El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Benvolgut Andreu,

Em faig creus que Facebook hagi censurat, sembla ser, les declaracions que vaig fer-te dient que Catalunya és una colònia espanyola i que, temps abans de morir Franco, vaig formar part d’un grupet de sindicalistes danesos i vaig lliurar una quantitat de diners al partit socialista espanyol, que aleshores era a l’oposició.

Em diuen que les meves declaracions s’han interpretat com si fossin discurs d’odi, un concepte delicat perquè ha passat de referir-se, per regla general, a un intercanvi d’insults entre éssers humans –per escrit o verbalment– a abastar també el debat legítim sobre qüestions històriques. Avui veiem que hi ha gent que critica i, fins i tot, retira estàtues, monuments, quadres i llibres, de vegades amb raó i unes altres sense. L’estiu de l’any 2019 vaig aparcar el cotxe en un poblet a la vora de Sòria. El carrer era dedicat al general Mola, un dels principals instigadors i terroristes de la guerra civil. Em vaig demanar: ‘Com pot ser, això?’ Trobo que Mola era un individu monstruós. Cap carrer de cap país democràtic no hauria de dur-ne el nom.

Andreu, en la mesura que m’ho permet el poc castellà que sé – i el meu desconeixement gairebé complet de la llengua catalana–, entenc que el teu article reflecteix l’entrevista que vam enregistrar a l’Ateneu de Barcelona i em reafirmo plenament en les declaracions que vaig fer. A parer meu, avui dia Catalunya és una colònia espanyola com ho fou Cuba fins l’any 1989, independentment de la constitució post-franquista –que ja ha caducat– i l’estatut d’autonomia, que Madrid va torpedinar ara fa deu anys.

Al segle XVIII, Espanya va conquerir Catalunya, una nació amb cultura, llengua i història pròpies, a més de fronteres clarament definides i, per tant, una nació que té el dret natural de ser un estat independent com Finlàndia, Irlanda i les Repúbliques Bàltiques, països que foren colònies i avui són socis valuosos de la Unió Europea, l’OTAN i la comunitat internacional en general.

No hi ha gens d’odi en afirmar que el conflicte que enfronta Catalunya amb Espanya s’ha de resoldre per la via pacífica, potser mitjançant una taula rodona on totes les parts tinguin els mateixos drets, sense amenaces ni excloure’n ningú. Un debat així entre els diversos pobles i nacions que configuren Espanya pot derivar en la creació de la República Federal Ibèrica –no pas la República Federal Espanyola. També pot implicar la desaparició de l’estat actual, que és artificial, i donar peu a l’aparició de dos o tres països independents, una repetició d’allò que s’esdevingué a Txecoslovàquia després del 1989.

Si no es troba una solució pacífica –o bé els poders la fan impossible– ens podem trobar amb una segona Iugoslàvia d’aquí deu o quinze anys, la cinquena guerra civil que hi hauria a Espanya en dos-cents anys. A qui li podria convenir, que passés això? Únicament a forces feixistes i quasi-feixistes que pretenguin d’aïllar Espanya i explotar-ne les nacions captives, inclosos bascs i catalans, en un món espanyol retrògrad i aïllat de les llibertats de l’Europa democràtica gràcies als Pirineus.

Quan, poc abans de morir Franco, vam anar a Espanya amb Thomas Nielsen –qui aleshores presidia la Confederació Danesa de Sindicats– i la seva mà dreta, el responsable d’afers internacionals, buscàvem precisament això: donar suport a aquestes llibertats. Va ser, si no m’erro, a Bilbao, on vam lliurar una maleta amb diners en efectiu al líder de la UGT d’aleshores. Aquells diners eren per a la UGT i el PSOE amb el propòsit que els esmercessin en fer d’Espanya un país lliure, democràtic i europeu. Segurament la iniciativa va ser meva. En aquella època admirava Felipe González i el PSOE. Ara ja no.

Si l’excusa per a eliminar l’entrevista és el discurs d’odi, deixa’m que et digui una cosa: fent de periodista als Balcans d’ençà del 1986 em va tocar conèixer una bona colla de governants execrables i vaig criticar-ne els règims. Però criticar no equival a odiar. És una part importantíssima de la llibertat de les persones: la llibertat d’expressió. Aquesta llibertat té diversos vessants i n’hem de fer un ús curós. No és il·limitada. Els demagogs i els populistes n’abusen per tal de contaminar el debat democràtic. N’hi ha més que fan servir la llibertat d’expressió per tal de NO expressar-se, i hi tenen tot el dret. Entremig trobem els ciutadans honrats, que observen i comenten allò que passa amb un llenguatge que els rivals poden considerar ofensiu però que, tanmateix, forma part del tipus de vida civilitzada que tenim a Europa. De fet, un dels avantatges més grans de ser europeu és que tenim dret a no sentir-nos ofesos.

Andreu, et faig avinent la meva gratitud, a tu i a VilaWeb, el mitjà que va publicar l’entrevista. També estic agraït a Francesc Gil-Lluch, d’Edicions Saldonar, que em va publicar el llibre sobre Cuba i va trobar oportú d’afegir-hi un epíleg comparant la colònia de Cuba amb la catalana.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.