12.03.2025 - 21:40
Fa temps que ho veig per Instagram, però ahir, per primera vegada vaig llegir un article que aporta dades, xifres: segons la Societat Internacional de Cirurgia Plàstica i Estètica, en vuit anys s’han duplicat les operacions per a extreure implants mamaris de silicona a l’estat espanyol. Segons aquesta societat, es fa per dos motius. D’una banda, el boom de tetes de silicona que hi va haver fa vint anys, i, d’una altra, el fet que cada deu anys els implants s’hagin de canviar per desgast. Bé, no voldria contradir-los, però sí afegir allò que narren en vídeos algunes dones que es retiren els implants i hi afegeixen un altre motiu, i no pas menor: les conseqüències negatives i perjudicis a la salut que els han causat els pits de silicona. Moltes parlen de la síndrome d’Àsia, que segons la comunitat de cirurgians plàstics és una síndrome rara, una mena de malaltia autoimmunitària que afirmen que tan sols afecta qui hi té predisposició genètica. Però la majoria de dones que han decidit de retirar-se els implants ens diuen que ho han fet per causes que no els havien advertit i asseguren que d’ençà que es van operar han tingut mal de cap, debilitat, dolor muscular, dificultats cognitives, mal d’esquena i fins i tot mal a la boca i als queixals. És clar que aquestes afectacions són poc estudiades. Oh, sorpresa!: que estrany, essent un tema que afecta les dones.
Sóc una defensora de la vellesa natural i prefereixo mil vegades una cara plena d’arrugues que un rostre, o un cos, esculpit en un quiròfan d’una clínica de cirurgia estètica. Però no jutjaré mai una dona que hagi decidit d’operar-se el cos per sentir-se més guapa o més a gust amb ella mateixa. És evident, rotund i clar que totes nosaltres vivim sotmeses als dictats que el patriarcat va marcant a cop de nova moda; i rere cada tendència milers de productes que hem d’adquirir a preus de luxe per posar-nos, i un nou gram de culpa que ens cau al damunt.
Les dones feministes entrem sovint en contradicció en aquest terreny, perquè, per una banda, lluitem per alliberar-nos d’aquesta pressió, que és una llosa, un mai acabar, perquè sabem que no hem de regalar als altres el dret de dir-nos com estem belles o no, que hem de ser nosaltres que ens hem d’agradar a nosaltres mateixes, però és refotudament difícil no caure en els paranys capitalistes, sexistes i opressors que durant anys ens han inoculat per tots els mitjans possibles. I, a més, quan gosem exposar aquestes contradiccions en veu alta, davant de gent (perquè, sí: les feministes, com a éssers humans que som, també som contradictòries) sovint ens diuen: si tant feminista ets, per què et depiles? O si tan feminista ets, perquè et poses bòtox o perquè t’has fet arreglar el nas? Rere aquesta mena de preguntes hi ha una acusació i una altra pressió per a sumar a la llista de pressions que ja rebem. Són preguntes perverses perquè obliden que aquella dona que mostra les seves contradiccions és una dona que viu una lluita interna que és conseqüència de la mateixa pressió estètica. I, precisament per això, malgrat que defenso la bellesa natural i que intento practicar-la –encara que a vegades em permeti de flaquejar–, considero que hi ha un gest de llibertat absolutament respectable, i fins i tot d’apoderament, en el fet que una dona s’operi o es retoqui estèticament. Perquè sí, és clar que ho fa empesa pel patriarcat, però alhora, malgrat que la llibertat de la seva decisió ve marcada per uns mandats sigil·losament imposats, hi ha també un tros de llibertat que li pertany: “Sí, ja sé que és la pressió estètica que m’empeny a fer això, però avui, ara i aquí em ve de gust de depilar-me les aixelles, de fer-me un tractament anticel·lulitis o de fer créixer dues talles els meus pits.” I, per tots aquests motius, considero que hi ha una frase que socialment hauríem de reformular. Les dones que s’han operat estèticament sovint han de sentir-se a dir: “Però què t’has fet?” Una pregunta que sol anar acompanyada d’una expressió d’estupefacció i angúnia per part de qui la pronuncia. Un parell d’esments sobre aquesta frase en concret. 1) La regla dels cinc segons: no comenteu a ningú, mai, res del seu aspecte que no pugui canviar en menys de cinc segons. Potser us sentiu orgullosos de ser tan honestos, però recordem que allò és només la nostra opinió, que podem ferir els altres i que amb la seva vida cadascú fot el que vol. Hi ha més ocasions en què la frase “Però què t’has fet?” no es diu directament, però sí en tercera persona, quan el subjecte protagonista no hi és present: “Però què s’ha fet l’Encarna?” I tot seguit uns minuts de conversa en què uns i altres opinen sobre el nou aspecte de l’Encarna. Bé, la reformulació que suggereixo és la següent: en comptes de continuar dient “Què t’has fet?” o bé “Què s’ha fet?”, crec que hauríem de començar a dir “Què t’han fet fer?” o “Què li han fet fer?”. Perquè aleshores serem més fidels a la veritat. Perquè cap dona no es deixaria un dineral en operacions si se sentís a disgust amb el seu cos –a vegades, fins a arribar a odiar-lo– si no fos que ha crescut entenent que cal ser jove eternament, que li cal estar prima, llisa, forta, però no tant com els homes, amb pèls allà on els nous corrents diuen que n’hi ha d’haver, però enlloc més, radiant, però no fins al punt d’eclipsar i prendre poder als qui manen, ni tampoc de resultar massa temptadora per a mascles que no són el seu marit. Si diem “Què t’han fet fer?” col·loquem correctament el focus que distingeix qui o què és l’opressor i qui la persona oprimida, forçada.
I tanco amb un poema de l’admirada Cristina Peri Rossi, que rellegeixo sovint, quan el sistema estreny, quan recordo que sempre tinc quilos per a perdre, pell per a refermar… Quan constato que, com a dona que va envellint a poc a poc, la pressió serà cada vegada més gran. El poema es diu “De aquí a la eternidad IV”, i us el tradueixo per si us ajuda a combatre la culpa, a recordar que tot plegat és qüestió de ser bona persona, més que no pas de tenir el personal content amb una bellesa homogènia imposada:
No he estimat les ànimes, és cert,
les seves petites misèries
els seus rancors les venjances
els seus odis la supèrbia
en canvi he estimat generosament
alguns cossos
el meu amor els ha fet més bells
que cap maquillatge
el meu amor els ha enaltit
sempre és més fàcil estimar un pit flàccid
un ull lleugerament estràbic
que el mal caràcter
la mesquinesa
o el narcisisme
dit altrament, ego.
He estimat fins a l’èxtasi
alguns cossos
no necessàriament bells.
