La “Z” i una gran por dins de Rússia

—És normal tenir por?
—Sí, és clar.
—És que mai havia estat tan espantada com ara, ni quan al poble va haver-hi l’operació antiterrorista. M’angoixo quan comença a fer-se fosc.
—Jo em sento igual que tu, i mira que he vist coses terribles tots aquests anys.

Conec les dues dones que comenten això en una xarxa social russa. Són persones que han viscut la realitat més fosca de la Rússia recent i, tot i això, diuen que mai havien estat amoïnades com ara. Una d’elles és una senyora del Daguestan, al Caucas Nord, que viu en un poble que fa uns anys va ser arrasat en una operació antiterrorista. Li van destruir la casa i després va sofrir la repressió de les autoritats per voler denunciar el que havia succeït. La seva interlocutora és la directora d’una destacada ONG que, enmig d’un clima intimidatori, fa dues dècades que documenta les vulneracions dels drets humans a Rússia, incloent-hi les guerres txetxenes.

Ara elles tenen por, i amb raó. En poc més d’una setmana, la vida s’ha capgirat. Fins ara havien viscut en un país autoritari, però en qüestió de dies Rússia s’ha convertit en una dictadura replegada en si mateixa, aïllada de l’exterior, en davallada econòmica i que ofega les veus dissidents.

L’enemic intern

La directora de l’ONG és considerada una quintacolumnista pel Kremlin i fa anys que la controla l’FSB, els serveis secrets russos. Dues amigues seves amb qui havia treballat de costat a Txetxènia, una periodista i una activista pels drets humans, van ser assassinades per la seva feina. Els activistes a Rússia saben què és sentir-se vulnerables i perseguits.

En la narrativa que el Kremlin dissemina des que Putin és al poder, i especialment després de les revolucions de colors que van propiciar canvis de règim a Ucraïna (2003) i Geòrgia (2004), Rússia es presenta com un país en constant perill de desintegració i assetjat per enemics que el volen enfonsar. D’una banda, s’enfronta a l’amenaça externa, especialment als països occidentals i les seves aliances militars, i de l’altra, ha de fer front a l’amenaça interna, les persones i organitzacions que, amb finançament estranger, es dediquen a destruir Rússia des de dins.

Per neutralitzar l’enemic intern (la societat civil organitzada), el Kremlin ha anat promovent una sèrie de mesures. Així, el 2006, va ordenar que totes les ONG estrangeres que operaven al país es registressin sota una nova llei, amb requisits burocràtics estrictes i carregosos. Moltes d’aquestes ONG van haver de suspendre les activitats al país.

Un any més tard, va entrar en vigor una nova llei sobre extremisme, que n’ampliava l’abast per incloure la “difamació de responsables polítics” i la “humiliació de l’orgull nacional”. Això faria que aquells que s’apartessin de la retòrica patriòtica i nacionalista del Kremlin, i que critiquessin els “defensors de la pàtria”, poguessin ser condemnats a penes de vuit anys de presó. Amb aquesta legislació, una de les primeres ONG que van ser prohibides va ser una entitat de Sibèria que defensava els drets de la comunitat LGTB (l’homosexualitat “destruïa els valors morals de la societat” i “atemptava contra els drets de la majoria de russos que trobaven aquestes orientacions ofensives”). També es va obrir una causa penal contra Piotr Gagarin, un camioner retirat, per haver exclamat en públic que el governador d’Orel era “escòria”, i contra Savva Trentiev, qui va ser acusat d’extremisme per haver incitat a l’odi quan va comentar en un bloc que la policia era corrupta.

Agent estranger

Finalment, i amb l’afany de redoblar la pressió contra la societat civil, la Duma va aprovar el 2012 una llei que obligava totes les entitats no governamentals que rebien finançament estranger a inscriure’s en un registre del Ministeri de Justícia com a “agents estrangers”. Això, a la pràctica, significava dificultar la tasca d’aquestes organitzacions amb auditories i paperassa, i a criminalitzar-les davant el conjunt de la societat perquè aquest apel·latiu, “agent estranger”, evoca inequívocament l’expressió utilitzada en època de Stalin per referir-se a espies o quintacolumnistes.

Les entitats havien d’identificar tots els materials que publiquessin amb l’etiqueta “agent estranger”. Si no ho incloïen en uns fullets, per exemple, podien ser multades, i si no etiquetaven correctament les publicacions en tres ocasions diferents, els responsables de l’ONG podien anar a la presó i l’entitat, ser liquidada. Això ha succeït fa poc amb Memorial, l’organització memorialista i de drets humans més veterana i gran de Rússia. Va ser fundada a final de la dècada dels vuitanta per dissidents soviètics, com Andrei Sàkharov, premi Nobel de la Pau, i tenia oficines a gairebé totes les regions russes. El desembre passat, un jutge en va ordenar la dissolució argumentant que en alguns materials publicats per Memorial no constava l’etiqueta d’agent estranger. Han apel·lat en contra de la decisió, però com que la justícia a Rússia no és independent, no confien que hi hagi cap canvi.

Augmenta la repressió

La repressió contra qualsevol veu dissident s’ha intensificat de manera dramàtica l’última setmana. Ara la narrativa oficial del Kremlin s’ha imposat amb contundència a tot el conjunt del país. Tant els mitjans de comunicació com les organitzacions no governamentals han de repetir fil per randa la informació difosa pels mitjans oficials. Diverses agències estatals ja havien advertit que era prohibit fer servir la paraula “guerra” o “invasió” per referir-se a l’agressió russa contra Ucraïna. S’han d’utilitzar eufemismes com “operació especial” o “operació militar”. Per augmentar el control, el 4 de març, la Duma va aprovar una llei draconiana que imposa penes de fins a quinze anys de presó per difondre “notícies falses”, és a dir, per publicar informació que no vagi en la línia de la propaganda oficial.

A partir d’ara, qui contradigui la posició oficial sobre la guerra, en el millor dels casos, serà multat, o serà jutjat per un tribunal militar.

La premsa estrangera ha sortit en massa del país perquè en aquestes condicions no es pot fer periodisme, només ser un peó en la propaganda del Kremlin. Respecte al grapat de mitjans de comunicació independents russos que quedaven, o bé han estat bloquejats per les autoritats, o han tancat per decisió dels seus responsables. A hores d’ara, pràcticament l’únic mitjà crític amb Putin que encara aguanta i continua explicant la realitat és Novaia Gazeta, el setmanari que, amb sis periodistes assassinats, no ha deixat mai de plantar cara al Kremlin.

Respecte a la societat civil, es denuncien múltiples detencions d’activistes que donen suport a les persones que surten a manifestar-se contra la guerra: en alguns casos, els han esbotzat la porta de casa i se’ls han endut detinguts.

“Z”

Des de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, la “Z” ha aparegut en vehicles, pancartes de manifestacions pro-Putin, i en tanques publicitàries als metros i als carrers de les principals ciutats russes. S’han enregistrat vídeos a favor de la guerra d’Ucraïna en què joves amb samarretes negres amb la “Z” impresa branden banderes russes i criden “Rússia” i “Putin”. La “Z”, segons el Ministeri de Defensa, significa “Za Pobedu”, “Per la Victòria”, i s’ha convertit en el símbol d’aquesta deriva imperialista i ultranacionalista de Putin que somia amb l’antic imperi rus.

Però la “Z” també s’utilitza per marcar els opositors. El crític de cinema rus Anton Dolin, contrari a la guerra, denunciava a les xarxes socials que la porta de casa seva havia estat marcada amb una “Z”. També havien marcat el domicili d’una de les integrants del grup de protesta feminista Pussy Riot. I a la seu de Memorial, escorcollada per agents de l’FSB durant catorze hores, els activistes van trobar-hi pintades amb el símbol Z en diferents llocs de l’oficina.

La “Z”, doncs, és també el símbol amb què la nova Rússia assenyala els dissidents. El missatge és clar: qui no ens fa costat, està en contra nostra. En aquestes circumstàncies, és normal tenir por? Sens dubte, sí.

Marta Ter (@marta_ter) és investigadora i experta en relacions internacionals.