Amnistia no: els anys que ens han robat que els pagui l’estat, i els nostres polítics també

Júlia Ojeda Caba
23.01.2025 - 21:40
Actualització: 24.01.2025 - 11:01
VilaWeb

Cinc anys després de treure els peus de la presó de dones de Wad-Ras, on havia passat deu dies segrestada preventivament per l’estat espanyol, el passat dimecres 22 de gener, la Paula encarava el que semblava que havia de ser el final del seu malson particular. Com tants joves independentistes, l’octubre del 2019 va sortir a manifestar-se en contra de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que enviava els líders del Procés a la presó. La Paula, però, va tenir la mala sort d’entrar a refugiar-se en el portal equivocat, mentre riuades de gent fugien amunt i avall pels carrers del centre de Barcelona, esquivant la violència rabiosa de les forces i cossos de seguretat de l’estat. D’aquell portal, la Paula, en va sortir emmanillada. I, sense ni tan sols haver pogut obrir la boca, ja li havia caigut a sobre una trama policial i judicial per a engarjolar-la i fer-ne un exemple per a tota la població. La fabricació del seu cas implicaria –a banda de tortures i abusos a la infame comissaria de Via Laietana– acusacions tan estrafolàries com llançar bombes, àcid, destrals i motoserres contra agents de la policia nacional. La fiscalia va fer la seva part i va demanar per a ella fins a quinze anys de presó. La Paula, aquell 18 d’octubre de 2019, tenia 23 anys.

Cinc anys després de la detenció, el 22 de gener de 2025, dos minuts després d’haver començat el judici en el qual, per fi, la defensa podria demanar l’absolució i iniciar el procés per a denunciar l’estat, la policia i tots els actors implicats en aquest intent de destruir la Paula i fer-ne un exemple, la fiscalia va demanar la suspensió del judici per sol·licitar a la jutgessa que obligués la Paula a acollir-se a l’amnistia que els líders del procés van pactar amb l’estat. Que s’arxivés el cas, que tots féssim com si no hagués passat, com si les acusacions no fossin falses. Com si la Paula no existís.

Cares d’estupefacció entre els coneguts, amics, familiars i lletrats de la Paula presents a la sala. Tothom va entendre de seguida que la fiscal demanava a la jutgessa que negués a la Paula el dret de defensa: li impedia demostrar la seva innocència i exigir a l’estat espanyol les reparacions que li pertocarien. Dit d’una altra manera: la fiscal i la jutgessa miraven d’amnistiar-se l’una a l’altra, aprofitant que la vida de la Paula estava en joc. La jutgessa va decidir de suspendre la vista per prendre una decisió més endavant.

Les cares de complicitat entre elles, jutgessa i fiscal, eren el revers de les cares d’ira i impotència de la Paula i de la Norma, la seva advocada. La complicitat entre jutgessa i fiscal, tota plena de somriures de conill, que feia inevitable pensar que hi havia hagut un pacte previ i que la celebració interrompuda del judici havia estat una nova forma de desgast de recursos i de tortura psicològica. L’assumpció de fons era que la Paula era com els líders del Procés, i que collant i desgastant, la domesticarien. (No ho és.)

—Demanes que s’arxivi la causa aplicant l’amnistia perquè has decidit retirar els càrrecs de desordes públics, ara que ja no li demaneu quinze anys de presó per terrorista, sinó dos per desordes? —va preguntar l’advocada de la Paula a la fiscal.
–No. Fins on jo sé, els desordres públics continuen essent delicte —va respondre la fiscal, a la defensiva.
—Aleshores, m’estàs negant el dret fonamental i legítim a defensa —va respondre-li la Norma.
Silenci.
—O sigui, que esteu negant a la meva acusada de tenir les degudes garanties procedimentals sobre les quals s’aixeca tot l’estat de dret? És això, el que em dieu? —va concloure l’advocada d’Alerta Solidària.

Aquest intercanvi revela que la fiscal pretenia que la Paula s’acollís a l’amnistia i acceptés així que era cert que era responsable del delicte de desordres públics. I aquest és el motiu exacte pel qual la Paula no es vol acollir a cap perdó de cap mena: perquè ella no és culpable. I perquè vol poder-ho demostrar i vol poder demostrar també que l’estat s’ha inventat una acusació per a ficar-la a la presó i perseguir-la cinc anys. La fiscalia podria retirar l’acusació, però no ho fa perquè seria admetre que la policia i el sistema judicial han mentit. O podria córrer el risc d’un judici en què, a la llarga, l’estat té les de perdre. Per això miren d’obligar-la a demanar l’amnistia: és l’únic que els soluciona el problema fent-lo desaparèixer.

Resultat final: la fiscal procedirà a fer la petició al fiscal general de l’estat i, quan hi hagi resposta, la jutgessa valorarà si la defensa de la Paula té dret de defensar-se o si directament arxiva el cas perquè totes les parts de l’entramat judicial i administratiu l’obliguen a acceptar l’amnistia.

Però, poden obligar ningú acollir-se a l’amnistia? La resposta és que no ho sabem encara, no hi ha jurisprudència sobre l’abast d’aquesta llei d’amnistia feta expressament per a la pacificació dels polítics catalans. Per això és una llei plena d’incongruències i punts cecs, deixats a l’arbitrarietat de jutges i polítics, de manera que esdevé un instrument més per a protegir l’estat, collar els polítics i extorquir les paules. Aquest cas és història viva del dret constitucional, em va dir en Jesús Rodríguez a la porta de la sala. Però en realitat és la continuació de la història política d’Espanya. Espanya no desescala mai, no recula mai, no perdona mai. Ara fa servir l’amnistia per extorquir perquè no pot fer servir l’exèrcit amb tanta liberalitat i els nostres polítics hi han col·laborat perquè mai no han pensat a fer-hi res més.

A l’altra cara de la moneda, hi ha el policia que es va inventar l’acusació de la Paula, que és l’única prova del cas. És un policia nacional ara ja pre-jubliat, abans de fer cinquanta anys, amb un diagnòstic de trastorns del son i estrès postraumàtic. El clàssic agent que s’ha contradit en diverses declaracions, incloses, és clar, en les investigacions on l’acusat era ell, per tortura i abusos. Un home, per descomptat, condecorat pel Ministeri d’Interior, que ara ha demanat de ser amnistiat.

Però la Paula ha decidit dir que no. Que ni a l’estat ni als policies nacionals no els sortirà tan barat haver torturat centenars de joves independentistes, haver-los enviat a presó preventiva i haver mantingut acusacions fabricades durant anys. La Paula ha decidit que la llei d’amnistia pactada entre processistes i Pedro Sánchez per amnistiar centenars de policies nacionals i garantir els interessos de Junts i Esquerra ja se la poden confitar entre ells. Que ella arribarà, primer, al Suprem i, en acabat, a Estrasburg. La Paula ha decidit que el seu dret de defensa és més important que continuar sostenint la mentida que ha permès que l’estat espanyol es rentés la cara amb les llàgrimes dels líders polítics que demanaven, si us plau, que els reintegressin al sistema, després d’haver llençat la gent als lleons.

Fins avui, encara no hi ha hagut cap cas similar d’un acusat que hagi estat obligat a acceptar l’amnistia. No sabem què pot passar. Sí que sabem que el 25 de gener, al jutjat número 8 de Barcelona, l’estat continuava premiant els policies nacionals que havien torturat la Paula i la Xènia, el Dren, el David i tants altres a Via Laietana. Sabem que continuava protegint els jutges que els havien enviat a presó preventiva –alguns d’ells, amb atestats fabricats pels Mossos d’Esquadra i amb la Generalitat personada com a acusació particular. I sabem que hi havia la Paula dient no, i que sobre aquest no, s’hi pot alçar un futur. Vet aquí la feblesa de l’estat i dels seus col·laboradors amnistiats.

 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor