Pello Alcantarilla denuncia tortures: “Vaig reconèixer Pérez de los Cobos. Era ell”

El cap del dispositiu policíac del Primer d’Octubre ha estat acusat de tortures. La víctima, Pello Alcantarilla, va presentar fa pocs dies una querella al jutjat 44 de Madrid contra el comandant de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, que fa poc es va retirar. No és la primera vegada que Diego Pérez de los Cobos és acusat de tortures (vegeu-ne perfil fet per Josep Casulleras). L’any 1992 el van jutjar per les tortures sofertes pel membre d’ETA Kepa Urra, i fou absolt per manca de proves. Segons l’Observatori de Drets Humans GEBehatokia, Pérez de los Cobos va dirigir el dispositiu policíac que l’any 1997 va matar els militants d’ETA Gaizka Gaztelumendi i Iban Bustinza. “Els familiars sempre han sostingut que van ser execucions extrajudicials”, segons GEBehatokia. Cal recordar que Diego Pérez de los Cobos, el 23-F de 1981, es va posar la camisa blava i es va presentar voluntari pel cop d’estat, segons que va informar el Temps. El seu germà Francisco va ser president del Tribunal Constitucional i militant del PP. Ell va ser fitxat pel PSOE de Rubalcaba a la secretaria d’estat de Seguretat, i el PP el va mantenir en el càrrec. VilaWeb ha parlat amb Pello Alcantarilla.

—Què va passar el 3 d’octubre de 2004?
—Vaig sortir de casa a les tres de la matinada i em van detenir a les sis a Burgos. També van entrar a casa meva a Urruña. Tot estava coordinat. No em van detenir a la frontera, sinó a Burgos. Els interessava que estigués en mans de la Guàrdia Civil.

—Heu denunciat tortures. Les podeu explicar?
—Si vols, t’ho envio en text. Hi apareix tot detallat.

Aquest és el text que ens envia, perquè no pot recordar-ho en veu alta:

“Em van posar en un cotxe cap a Madrid. Em van començar a explicar com eren les tortures i què se sentia amb la bossa, la banyera i els elèctrodes, i em preguntaven si tenia els testicles depilats… I així va transcórrer el viatge fins a Madrid. […] A la sala hi devia haver sis o set agents, tots amb guants blancs de làtex. S’acosta el que m’havia dut al cotxe, ‘el cap’, i em diu: ‘Ja t’ho vaig advertir, tu ho has volgut, i t’ho pregunto per darrera vegada.’ Li responc que només sóc de Batasuna. Aleshores diu als altres: ‘És tot vostre.’

De sobte comencen a caure cops violentíssims amb una porra negra grossa, que tenia dues franges de cinta platejada. Em colpegen sobretot al cap, al coll i als braços. Quan queia enrere, els que hi havia darrere m’empenyien endavant entre cops. Tot passava en una atmosfera de crits i insults que no podia creure que fos real. Pensava que era un malson. Quan, a conseqüència dels cops, m’encorbava, m’agafava pels testicles i m’aixecava alhora que cridava: ‘Firmes, fill de la gran puta!’ Mentre em colpejava, m’escridassava: ‘Mentre tu ets aquí dret i patint, els teus caps –i deia alguns noms– es pixen i es caguen a terra.’ Jo els deia que s’havien confós i que només era de Batasuna. Més cops. Em deia que posava en perill la meva dona i la meva filla, i que al final tots ‘cantaven’, que tenien cinc dies i cinc nits per destrossar-me. Després d’una hora contra la paret, va dir als altres que duguessin la bossa, i quan m’anaven a tapar, veient que no ho resistiria, els vaig dir que parlaria. El de la porra s’acosta fins a tocar-me nas amb nas i, cridant, em diu: ‘De militar a militar, si ho cantes tot et prometo que en cent un dies ningú et tocarà un pèl.’ En aquell moment sento darrere meu una veu que diu: ‘Gràcies, comissari.’

Després de tres o quatre hores d’interrogatori, entre preguntes i respostes constants, em va preguntar si estaria disposat a col·laborar amb ells. Li vaig respondre que sí, però que, tan bon punt sortís d’allà, em tiraria per un barranc. ‘No esperava una altra resposta de tu’, em va contestar. Em va dir que em durien al calabós un parell d’hores per descansar Quan no feia ni una hora que hi era, va entrar el qui m’havia torturat, ‘el comissari’, i em va dir, posant-se darrere meu i amb un to tranquil: ‘Pello, l’has tornada a cagar, sabem que tens un amagatall a la casa on vivies a Hendaia.’ Li vaig dir plorant que no podia ser, que era mentida, que em volien matar. Aleshores em va dir que tenia deu minuts per a pensar. Quan se’n va anar, vaig començar a plantejar-me de suïcidar-me amb l’aparell dental.”

—Si ho he entès bé, Pérez de los Cobos era dins la sala durant les tortures, i com a cap donava ordres. Físicament, torturaven els seus subordinats.
—Exactament.

—Quines conseqüències heu tingut per aquestes tortures?
—Hi ha hagut milers de torturats. Vaig tenir la sort de poder reconèixer i veure la cara de Pérez de los Cobos. Això ha fet que interposem una querella contra ell i que hi hagi la possibilitat de tornar a obrir el procés.

—Quan el vau reconèixer, Pérez de los Cobos?
—El 2019 el vaig veure per televisió durant el procés català. Va declarar durant el judici. El vaig veure. I vaig veure que era ell. Hòstia, era ell. I vaig decidir explicar-ho. Em van fer una entrevista a Berria i vaig anar a TV3.

—El 2019 vau fer públic el cas a Berria i TV3, però no vau anar a la justícia.
—El 2019 no tenia moral. Però amb el pas del temps vaig veure que no ho havia fet bé. Ara anirem fins al fons.

—Al jutge ja li havíeu explicat “les salvatjades” que havíeu sofert en el moment dels fets, i no es va investigar.
—Ells m’amenaçaven contínuament que, si ho feia, baixarien al calabós amb mi. Estava aterrit. Vaig tenir sort perquè el jutge em va posar un advocat de confiança, de Gestores Pro Amnistia, i em va donar forces. Vaig demanar al jutge Andreu si podia entrar al calabós i es va arronsar d’espatlles. “No ho sé.” Li vaig demanar si sabia que havia estat a l’hospital perquè m’havia intentat suïcidar, i tenia sang al jersei. I ell em va dir que tan sols havia tingut un atac d’ansietat.

—L’intent de suïcidi el vau fer amb l’aparell bucal?
—Amb la pròtesi dental, sí. Però a l’hospital no em van obrir la boca. Tenia un testicle molt inflamat i tampoc no me’l van mirar.

—A la mateixa operació contra ETA es van detenir catorze persones a Iparralde. Es van denunciar tortures, a l’estat francès?
—No, ningú. El treball brut el fa la Guàrdia Civil. La tortura és una cosa sistemàtica. La fan servir com a arma política, i per a ells ha estat efectiva. La tortura és efectiva. No en dubtis.

—Arran de la detenció i de la vostra declaració, es va trobar un arsenal d’armes d’ETA. Vau passar deu anys pres a l’estat francès. Com va ser el tracte?
—Tranquil. Però jo anímicament no estava bé. A la jutgessa Laurence Le Vert, li vaig explicar el que m’havia passat i em va dir: “Et veig molt tocat. Tenia la intenció de posar-te en aïllament al nord de França, però ara et portaré a Fresnes, on hi ha un hospital i companys meus que et podran cuidar.”

—Avui esteu millor?
—Em trobo anímicament fort. Físicament, no tant.

—El perfil de Diego Pérez de los Cobos impressiona.
—Impressiona, però no tinc gens de por. Han utilitzat sempre la impunitat, però ara ja no en tindran tanta com abans. Ells, sense impunitat, no són res.

—Heu identificat més guàrdies civils que eren dins la sala?
—Al guàrdia civil que em va pegar una hora seguida, m’insultava i em torturava, li vaig poder veure la cara. Portava barba. No en tinc el nom. Dubtem entre dos noms.

—Què voleu que s’entengui amb aquest cas?
—Que els aparells de l’estat franquista s’han mantingut en vigor i que la tortura ha estat una arma política sistemàtica contra la militància basca. S’ha de reconèixer. No em sento víctima. Vull que es reconegui que han torturat. Que m’han torturat. ETA ha assumit el dany causat; ells hauran de reconèixer el dany que han causat i la guerra bruta que han fet servir contra la resistència basca.

—Què creieu: l’estat espanyol se sent més acorralat amb la lluita no violenta o amb la violenta?
—Avui en dia la lluita política i la dels vots ha de ser fonamental. Però ens han de deixar votar i decidir.

—Sempre penso en Arnaldo Otegi, condemnat per un segrest i per haver fundat un partit polític. Doncs li va caure més pena per haver fundat un partit polític que no pas pel segrest.
—Han tingut por del poder de l’esquerra abertzale, del poble i dels vots, i de la veu. Van intentar boicotar el procés polític. Algun dia s’haurà de decidir democràticament la independència del nostre poble. I també el del vostre.