El nou fracàs de Pedro Sánchez ha complicat de manera considerable la interpretació de tot allò que es pot esdevenir aquestes setmanes. I no sé si som capaços –jo em sembla que no ho sóc, ara mateix– de veure i valorar què podria arribar a passar i fins a quin punt pot ser determinant.

Per les filtracions oficials, sembla que comença a ser clar que la sentència contra el govern, la presidenta del parlament i els dirigents socials serà cap al 12 d’octubre, dia de la Hispanitat. Tres dies després es proclamaran les candidatures que participaran en el procés electoral i dues setmanes més tard, el primer de novembre, començarà una campanya electoral més curta del que és habitual. Pel mig, encara, hi haurà la vista contra el president Torra per l’afer de la pancarta, començarà la vista sobre la immunitat del vice-president Oriol Junqueras al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i es podria emetre el dictamen del mateix tribunal certificant la condició de diputats del Parlament Europeu del president Carles Puigdemont i del conseller Toni Comin. Més el Brexit, que encara que siga fora del perímetre polític català i espanyol és evident que serà una sotragada monumental a tota la Unió Europea. I en un moviment paral·lel –que no sé connectar encara, però que jo no perdria de vista– hi haurà el judici contra l’ANC pel Consum Estratègic, judici que, segons que sembla, la cúpula judicial es vol endur a Madrid, per repetir la jugada del judici contra el govern.

Només amb aquest panorama, que és el de les coses previsibles, datades, és evident que ens esperen unes setmanes calentes, d’una enorme tensió. Però el problema real és quin disseny de campanya té al cap Sánchez, una pregunta especialment preocupant després de veure com parla i quin llenguatge gestual fa servir quan es refereix a Catalunya.

Ahir Lluís Llach va verbalitzar en una piulada allò que molts temem: que potser Sánchez vol aprofitar la reacció a la sentència del Suprem per a tornar a aplicar el 155. Just abans de les eleccions. Enmig de la campanya. Si ho fes, crec que seria sobretot –no cal que ens enganyem– per a acorralar el PP i Ciutadans, però podria ser, fins i tot, que també amb la intenció d’anul·lar, amb la mateixa jugada, la presència electoral dels partits independentistes, impedint-los d’alguna manera de presentar-se. És obvi que sense els vint-i-tres diputats independentistes actuals el seu marge de maniobra a les corts espanyoles seria molt més gran. I també és obvi que la crítica de poc espanyol o antiespanyol, que serà en definitiva la base de la campanya de la dreta, perdria tota la credibilitat amb un tal gest de duresa, autoritari, de Sánchez.

El dubte sobre si això pot passar –ho aclaresc perquè ningú no pense que sé coses que no sé– ara mateix és especulatiu. Purament especulatiu. Però ningú no pot perdre de vista que el perfil que Pedro Sánchez ha activat fa uns quants dies, quan va passar a demanar ja descaradament el vot de la dreta, és d’una gran duresa contra Catalunya. L’agressivitat del seu llenguatge i la desimboltura amb què ha amenaçat unes quantes vegades ja de tornar a aplicar el 155 no crec que siga pura casualitat ni cap anècdota.

Dit això, a vegades tinc la sensació que la por que tenen a Espanya per la reacció a la sentència és superior a la confiança que hi tenim nosaltres mateixos. I el reforçament de la presència de la policia espanyola al Principat aquestes darreres setmanes sembla un indicador d’això que dic. Però em fa l’efecte que la reacció institucional serà d’un nivell molt baix, lamentablement baix. Si en dos anys els partits no han estat capaços d’entendre la importància de tot això que hi ha en joc, quina confiança podem tenir que en un mes sabran superar les diferències i preparar res amb cara i ulls? El president Torra, aparentment, és l’únic que sembla disposat a jugar-s’ho tot, però no sé si l’hi acompanyaria ningú –ni el president Puigdemont mateix…

Ara, al costat d’això hi ha també les mil i una iniciativa que van apareixent com bolets de fa dies, moltes de manera subterrània i poc identificable, amb la intenció de canalitzar la ràbia popular –de les més dirigides, com el Tsunami Democràtic, a les més difícils d’identificar i d’enquadrar. Honradament, crec que ningú no pot saber ara mateix què passarà amb tot aquest món, ni tan sols si cap d’aquestes accions arribarà a ser efectiva o a tenir gens d’impacte. Però he de dir que al costat del descontrol evident i fins i tot perillós que tot això proclama jo sí que tinc la sensació que la pressió de l’olla és molt alta. Veig molta gent molt enfadada i tipa, molt sobrepassada, no tan sols amb l’autoritarisme de l’estat espanyol, sinó amb la classe política catalana. I quan dic molta gent vull dir prou gent per a originar situacions complexes. I si prengués cap espurna de totes les que sembla que es volen encendre, aleshores no costa d’imaginar que podria arribar a passar qualsevol cosa –per bé o per mal. No solament, ni principalment, per la conseqüència concreta d’aquella acció, sinó per l’encadenament de situacions, acció-reacció, que qualsevol cosa podria arribar a originar, des de qualsevol insospitada i innocent cantonada del país fins als palaus de la Moncloa o la Sarsuela.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb