-lo. Li respon que li tornarà la trucada al cap de pocs minuts. La imatge de Ieltsin esperant al costat del telèfon una trucada de Putin que no arribarà mai és desoladora.

Ieltsin, la nit en què Putin va guanyar les primeres eleccions presidencials.

Putin segurament no tenia res a agrair-li, a Ieltsin, sinó al revés. Un altre documentari més biogràfic, Putin: d’espia a president (Movistar), recorda un dels moments cabdals en la carrera de l’actual president rus. Essent director del Servei Federal de Seguretat (FSB) –òrgan successor del KGB–, es va filtrar a la premsa un vídeo en què apareixia el fiscal general, Iuri Skuràtov, tenint relacions sexuals amb dues prostitutes. Casualment, Skuràtov havia emprès una investigació per corrupció que esquitxava Ieltsin i la seva família. Aquell vídeo el va desacreditar davant l’opinió pública i Ieltsin va tenir el terreny aplanat per a fulminar-lo. Ningú no dubta que aquella filtració que va salvar el final de la carrera de Ieltsin anava signada pels serveis secrets de Putin.

Putin, en la seva estada a Dresde a la dècada dels vuitanta

Aquest documentari es divideix en tres parts de quaranta-cinc minuts i parteix dels orígens de Putin a Sant Petersburg. Entra al KGB i és destinat a Dresden. S’ha escrit molt sobre el seu pas pels serveis secrets. Això ha afegit una pàtina cinematogràfica a la biografia de Putin, però el fet és que va passar sense pena ni glòria: “Apareix en massa fotos de sopars i festes per poder pensar que participés en missions importants. Quan t’assignen missions secretes d’alt nivell no apareixes en records d’amics ni en àlbums familiars. Per tant, no devia fer res de l’altre món”, diu un expert en el KGB. En tornant a Rússia, va esdevenir el gos de presa del primer batlle democràtic de Sant Petersburg, Anatoli Sobtxak. Putin fa i desfà en un ajuntament corcat per la corrupció i parla davant la càmera, amb naturalitat, sobre els suborns.

Nacionalisme i ortodòxia conservadora

El darrer film se centra a intentar de copsar quina és la ideologia que influeix el Putin dels darrers temps. L’orgull de Putin: cosacs, lluita i església (vegeu-lo ací) explica com el nacionalisme i l’ortodòxia més conservadora s’han convertit en els referents morals i polítics del president. Ha construït un poder fet a mida que l’acosta al tsarisme i s’ha envoltat d’oligarques que donen ales a l’extrema dreta. D’aquest viatge cap al conservadorisme més ultra neix la llei que criminalitza i il·legalitza l’activisme LGBTI.

Litvninenko, pocs dies abans de morir

Putin ha recuperat el protagonisme negat pel règim comunista a l’Església Ortodoxa, que ha tingut un gran creixement. De les esglésies que havien estat destruïdes durant l’època de Stalin, aquests darrers vint anys n’han restaurat o reconstruït mil cada any. Només a Moscou, del 2011 ençà, se n’han construïdes seixanta-cinc de noves i n’hi ha un centenar més de projectades.

Si hi ha una constant en tots els documentaris que retraten la figura de Putin és la implacable desaparició de la seva oposició política. Aleksandr Litvinenko, Borís Berezovski, Anna Politkòvskaia, Nikolai Glúixkov o el que va ser el seu gran rival, Borís Nemtsov. En el cas d’aquest últim, cinc txetxens van ser declarats culpables, però no s’ha investigat mai qui va donar les ordres.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes