Pere Comellas

Pere Comellas Casanova va néixer a Cal Rosal (Berguedà) el 1965. És diplomat en biblioteconomia i documentació (1986) i llicenciat en filologia portuguesa (1997) per la Universitat de Barcelona, on es va doctorar l’any 2005 amb una tesi sobre representacions lingüístiques a l’ESO. Però sobretot el coneixem com a traductor d’autors de la lusofonia africana. Per les seves mans han passat texts de Germano Almeida, José Eduardo Agualusa, Mia Couto i Paulina Chiziane. El 2005 va guanyar el V Premi Giovanni Pontiero per la traducció al català de Chiquinho, de l’escriptor capverdià Baltasar Lopes; i el 2017 va tornar-lo a guanyar per La confessió de la lleona, de Mia Couto. Ha publicat treballs de reflexió sobre la traducció i sobre la diversitat lingüística i és autor del llibre Contra l’imperialisme lingüístic (2006), a més de pertànyer al Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA). Comellas ha estat sempre generós amb els alumnes i en general amb tothom que ha sentit passió per la literatura portuguesa. En aquesta entrevista ens explica una altra de les seves batalles: la insubmissió contra el servei militar obligatori a Espanya, que justament el va convertir en traductor.

Com hi arribeu, a la traducció, i en concret a traduir del portuguès?
—Fa molt de temps ja m’agradava traduir i havia fet intents d’afeccionat per veure si me’n sortia. Per exemple, si hi havia un llibre en francès que m’agradava molt en traduïa un fragment i sovint ho provava com a exercici, per veure com quedava. En aquells moments vaig començar a freqüentar un grup de gent, l’associació Translit, que propiciava trobades per a parlar de literatures poc conegudes, sobretot africanes i asiàtiques. I allà vaig tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb textos molt diferents que arribaven per al festival i que s’havien de traduir. Això també va despertar un cuquet per aquest ofici. Llavors, per circumstàncies de la vida, em vaig haver de reinventar professionalment i la traducció va ser un dels camins dins l’ample món de les col·laboracions editorials i les correccions que també havia començat a fer.

Per què el portuguès?
—També és una casualitat. Hi arribo per dos motius: un és que llegeixo Guimaraes Rosa traduït per Xavier Pàmies i descobreixo que és una meravella. L’altre és que jo volia fer lingüística, però era de segon cicle i per arribar-hi havia de triar una filologia. Per exclusió vaig arribar a la filologia portuguesa, que estudiava poca gent, on hi havia unes classes molt intenses per la proximitat amb el professorat; llavors va ser quan vaig aprendre portuguès. Però és clar, per traduir algú t’ha de fer un encàrrec o tu has de fer una proposta. No n’hi ha prou amb el títol. Esdevens traductor quan exerceixes l’ofici i en el meu cas va ser treballant per a la Campana.

Dieu que us vau haver de reinventar professionalment, però va passar que us van inhabilitar perquè vau ser insubmís al servei militar espanyol…
—Sí, em van inhabilitar durant dos anys, quatre mesos i un dia per a treballar per a l’administració pública. A conseqüència d’això vaig perdre la plaça de funcionari. Era bibliotecari i funcionari de la Generalitat de Catalunya i, és clar, com que de biblioteques privades n’hi ha poquíssimes vaig haver de triar un altre camí.

Si no m’erro, la Generalitat no va fer res…
—Es va desentendre completament de mi, quan va arribar la inhabilitació. Ho puc entendre, però tampoc no hi ha tants funcionaris de la Generalitat inhabilitats per les seves idees polítiques.

La insubmissió és una mostra clara de desobediència civil?
—Crec que en té tots els ingredients: desobeir públicament i obertament una llei perquè es considera injusta, explicar per què es considera així i assumir-ne les conseqüències penals és una manera de confrontar la societat amb aquesta injustícia. La desobediència civil no violenta és una eina d’un gran valor ètic, perquè si no aconsegueix un mínim suport social, el perjudici que se’n deriva cau només en qui la practica. És l’antítesi de la mentalitat militar, que sempre parla de morir per una causa però en general vol dir matar per aquella causa. Això quan hi ha una causa i no una simple coartada per a tapar interessos inconfessables.

Segons la vostra experiència, quina lliçó pot donar el moviment d’insubmissió al moviment independentista?
—Ara justament n’hem celebrat el trentè aniversari: el 1989 van jutjar 57 insubmisos a tot l’estat, 8 dels quals a Catalunya, i jo deia que lliçons no en podíem donar, però tampoc no hem de ser massa humils, perquè els insubmisos vam ser un gran referent en la desobediència a l’estat. Al principi érem quatre arreplegats, però ens vam saber coordinar molt bé. Teníem un cert suport popular, però érem a anys llum de la capacitat financera i organitzativa que té el sobiranisme. Si ens en sortírem va ser perquè vàrem persistir de manera coordinada a tot l’estat i això va aconseguir resultats. La nostra força era que estàvem molt conscienciats en la repressió que sabíem que ens tocaria rebre.

Finalment vau recuperar la plaça de funcionari…
—Sí, el 2012, a la Universitat de Barcelona. Entre el 2000 i el 2012 hi vaig tenir una relació contractual com a professor associat i com a professor lector. Abans, entre el 1995 i el 2001, vaig començar a fer de traductor i a fer treballs editorials variats per sobreviure.

Heu escrit un llibre contra l’imperialisme lingüístic. Què és l’imperialisme lingüístic?
—Ras i curt, és la convicció que tenen els parlants d’algunes llengües que la seva, per se, és millor que les altres i que per tant és legítim d’imposar-la. És una idea purament política, però els qui la senten la tenen molt interioritzada. Es produeix sobretot en el món anglòfon, francòfon i hispanòfon.

Què us sembla la proposta de llei de llengües del PP que vol impulsar Casado si guanya les eleccions? És un exemple clar d’imperialisme lingüístic?

—No la conec a fons, però si hem de fer cas dels titulars de premsa, n’és un cas prototípic. Es tracta de situar una llengua per damunt de la resta, de manera que els qui la tenen com a inicial no hagin mai de parlar-ne cap altra (per cert, una proposta molt semblant a la de Putin a Rússia). També és un clar exemple de concepció nacionalista de l’estat: cal fer-lo coincidir com sigui amb la nació, i aquesta ha de ser homogènia, culturalment, lingüísticament i potser si poguessin fins i tot religiosament. Tota diferència es percep com a subversiva i deslleial. És com dir: si vostè parla asturià, o gallec, o aranès o el que sigui, no és espanyol. La conclusió és clara: una mentalitat que expulsa una part important dels ciutadans. És una curiosa contradicció: diuen que hem de ser espanyols per força (tal com ho diuen a vegades, sembla una mena de càstig) però no creuen pas que ho siguem, de fet.

 

Això pot ser combatut?
—I tant, només cal parlar en llengües minoritzades en tots els àmbits de la comunicació. La gent ha de parlar català perquè és la nostra aportació a la diversitat lingüística. Només per això ja paga la pena parlar-lo.

A banda aquestes ingerències polítiques, quins penseu que són els principals problemes o les principals amenaces contra el català en aquest moment?

—Per a mi el problema principal és el fet que una enorme majoria de catalanoparlants parlin en castellà quan el seu interlocutor els respon o se’ls adreça en aquesta llengua. O quan el seu interlocutor té un aspecte que els pot fer pensar, més o menys remotament, que és estranger. Hi ha un sector de gent que no parla català però el parlaria amb molt de gust si no féssim això. Ho he comprovat moltes vegades personalment. Això a banda, també crec que la mentalitat monolingüista encara és força hegemònica. Hi ha molta gent, fins i tot catalanoparlants, que creu que val més aprendre alemany (ja no dic anglès!) que una llengua de poca demografia. Gent que protesta si a Gal·les els parlen en gal·lès o a Malta en maltès, perquè no poden practicar l’anglès. No desenvolupem els recursos d’intercomprensió i ens estimem més recórrer a una gran llengua franca, fins i tot quan compartim llengües pròximes com les romàniques. Finalment, també hem de treballar per conquerir àmbits d’ús nous, monopolitzats gairebé per les llengües dominants, com és el cas del lleure a internet i l’audiovisual en general.

 

—Traduïu del portuguès, però sou especialista en autors de la lusofonia i especialment en autors africans. Per què us atreuen tant?
—Suposo que va ser per aquesta experiència amb Translit. La primera traducció professional que vaig fer va ser per a la Campana. Era Chiquinho, de Baltasar Lopes, un autor capverdià. Jo l’havia recomanat a la Campana. Llavors hi havia en Sànchez Piñol que hi feia de lector i, és clar, com que és africanista, li va agradar. Em van encarregar la traducció i aquí es va obrir una porta. Però per a mi és una gran contradicció.

Per què?
—Perquè des de la meva perspectiva tots aquests autors africans que he traduït fan política colonial. En realitat haurien d’escriure en llengües africanes i per tant jo no hauria de poder traduir-los. Però bé, en el cas del món portuguès els principals autors són fills de la colonització. Potser Mia Couto tindria més capacitat i més competència per a escriure en alguna llengua africana, però llavors no el podria traduir. De totes maneres, a mi m’agradaria que escrivissin en llengües africanes. La meva ambició, de fet, és no poder-los traduir.

També es pot fer una traducció de caràcter colonial…
—Sí. En moltes ocasions els autors africans o són invisibles o són presentats com una cosa exòtica. En la meva manera de traduir no hi ha cap èmfasi en això. Quan vaig traduir Chiquinho veia la meva infantesa i el món dels meus avis. En canvi, si marques tots els trets africans és manipulador i colonial. Interessa veure fins a quin punt som iguals a tot arreu.

Si no m’erro sou l’única persona que ha guanyat dues vegades el premi Giovanni Pontiero, que cada dos anys reconeix les millors traduccions del portuguès al català…
—Sí, i em fa molta il·lusió. El vaig rebre el 2005 per Chiquinho i el 2017 per La Confessió de la lleona, de Mia Couto.

Aquests darrers temps hi ha hagut un punt d’inflexió en la recepció de la literatura de la lusofonia als Països Catalans, amb el premi Llibreter per a José Eduardo Agualusa i amb la gran conferència al CCCB de Mia Couto, precisament els dos darrers autors que heu traduït per a Periscopi. Ens els podríeu definir?
—Agualusa és un autor que m’agrada molt i que segueixo de fa molts anys. En tinc tots els llibres. Me’l van descobrir el 1997 i crec que té alguna cosa de voluntat de bestseller en el bon sentit del terme, de voler arribar a molta gent. Hi ha una voluntat de senzillesa i de voler ser llegit i per això és capaç de posar-se al lloc del lector, no busca que faci un esforç sobrehumà i per això construeix històries molt rodones. També explota amb molta habilitat la frontera entre fantasia i realitat i l’esborra, juga a això. Per exemple, hi ha un llibre on hi ha un tipus que sempre porta cues enormes de peix al mercat i mai la resta, fins que seguint-lo descobrim que ha trobat sirenes i que deixa els cossos a la platja. I així i tot la història funciona a la perfecció, perquè vesteix de versemblança els fets fantàstics i conforma un mosaic de personatges que van sorgint i ressorgint al llarg de les novel·les, és a dir, que crea tot un món propi molt interconnectat.

I Mia Couto?
—A ell de vegades li atribueixen que els jocs lingüístics que fa provenen de les llengües africanes i no es cert, aquests jocs ja els podem trobar en l’obra de Luandino Vieira, per exemple, o en Guimaraes Rosa. No és l’Àfrica que li dóna la llibertat lingüística, sinó la tradició de la literatura lusòfona que ell adapta al món africà. Per a mi no representa gens la cultura africana, sinó que és un híbrid. I aquí apareix un escriptor molt bo i absolutament original. És una cosa nova absolutament, tot i que en els darrers llibres ha moderat una mica aquesta passió pels jocs lingüístics, també un món propi interessantíssim.

Quan hem començat a parlar dèieu que el portuguès no interessa a les editorials…
—No. Té mala fama perquè les traduccions del portuguès no es venen gaire i això als editors no els interessa. Però hi ha un autèntic filó per a explotar. Però això va una mica a modes. Qui ens hauria dit fa anys que les taules de novetats serien plenes d’autors nòrdics o fins i tot que hi hauria islandesos traduïts al català?

De totes maneres, sembla que hi hagi una tendència a traduir de poques llengües. Si tinguéssim més diversitat, també ajudaríem a engrandir l’ús del català…
—Anem a pams. L’ecosistema editorial català peca, com tots els sistemes industrials editorials, d’una certa endogàmia a l’hora de traduir, és a dir, es parteix molt sovint de l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià i l’espanyol, en aquest darrer cas sobretot per a les obres de literatura infantil i juvenil. Tot i això, és molt més obert que molts altres sistemes propers, vull dir que no és tant ‘anglodependent’ com els veïns i que l’evolució és cap a aquesta diversitat, fet que es tradueix amb un nombre cada vegada més gran de llengües de partida. Som lluny de l’equilibri, però tenim que, tot i ser minoritzada, és prou forta per a potenciar unes altres literatures. Així i tot, no estic d’acord que traduir d’unes altres llengües eixampli la riquesa de la nostra. Eixampla les idees, això sí, i per tant la traducció enriqueix el nostre ecosistema cultural, eixampla horitzons.

Una bona part de la pluralitat de llengües de partida l’aporten les editorials independents, per a les quals heu treballat regularment. Què aporten al país?
—Són els editors que més s’arrisquen. Solen pagar millor tot i ser més pobres que els grans grups i això vol dir que de vegades t’han de pagar de la seva butxaca. Sobretot el que fan és editar i no produir. Et discuteixen el text, te l’amoixen, en parlem i sobretot saben que publicar un llibre és una feina col·lectiva.

Així i tot hi ha una quantitat immensa d’escriptors portuguesos joves que, per exemple, han rebut distincions importantíssimes com la consideració de cavaller de les arts i les lletres a França i que aquí ni tan sols s’han traduït o s’han traduït molt poc. Per què aquesta ocultació vers Portugal tan sistemàtica?
—En bona part perquè Castella ha fet de tap cultural, i malgrat que s’han teixit ponts en el curs dels anys i que hi ha hagut una relació cultural important, no n’hi ha hagut prou per a trencar aquest menysteniment. Hi ha una superioritat injustificada cap a Portugal.

Heu recuperat la vostra plaça de funcionari a la universitat en uns temps en què les filologies no sembla que interessin gaire. I la portuguesa suposo que tampoc…
—Sempre hi ha hagut un cert menyspreu de la societat catalana cap a les lletres perquè li costa de veure’n la utilitat. Per començar, haurien de pensar què representa per al PIB la indústria cultural. No és una aportació gens negligible, però això no es valora. La universitat és certament un món complex i ara no dedica prou atenció a les filologies i prioritza uns altres coneixements. Jo no sóc partidari tampoc del coneixement pel coneixement, ens hem d’entendre, però crec que hem gestionat malament la diversitat lingüística i que no s’han donat oportunitats als alumnes per gestionar el seu coneixement de llengües, que hauria de ser prioritari mitjançant les assignatures optatives, perquè cadascú pogués complementar el seu coneixement i fer-ho sortint dels àmbits lingüístics habituals. Al final qui més llengua sap és qui més llengües sap.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb