Paul Dorfman: “No, l’energia nuclear no podria combatre el canvi climàtic”

Paul Dorfman és l’actual assessor del govern irlandès en qüestions de seguretat nuclear, càrrec que havia tingut abans al govern britànic. També és president del Grup de Consulta Nuclear i professor associat del grup de recerca en política científica de la Universitat de Sussex. VilaWeb ha contactat per telèfon amb aquest expert en energia nuclear per parlar dels intents de la Comissió Europea de considerar-la energia verda, apta per a la lluita contra el canvi climàtic i, per tant, d’incloure-la dins l’EU Taxonomy, cosa que permetria de rebre ingents subvencions públiques i incentivar la inversió privada.

—S’intenta de presentar la nuclear com a energia verda. Com ho veieu?
—La idea que l’energia nuclear és sostenible no s’aguanta. És ficció. L’energia nuclear no és neta, ni segura, ni bona idea; sobretot dins el context de les lleis europees, i, encara més, quant als residus radioactius. És una tecnologia molt complexa i potencialment molt perjudicial. I extremadament cara. No forma part de cap estratègia viable que puguem anomenar sostenible. I la cosa més important: no podria combatre el canvi climàtic. No, l’energia nuclear no podria combatre el canvi climàtic.

—En quina part del cicle embruta?
—Hi ha un informe fet per un grup de recerca establert a Suïssa, molt pro-nuclear, que va llançar la idea que l’energia nuclear no generava CO₂, o que n’emetia molt menys que no les renovables. Aquesta idea és un error. El cicle nuclear inclou l’extracció d’urani a les mines, el transport, el processament, la gestió, els residus i el desmantellament. I a vegades, accidents. Si mirem tot el cicle, i els possibles accidents, veiem que produeix molt més CO₂ que no pas les renovables. I en termes de pol·lució, les mines d’urani contaminen molt. Passa igual en la resta del cicle, i el moment més àlgid és el de la recàrrega. Què fer amb els residus, aquesta és la qüestió que té més implicacions. Ens diuen que n’hi ha prou que els enginyers facin un gran forat i hi enterrin els residus, però encara s’ha de demostrar. No n’hi ha cap enlloc del món. I la realitat és que la gran part dels residus continuen creixent i no queda clar com es poden gestionar. Sobre els accidents, el govern alemany ha dit que l’accident nuclear estàndard costa un trilió d’euros. L’energia nuclear no és neta, ni segura, ni barata.

—Frase: “Les centrals nuclears de nova generació (SMR) són més petites i verdes.” Què n’opineu?
—Que els famosos reactors SMR dels quals parla Boris Johnson no són petits. L’energia nuclear es basa en economies d’escala: com més gran, millor. Com més gran, més barat. És la història dels reactors nuclears, fins que arribem als SMR. Però la idea que ara l’energia nuclear es podrà basar en reactors petits és espinosa. Els anomenats SMR tenen una potència de 300 MW. I els grans, fins a 1.700 MW. Els britànics són al mig. Entre 400 MW i 500 MW. Per tant, no són petits, són mitjans. De fet, són tan gran com els primers reactors. La idea de Boris Johnson té un inconvenient: que els reactors no són petits. I la raó torna a ser l’economia d’escala. Una altra característica dels SMR és que produeixen residus, així com els grans. I tenen les mateixes dificultats de seguretat, si no més. Més maldecaps dels SMR: n’has de tenir molts, costen molts diners, s’han de repartir per molts llocs del planeta, amb els maldecaps de proliferació associats. Convertiries el món en un lloc molt menys segur, perquè hi hauria moltes més plantes nuclears espargides pertot arreu, en llocs que no es podrien protegir del tot, i amb regulacions poc estrictes.

—Qui vol que la Unió Europea faci de la nuclear una energia neta? Qui són els jugadors, ací?
—Els jugadors clau són França, que encapçala el grup, seguida de Finlàndia i el bloc de l’est: Polònia, la República Txeca i més països que pensen en la nova energia nuclear per raons diverses. A l’altre costat, en contra, hi tens Alemanya, Dinamarca, Luxemburg, Àustria i ara també Espanya. Després de Fukushima uns quants països s’han allunyat de l’energia nuclear: Bèlgica, Suïssa, Irlanda. Si mires els bàndols, hi ha un cert empat. És una partida política complexa. I al costat tens el lobby poderós de l’energia nuclear, amb influència a Brussel·les. Dit això, hi ha una oposició creixent d’experts i ONG que estan molt preocupats i han fet contribucions importants al debat.

—Què espereu que passi? La UE dirà sí o no, a les nuclears com a energia verda?
—Ningú no ho sap. Caldria esperar que Europa es posicionés a favor de les nuclears. Però Alemanya i Àustria s’hi han posicionat molt en contra. Àustria i Luxemburg segurament emprendran la via legal per combatre-ho. És difícil de dir. L’altra possibilitat és que la UE no declari l’energia nuclear ni verda ni vermella. Ni endavant, ni atureu-vos. Restaria en un taronja. Un entremig. És una possibilitat real en vista de com la UE sovint arriba a acords. Què vol dir, exactament, taronja? Ningú no ho sap del tot. No voldria apostar. L’altra cosa que pot passar és que Europa doni amb una mà allò que treu amb l’altra. És a dir, pot dir que l’energia nuclear és sostenible, però que no pot rebre ajudes estatals. Si Europa tira endavant, esquerda la seva política climàtica.

—I el gas? Es pot considerar energia verda?
—La vida és complexa i mira: Alemanya diu que per ells gas és una energia de transició. Que els pot ajudar.

—L’energia nuclear pot ajudar amb el canvi climàtic?
—No. No pot. Massa cara, massa insegura i no és neta. A més, la qüestió de l’energia nuclear és que necessites les plantes al costat de l’aigua –rius, mar, etc.–, perquè tant si són reactors grans com petits, els has de refredar. I amb el canvi climàtic ja sabem què passarà a les costes i als rius. A França ja comencen a tenir rius amb menys cabal, i alguns reactors van haver de tancar perquè el riu no refredava prou o perquè no podien descarregar la calor a l’aigua, que s’escalfaria massa. També sabem que el canvi climàtic afecta el nivell de la mar, que creix, i causa inundacions, cosa que afecta les plantes de la costa. Els impactes del canvi climàtic, en qüestió de dècades, i dic dècades, afectaran directament les plantes nuclears, que per definició són vora l’aigua.

—Quin lligam hi ha entre l’energia nuclear civil i l’energia nuclear militar?
—Qui més n’ha parlat són Adi Sterling i Philip Johnson, de la Universitat de Sussex, en què treballo. Han publicat de manera extensiva i han demostrat que el lligam entre energia nuclear civil i militar és un factor clau. Macron pocs mesos enrere va dir, bastant clarament, que sense energia nuclear civil no hi hauria energia nuclear militar. No s’ha de ser un geni per veure el lligam entre la civil i la militar. És obvi. I tot i que hi ha espais amb energia nuclear civil sense militar, no hi ha dubte que hi ha lligams, i això es veu en la proliferació nuclear al Golf. A Europa, l’energia nuclear civil és caríssima i lamentablement pot ser un objectiu. A Ucraïna, per exemple, hi ha 10-15 reactors. Què passarà si esclata la guerra? En termes d’agressions terroristes, l’energia nuclear és potencialment en risc.

—Res a afegir?
—Els diners. Cal demanar-se si tot plegat té importància. Perquè l’EU Taxonomy incentiva la inversió pública i la privada. I els mercats ja fa anys que han dit que no a l’energia nuclear. D’un punt de vista purament financer. No es pot finançar i és massa cara. Per a ells és massa cara tant la inversió com la batalla legal de possibles litigis. Per tant, de què parlem? L’energia nuclear sempre dependrà de grans subvencions. Sigui com sigui, pagarà la part pública. Afegeix-li dos aspectes subratllats per la Unió Europea: els països haurien de tenir una política d’eliminació de residus radioactius, i els reactors haurien de tenir la seguretat de no tenir accidents. Totes dues idees tenen un inconvenient: no tenen sentit. No es poden posar a la pràctica. Són impossibles.