04.04.2018 - 22:00
Pot ser que hi hagi revolucionaris que no vulguin fer la revolució perquè deixarien de ser revolucionaris? Sí. Sempre n’hi ha hagut. Hi ha grups polítics, que vol dir persones amb noms i cognoms, que tenen una por (habitualment) inconscient de deixar de poder representar els qui volen canviar les coses. És clar, si les coses canvien, a què es dedicaran després? Quina serà la seva raó d’existir? Han arribat a la conclusió –obertament o íntima– que existeixen en la mesura que existeix aquella injustícia o aquella opressió contra la qual han construït el seu discurs i el seu programa (ara en diuen ‘relat’).
Pot ser que hi hagi independentistes que no volen fer la independència perquè deixarien de ser independentistes? Sí. Sempre n’hi ha hagut. El dia que Catalunya sigui independent, què faran els qui obtenen vots i suport perquè són independentistes? El primer objectiu d’un independentista conseqüent és deixar de ser-ho. Però tinc la impressió que allò que sempre havia observat en determinats sectors de verb revolucionari, ara també passa en el món independentista. La independència pot ser un objectiu desitjable per a alguns en la mesura que és lluny?
No em sorprèn gaire que hi hagi revolucionaris que no vulguin fer la revolució. Ni em sorprèn que hi hagi independentistes que no vulguin fer la independència. A Catalunya, en aquest moment històric, independència i revolució són pràcticament sinònims. Si més no, ho són en la profunditat que pot tenir la independència i en el sentit que pot tenir una revolució més democràtica i social que no econòmica. Però aquest és un tema que deixem pendent per a un altre article i un altre moment. Hi ha una esquerra que no vol fer la revolució si es tracta de fer la independència. I hi ha un independentisme que no vol fer la independència si es tracta de sacsejar determinades estructures.
Per sort o per desgràcia, parlo de partits, polítics i organitzacions. Afortunadament, el gruix de la població que dóna suport a la revolució democràtica independentista no fa tots aquests càlculs. I això em fa pensar que la identificació que hi havia hagut entre ciutadania (o societat civil) i sistema de partits comença a trontollar. La repressió ha fet molta feina en aquest sentit. I la llavor de la desconfiança ha germinat. Però em fa l’efecte que la feina no l’ha feta la repressió i prou. La resposta que han donat els partits al parlament no ha convençut una massa important d’aquells més de dos milions de votants. És evident que la desconfiança i la decepció no és homogènia ni unànime. Però tinc la impressió que ha afectat les capes més actives que fan de motor social de la revolta independentista.
No sabem com acabarà el rosari parlamentari de les investidures. Ara tenim el gest tàctic de fer prevaricar Llarena a cop de Jordi Sànchez. Fa dues setmanes teníem el gest tàctic de portar davant Llarena un Jordi Turull investit president. No sé si són tàctiques encertades, perquè no sé quina és l’estratègia. I no sé quina és l’estratègia perquè cadascú me n’explica una de diferent. Des de la bondat amb gests simbòlics d’Esquerra a la desobediència global de la CUP, passant per les realitats paral·leles de Junts per Catalunya. Del blocatge propugnat per Elisenda Paluzie a l’ANC, als talls de carreteres del CDR, passant per l’eixamplament de la base d’Òmnium. La riquesa tan valorada de la transversalitat ha esdevingut la cosa més semblant a una olla de grills.
Ara, no tot és un desastre. Com deia suara, hi ha una potència tan gran a la base, en els milers i milers d’activistes que no paren de moure’s, d’organitzar actes, accions i reflexions, que es fa difícil de pensar que l’olla de grills aconsegueixi malbaratar la feina feta i els avenços aconseguits. I tampoc no ens arriben males notícies del front internacional. El debat obert per la feina de Puigdemont, Ponsatí i Gabriel (Brussel·les, Regne Unit i Suïssa) a l’exili és valuosíssim. El descrèdit de l’estat espanyol comença a ser irreparable als ulls dels principals creadors d’opinió, d’algunes cancelleries i de molts polítics i diplomàtics europeus.
Tenim això: un gran avenç en el terreny internacional, una solidesa inimaginable en la base del moviment independentista i una olla de grills considerable en el front institucional. I al voltant d’aquesta olla de grills, alguns columnistes i editorialistes que miren de sucar-hi pa pensant en el sopar que ja veuen coll avall i en els sopars que vindran, i ens parlen de realisme des de la tribuna d’una superioritat moral que costa d’explicar. Alguns diuen que és normal que hi hagi aquesta dansa de la confusió en un moment com l’actual. Digueu-me simple, però jo sempre havia imaginat una altra resposta a l’atac furibund d’un estat espanyol ferit de mort per la declaració d’independència.
