El paisatge a Madrid és de desolació, després de la decisió ràpida i contundent de la justícia alemanya de deixar en llibertat Puigdemont i d’haver descartat el delicte de rebel·lió. I també d’indignació, de sorpresa, d’incredulitat. Són paraules que fa servir el diari El Español per a referir-se a l’estat d’ànim que hi havia ahir al vespre a la Moncloa quan van saber la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein. La crònica és devastadora: ‘Una onada d’impotència i de ràbia s’ha apoderat del govern de Mariano Rajoy.’ Són les mateixes sensacions que es respiren a tota la premsa de Madrid que durant aquests últims mesos ha aplaudit i amplificat el relat de Llarena que tergiversava una realitat pacífica en unes jornades de violència i amenaça. Avui, la sensació és de catàstrofe, però sense cap bri d’autocrítica. No pensen ni per un moment que el discurs de la violència sigui fals, o que no s’ajusti als fets de la tardor passada a Catalunya. En cap moment. En tot cas, crítiques a Rajoy per una mala estratègia, i molts atacs a una Europa que els ha decebut.

Perquè no s’ho esperaven. ‘Estem sols a Europa’, deia un alt càrrec del govern de Rajoy, segons El Español. ‘Ningú al govern no esperava aquest revés. Fonts de l’executiu asseguren que les conseqüències d’aquesta decisió no són només polítiques, que també […]. És com si el país tornés a l’època de la transició, quan Espanya havia de demostrar al món que després de quaranta anys de franquisme era una democràcia.’ El Confidencial hi afegia: ‘Un imprevist amb efectes demolidors per a l’estat i que ha sembrat el desconcert a la Moncloa.’ El més dramàtic, segurament, Arcadi Espada a El Mundo: ‘La decisió de l’Audiència Territorial de Slesvig-Holstein és una catàstrofe espanyola. Un 98. La confirmació de tantes guerres pàtries que guanyen els dolents.’

Perquè, com que no s’ho esperaven, la reacció ha estat de disparar contra tothom, sense demanar-se per què ni Alemanya, ni Suïssa, ni Bèlgica, ni Escòcia no comparteixen el relat obsessiu de la violència inexistent. Com si tothom estigués equivocat. Alemanya, Europa i, per descomptat, els independentistes. Piulet del director de La Razón, Francisco Marhuenda: ‘Això és un autèntic trasbals que enforteix l’independentisme. Jo crec que hi ha hagut un cop d’estat. M’agradaria saber què diria aquest tribunal si afavoríssim la independència de Baviera o de Hannover.’

La portada de l’ABC d’avui parla per si sola. I contrasta amb la que publicava només dos dies abans:

L’editorial d’El Mundo és molt agressiu. La culpa és d’Europa. ‘Es tracta de creure’ns o no que hi ha la Unió Europea, i que aquesta és el que diu que és: un espai d’aliances subscrites per països amics que es protegeixen dels seus vells atavismes mitjançant la confiança en el dret compartit, plasmat en figures com l’euroordre. La mateixa euroordre a la qual el jutge alemany acaba de desprestigiar, a més d’humiliar la tasca pacient i exhaustiva de les més altes magistratures espanyoles. El mal és profund, no solament per a Espanya, sinó per a les institucions comunitàries mateixes, assetjades per una onada euroescèptica que ara serà més difícil de contenir.’ I encara més: ‘Si aquesta és la confiança que els europeus hem de tenir en la solidaritat continental per a repel·lir cops d’estat interns, aleshores la UE és un projecte fallit.’

I l’extrem, com sempre, el trobem en Federico Jiménez Losantos. Cada dia, des de la seva tribuna a Es Radio, profereix insults, amenaces i desqualificacions de tota mena. Amb impunitat. I avui ho ha fet amb un discurs d’odi contra els alemanys, suggerint fins i tot de cometre atemptats a Baviera. Ha anat tan lluny que la policia de Munic ha dit, al seu compte oficial de Twitter, que en prenia nota.

L’obsessió per fer-ho pagar al preu que calgui
A part de la ràbia, hi ha la incomprensió i la inexistència d’una visió crítica que permeti d’anar a l’arrel del problema, a la revisió d’un relat creat per a perseguir, castigar i escarmentar. Això no hi és. Als polítics més agressius contra l’independentisme, generalment de Ciutadans i el PP, els ha costat de reaccionar. Albert Rivera venia d’haver piulat: ‘Un país federal com Alemanya tracta igual o amb més duresa penal la rebel·lió / alta traïció que l’Espanya autonòmica. Destruir una democràcia europea es paga car.’ I ha acabat reaccionant tard, i per posar en qüestió la validesa de les euroordres. Arrimadas no piula des d’abans de la decisió d’alliberar Puigdemont, i Xavier Garcia Albiol ha acabat reconeixent que havia ‘estat un cop dur.’

A això s’han aferrat a Madrid. Des de dins del Tribunal Suprem espanyol han fet córrer als mitjans que Pablo Llarena estudiava la possibilitat de presentar un recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea contra la decisió de la justícia alemanya sobre Puigdemont. La fiscalia espanyola també ha dit en un comunicat que ho estudiava. I mentre no prenen la decisió, el govern alemany ha deixat clar que no són pas partidaris de reformar el mètode de les euroordres per a facilitar les extradicions. Tot plegat, una maniobra per a contenir el cop, per a netejar la imatge tacada de la justícia espanyola. ‘Llarena contraataca’, titulaven a El Español. És un exemple més que la culpa no serà mai seva, que no hi ha res mal fet.

Hi ha, en canvi, l’obsessió perquè Puigdemont ho pagui, que no en surti indemne. I des de les primeres hores després de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein, la premsa espanyola ha començat a especular sobre la manera com podrien salvar aquest desastre. ‘La causa que segueix el Tribunal Suprem contra Puigdemont continua plenament vigent i no ha estat invalidada’, deia El País en l’editorial d’avui.

Aquest mateix diari publica un article signat per un dels seus periodistes de l’equip d’investigació en què especulen com s’ho pot fer el Suprem per mirar d’imposar el càstig més alt possible a Puigdemont. Tot l’article es basa en una premissa no confirmada, que és el fet que el tribunal alemany accepti l’extradició per malversació. Donant això per fet, El País fa números, perquè troba que seria molt estrany que el president acabés tenint una condemna i els seus consellers una altra de força més alta. Per això, diuen, podrien canviar l’acusació de rebel·lió dels empresonats per la de sedició, que tindria unes condemnes en anys de presó semblants a la de Puigdemont per malversació. Tota aquesta especulació es fa també donant per descomptat que hi haurà condemna.

Aquest és el cor del problema i de la desolació, indignació, sorpresa i incredulitat a Madrid per la decisió de la justícia alemanya; el de comprovar que un tribunal pot actuar de manera independent en aquest cas. A Espanya, els partits, el govern, la fiscalia, els tribunals, els mitjans de comunicació van alhora i la condemna és previsible; els editorials, les portades, les declaracions públiques i les interlocutòries de processament són condemnes anticipades. A Alemanya, la fiscalia fa el seu paper, assumeix la petició de la justícia espanyola per a l’extradició i demana que es tramiti; però resulta que el tribunal no ho veu per rebel·lió i deixa anar Puigdemont. Independència judicial, separació de poders. Però això, que hauria de ser normal, fa trontollar tot el sistema de poder espanyol. I el paisatge és devastador i ple de fúria.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb