És d’aquells incansables sense els quals l’activisme cultural d’aquest país no seria igual. Ens trobem amb Pere Camps a les Cotxeres de Sants, d’on el 1996 va sortir el festival de cançó d’autor que dirigeix, el Barnasants. Avui se n’inaugura el vint-i-dosè, amb un concert de producció pròpia, el de Les Kol·lontai, que vol posar el feminisme a primera línia, no únicament per a reivindicar-lo sinó per a obrir tots els debats. Pere Camps, que enraona amb facúndia i passió, té molt clar que la cultura –i la cançó d’autor en particular– és imprescindible per a l’alliberament i la construcció de noves hegemonies. Que la cultura és política ho demostra, també, la conversa que hi tenim i les reflexions que ens fa. Justament, el seu activisme l’ha dut a formar part del nucli impulsor del nou partit dels comuns, que diumenge presentaran per al debat el document zero filtrat la setmana passada a la premsa. Camps, independentista declarat i convençut, diu que ara cal batallar pel referèndum, que és l’opció que suma més majories. Si cal, amb una vaga general.

En aquests vint anys i escaig, el Barnasants ha passat de ser un cicle de concerts d’autor a esdevenir un projecte cultural de referència. I com diu Camps tot sovint, això ha estat possible gràcies a tota una xarxa de complicitats. ‘Passar de ser resistència a ser referència vol dir haver fet una feina de complicitats que ha permès de generar una certa hegemonia, en el sentit que la cançó és un instrument útil, i a més, com ha de ser sempre la cultura, una eina de transformació social. El Barnasants va néixer amb un ADN que encara manté.’

La cultura ens fa lliures

És allò que deia Montserrat Roig, que la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini?
—És que sense la cultura no hi ha sobiranies. La cultura fa que les sobiranies puguin ser hegemòniques. I l’hegemonia, el dret de decidir les coses conjuntament, és l’instrument més potent que poden tenir les classes populars. Això només és possible a través de la cultura. Per això ha estat bandejada constantment. Perquè la cultura fa moure cervells. Fa pensar, fa reflexionar. I això dóna plaer, eh?, encara que hi hagi qui es pensi que no. Per tant, et permet de ser independent. La primera independència sempre és la individual; a partir d’aquí vénen totes les altres, i això ve determinat per la cultura. Per això penso que s’hi inverteix tan poc. Ben mirat, la cultura és més important que la sanitat, perquè sense cultura no hi ha sanitat: és fruit de l’hegemonia cultural que la sanitat és universal. Contraposar la cultura a altres necessitats és un error, perquè és la que permet que existeixi la universalitat de les coses.

I, alhora, els mitjans de massa se centren cada vegada més en l’entreteniment i arraconen la cultura…
—Perquè la cultura ens fa independents. I una persona independent és més difícil de controlar.

És més lliure.
—Som lliures. Una altra cosa és que en un moment determinat hagis de callar pel motiu que sigui. Però tu saps perfectament que t’exploten, per exemple, i que en aquest moment ho acceptes perquè no tens cap més remei, però ja ets lliure, no estàs supeditat. Aquesta és la clau.

El Barnasants més feminista
Aquell 1996, un any després de la mort d’Ovidi Montllor, Camps va decidir d’impulsar el festival Barnasants. Feia massa que la cançó d’autor era negligida institucionalment, i hi volia posar remei. I més motius per a defensar aquest gènere: ‘A mi m’agrada la literatura, el contingut, el teatre de text, el cinema d’autor; és a dir, el raonament. M’agrada la cultura d’autor, la cultura que fa pensar i que serveix per a transformar. Això és el que després et permet de lliurar la batalla per l’hegemonia.’

Els cartells del Barnasants sempre han tingut una càrrega ideològica de la qual no s’amaga pas. Enguany, el color morat del feminisme, un dona amb puny alçat que rememora el centenari de la revolució bolxevic i del naixement de la cantautora xilena Violeta Parra, i un eslògan: Visca l’assemblea. ‘Vol dir visca la democràcia com més horitzontal millor, visca la capacitat de decidir constantment. I no fem demagògia, eh?, no es tracta de fer una assemblea per decidir el color de la camisa, parlem de les coses que ens afecten. Tot allò que impliqui decidir coses amb la màxima participació és bo per a la construcció d’un altre tipus de societat: no tan elitista, més democràtica de base.’

‘El feminisme només pot ser socialista, i el socialisme només pot ser feminista’
Parlem de feminisme, i d’Aleksandra Kol·lontai, dirigent del partit bolxevic, comissària del poble, i finalment ambaixadora com a mesura per a enviar-la lluny: les seves idees, sobretot respecte de l’alliberament sexual de les dones, incomodaven. ‘Els homes, en qualsevol revolució, també en la bolxevic, tenen un paper opressor, de privilegiat. Per això, el socialisme és més possible des del feminisme. El feminisme parteix de la base de la igualtat dels éssers humans. Des d’aquest punt de vista, el feminisme només pot ser socialista. I el socialisme només pot ser feminista. I això és el que intento explicar només amb un cartell!’ Diu que també ell ha anat fent tot un procés de reflexió, i que ‘només les contradiccions ens permeten d’avançar’, perquè ha vist i és conscient del paper que han tingut els homes socialistes. En això també hi ha molta feina a fer encara, hi afegim. ‘És clar. Més enllà de les idees que tinguis, en la teva manera d’actuar també hi ha un sistema de valors. I no pots deixar de banda que formes part d’unes estructures dominades pels homes, per un sistema heteropatriarcal. Si no parteixes d’aquesta anàlisi, és molt difícil de plantejar res per intentar construir hegemonies que et permetin de capgirar les coses.’

‘Les programacions musicals són patriarcals’
I les dones en la música, què? No té cap inconvenient a admetre-ho: ‘Les programacions musicals són patriarcals. I el Barnasants tampoc no deixa d’estar-hi influït. Però passa que jo penso com penso i miro d’actuar en conseqüència, per això intento fer una discriminació positiva. Crec que aquest Barnasants ajudarà a posar la qüestió damunt la taula. Quan parlem de les coses com a transformació social ens referim a això: aprofitar el Barnasants perquè les periodistes –i els periodistes que vagin en aquesta línia– aprofitin l’ocasió per treure el tema. Si el Barnasants és útil és per coses com aquesta. Aprofitem-lo per potenciar el debat; i en això, els mitjans tenen un paper important.’ Entomem la indirecta, ens encarrega feina.

Pere Camps, que en tot aquest temps ha vist créixer molts cantautors (‘Hi ha generacions senceres de Barnasants, ja!’), fa anys que es proposa de crear un circuit de programació estable als Països Catalans. Sembla que ja ho té gairebé a la butxaca, i espera poder començar a fer-lo realitat la tardor vinent. Ara mateix, però, té el cap centrat en el festival que avui comença i també en la feina encarregada pels comuns, de ser un dels impulsors del nou partit.

‘És imprescindible la construcció d’una opció d’esquerres autodeterminista’
Ell, que és una persona tan contundent, ja se sent còmode amb l’ambigüitat dels comuns? S’explica així: ‘Aquí hi va haver unes eleccions en què teòricament havíem de fer el vot de la nostra vida. Els independentistes volíem guanyar. I és cert que som un gruix important, però ara hem de reflexionar sobre com avancem cap a la sobirania del nostre país. Aquesta sobirania pot ser compartida o no. La qüestió fonamental és que ho hem de decidir nosaltres. En el moment que tu proposes una cosa i no guanyes, has de repensar-la. No pots permetre que dins del sobiranisme, del qual formo part, hi hagi un discurs que es va imposant de sobiranisme excloent: que és que sobirania és igual a independència. No, no és cert, això, i és un error polític de primera magnitud. Sobirania és tenir el dret de decidir sobre el que sigui. I és amb això que som forts.’

Insisteix que ‘el sobiranisme ha de ser inclusiu’ i que ara toca treballar amb tota la gent partidària de fer un referèndum, encara que aspiri a una sobirania compartida amb els pobles d’Espanya. ‘Això és com una negociació amb la patronal: tu pots fer moltes manifestacions, i en aquestes hi pot participar moltíssima gent. Però si la patronal no entra a negociar i vols fer una vaga per a forçar la negociació, no en tindràs prou amb el 45% que s’havia manifestat. Necessites més suport. És en aquest terreny que crec que és imprescindible la construcció d’una opció d’esquerres autodeterminista. I, dins d’aquesta, jo defensaré el que he de defensar i el que vull.’

Vaga general pel referèndum
A hores d’ara sembla força clar que no es podrà pactar cap referèndum, i els comuns s’hauran de pronunciar tard o d’hora…
—Sí, però això és posar el carro davant dels bous. Primer hem d’aconseguir el referèndum. I si no ens el donen, l’haurem d’arrencar. Si el govern espanyol es nega a deixar que fem un referèndum, s’ha de fer una vaga general a favor de l’autodeterminació, perquè necessitem força i raons. Hem de fer una lectura correcta de la correlació de forces. Si no, la cagarem, i no podem cagar-la, perquè mai no havíem estat en condicions tan bones de lluitar per les sobiranies. Necessitem sumar la majoria de les classes populars. Per això, quan em van demanar de ser un dels impulsors, vaig dir que sí. I en el nou partit defensaré això que t’acabo de dir: que la resposta al govern d’Espanya ha de ser una vaga general a Catalunya pel dret d’autodeterminació.

Camps insisteix que la bandera social i la nacional han d’anar juntes, amb l’objectiu d’aplegar la majoria de la població a favor del dret d’autodeterminació, que és aquesta la batalla primera que cal guanyar. ‘És el camí que interpel·la més gent. I s’ha de fer visible la confrontació nacional i la social. L’enfrontament de dos models: el de l’estat espanyol, que és regressiu en matèria de drets socials, i el model que defensa les sobiranies i el dret d’autodeterminació.’ I presentar ‘la batalla de les sobiranies, en plural’, que aquesta és la manera. ‘L’objectiu és arrencar el dret d’autodeterminació del nostre poble; si cal, amb una vaga general. Aquest és l’element clau, perquè és l’objectiu que arrossega més gent.’

Veurem com va prenent forma el nou partit dels comuns i quin pes hi tenen les posicions defensades per Pere Camps. Mentrestant, i paral·lelament, tenim davant quatre mesos i un centenar de concerts del bo i millor de la cançó d’autor dels Països Catalans, que la música serveix per a pensar i també per a gaudir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb