25.11.2021 - 21:50
El gener del 2022, el parlament italià (juntament amb els representants regionals) emetrà els vots secrets per a elegir el nou president del país. Aquesta elecció tindrà implicacions molt més importants que no pensa la majoria de la gent. Aquestes eleccions presidencials italianes són considerades una de les tres que poden determinar el destí de la Unió Europea els anys vinents. Les altres dues són les federals alemanyes, que es van fer al setembre, i les presidencials i parlamentàries franceses de l’abril i juny de l’any que ve.
En general, hom creu que el president italià té tan sols un paper cerimonial (com l’alemany). Encara que la constitució italiana estableixi que la República és una democràcia parlamentària –amb un govern dependent de la confiança de la legislatura triada–, aquest sistema només existeix durant els períodes de relativa “tranquil·litat”. Quan el sistema polític és dominat per partits que funcionen bé i són capaços d’assegurar una majoria sòlida al parlament, el paper del president és relativament marginal. Però en els períodes “turbulents”, quan el sistema polític és feble i incapaç d’aportar solucions viables, el president esdevé un deus ex machina.
Les dues eines més importants de què disposa el president són la facultat de nomenar el primer ministre i aprovar el gabinet i la de dissoldre el parlament després d’haver “escoltat” els portaveus de les dues cambres. A més, com a signant de pràcticament totes les lleis i decrets, el president italià també té la facultat de tornar la legislació al parlament. Així mateix, actua com a comandant en cap de l’exèrcit i com a cap de l’òrgan de govern del poder judicial.
A causa d’aquestes funcions, fa temps que es reconeix que a Itàlia hi ha dues línies de comandament. La primera és encapçalada pel primer ministre, que exerceix el poder mitjançant els ministres del govern i del sistema polític en general. El primer ministre s’encarrega formalment dels afers interns i és el que té més impacte en la vida quotidiana dels ciutadans. La legitimitat política és clau per al funcionament del càrrec.
La segona línia de comandament és més institucional (i implícita) que no pas política. El president és responsable de la relació d’Itàlia amb Europa (això inclou l’adhesió als tractats i les normes de la UE) i amb aliats com els Estats Units. Ací el president exerceix la seva influència mitjançant les estructures tecnocràtiques del Ministeri d’Economia i Finances, especialment la totpoderosa Oficina de Comptabilitat (Ragioneria Generale dello Stato) i el Banc d’Itàlia. Anys enrere, quan el sistema polític italià semblava tombar cap a posicions populistes antieuropees, era el president que assegurava als seus aliats el compromís permanent del país amb els acords internacionals.
Les eleccions presidencials del gener arriben en un moment crucial. Aprovada ja l’arribada de gairebé 200.000 milions d’euros en subvencions condicionades i préstecs barats del fons de la UE, de 750.000 milions d’euros, Itàlia s’embarcarà en un ambiciós programa de reformes entre el 2022 i el 2026. Si demostra que la redistribució intracomunitària es pot fer de manera eficaç, Itàlia podria canviar fonamentalment la política de la UE i establir les bases per a un mecanisme de redistribució permanent i la creació d’una unió fiscal.
Això tindria implicacions polítiques profundes. La UE disposaria de mitjans més potents per a vincular el suport fiscal a les reformes estructurals estatals, amb l’objectiu d’augmentar el potencial de creixement del bloc. Alhora, la política monetària passaria a tenir un paper relativament menor, car el Banc Central Europeu centraria l’atenció gairebé exclusivament en el control de la inflació, en compte d’aplicar mesures per la porta del darrere adreçades a compartir el risc en absència d’un Tresor comú.
Però si Itàlia és incapaç de gastar els fons de la UE amb eficàcia, la Next Generation de la UE serà recordada com un exercici aïllat i l’estímul econòmic continuarà essent una tasca dels responsables de la política fiscal estatal i del BCE.
Per tant, és crucial que Itàlia aconsegueixi que la seva economia sigui més competitiva i més eficaç. Aquest resultat no és pas assegurat, ni de bon tros, si observem l’historial –relativament pobre– d’utilització dels fons de la UE. Si la Comissió Europea ha aprovat el pla de recuperació d’Itàlia és en gran manera perquè l’ex-president del BCE, Mario Draghi, ara és el primer ministre d’Itàlia. La qüestió, doncs, és com garantir que Draghi continuï fent un paper destacat en l’aplicació del programa de reformes.
Sobre això, hi ha dues escoles de pensament. Segons la primera, Draghi es troba ben situat per a continuar exercint de primer ministre en el cas que l’última legislatura sigui la del febrer del 2023, amb una nova majoria a les eleccions generals. Ell s’hi estaria fins el 2023 –i potser fins el 2028– per fer efectiva l’agenda Next Generation.
Segons la segona escola de pensament, seria millor que Draghi esdevingués president d’Itàlia, en compte de primer ministre. Perquè des de la cúspide de la segona cadena de comandament podria supervisar molts elements del pla de reforma durant els set anys vinents i garantir que Itàlia s’adhereixi als tractats de la UE –a la lletra i a l’esperit–, encara que un nou govern euroscèptic arribés al poder fruit de les eleccions del 2023.
La primera opció sembla la més fàcil, perquè el govern actual no es trobarà afectat per les eleccions presidencials del 2022; però podria tenir dificultats l’any següent perquè no hi ha garantia que Draghi guanyi i torni a ser primer ministre. La segona possibilitat dependria que Draghi guanyés el vot secret per a la presidència, cosa que tampoc no es pot garantir, però que implicaria que seria el cap d’estat els set anys vinents. A parer nostre, aquesta és l’opció que sembla preferible.
Itàlia continua essent la baula més feble de la zona de l’euro, cosa que significa que l’elaboració de polítiques italianes i els responsables de prendre decisions seran clau per a la supervivència i la prosperitat de la UE aquests anys vinents. Si els partits populistes tornessin al poder, amb el deute i el dèficit a nivells ja elevats, la pertinença d’Itàlia a la zona de l’euro podria posar-se en qüestió, cosa que desfermaria tota mena de pertorbacions als mercats. Lluny de ser un formalisme, doncs, la votació presidencial italiana del gener no pot ser més important, per les conseqüències que tindrà.
Nouriel Roubini, CEO de Roubini Macro Associates, és cofundador de TheBoomBust.com. Brunello Rosa, CEO de Rosa & Roubini Associates, és professor visitant a la Universitat Bocconi.
© Project Syndicate 1995–2021
