El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

L’independentisme ha començat la campanya electoral amb l’empenta de la indignació de la sentència del Tribunal Suprem i el convenciment que les eleccions espanyoles poden ser decisives per al futur del procés. La gestió de les contradiccions no és fàcil. ERC, JxCat i la CUP demanen que la ràbia ciutadana es canalitzi a les urnes tenint en compte les dificultats que comparteixen per la gestió de les institucions catalanes enmig de la crisi estratègica que paralitza el moviment. Al País Valencià, Més Compromís cerca arrencar com a mínim un segon escó, i a les Illes, Més-Esquerra aspira a obtenir representació al congrés espanyol davant l’hegemonia socialista que pronostiquen els sondatges.

L’última oportunitat per a condicionar Sánchez?

ERC, JxCat i la CUP avancen en el compte enrere electoral amb l’objectiu compartit d’evitar que Pedro Sánchez s’ancori en Ciutadans o en un pacte d’estat amb el PP. Aquesta pot ser l’última oportunitat per a condicionar l’executiu del PSOE i reprendre el fil de la incipient negociació del Palau de Pedralbes, que va morir amb la por dels socialistes d’un relator. La paradoxa és enorme. L’intent de fer valer els vots independentistes a Madrid arriba en un moment en què els socialistes espanyols ja han fet un gir espanyolista i han abandonat volgudament l’escenari viable d’un pacte amb Podem amb el suport de forces independentistes i perifèriques que hauria obert una finestra d’oportunitat per a un intent de negociació.

I no tan sols és enorme, sinó que la paradoxa té una altra derivada. Perquè fan una crida a omplir les urnes espanyoles confiant en l’acció política al congrés i al senat quan la pràctica política dels dos últims anys ha buidat el govern de la Generalitat i el parlament d’accions per a avançar en la consecució de la República, davant les amenaces reiterades del govern espanyol, del Tribunal Constitucional i de la justícia espanyola. Si alguna cosa han après els partits des de la tardor del 2017, és que la represa de la unilateralitat arribaria seguida de més repressió.

Però les cotilles imposades per Madrid són cada vegada més insostenibles per als partits independentistes en la gestió quotidiana de l’autonomia, perquè el PSOE ofega preventivament les institucions, fins i tot, fent inviable un debat parlamentari sobre l’autodeterminació com a resposta institucional a la sentència del Suprem. La cambra catalana ja no pot debatre ni votar declaracions polítiques sobre l’autodeterminació sense que els membres independentistes de la mesa incorrin en un delicte de desobediència. És a dir, ja no pot posicionar-se ni expressar-se lliurement sobre la qüestió. I d’aquí, la força de la paradoxa. Ara que les institucions autonòmiques semblen haver tocat sostre, l’independentisme cerca una via d’escapament a Madrid. Si no la troba, es pot obrir una nova etapa d’abast incert: hauran de lligar el seu destí a la represa de la iniciativa a les institucions catalanes sense que tinguin per ara un programa compartit. Això, o encomanar-se a l’alè de la lluita que continua al carrer.

Altres aliats a l’estat

Les tres forces comparteixen la diagnosi que finalment ha estat l’independentisme i el conflicte català que ha abocat Espanya a quatre eleccions en quatre anys. És així com ERC i JxCat s’han acabat convertint en un element de desestabilització i ara pretenen consolidar-se en la posició, situant el focus en les condicions que posen per arribar a qualsevol acord. Però, al capdavall, ha estat el PSOE qui no hi ha volgut negociar, especialment amb JxCat, al qual fins i tot ha negat la paraula. A la tàctica, s’hi afegeix per primera vegada la CUP, amb el propòsit de complicar encara més la governabilitat al PSOE (es diuen ‘Ingovernables’) i de fer arribar la veu dels anticapitalistes als grans debats parlamentaris espanyols, mentre intenten teixir aliances fora de l’hemicicle amb moviments antirepressius que han aixecat la veu arreu de l’estat espanyol.

ERC ja es va aliar, en les anteriors eleccions, amb EH Bildu. Però ja no és solament l’autodeterminació el nexe que aglutina futures enteses. La solidaritat antirepressiva s’eixampla amb cada empresonament i cop de porra al carrer. El moviment s’engrandeix per sota amb la indignació ciutadana creixent per la retallada de drets i llibertats. Si l’aritmètica ho permet i Podem no s’enfonsa, JxCat i ERC provaran de fer la pinça a Sánchez. La incògnita és si realment podran obrir aquesta escletxa, davant l’evidència que el PSOE sembla haver abandonat definitivament Podem i cerca renéixer de les cendres de Ciutadans o gràcies a una sempre complicada abstenció del PP.

‘Spain, sit and talk’ s’ha convertit en la nova màxima de l’independentisme. Però la pressió per a asseure la Moncloa en una taula es pot exercir per diferents vies. Mentre el carrer tenalla les contradiccions de les institucions catalanes, els partits independentistes persisteixen en la utilitat del congrés i del senat espanyols aquest 10-N. El CIS pronostica que, per primera vegada, l’independentisme podria obtenir la majoria dels escons. Els sondatges, de fet, apunten que ERC tornarà a guanyar a Catalunya i que la CUP esgarraparà escons a JxCat, mentre que Podem no podrà recuperar l’espai que li ha pres Gabriel Rufián, per molt que miri de desgastar-lo repetint que ERC fa de portaveu del PSOE. Si el repartiment de forces és aquest, els resultats poden afegir encara més inestabilitat a la legislatura catalana.

Per on avançar?

Perquè el cas és que continua en joc la definició estratègica de l’independentisme. Gabriel Rufián no amaga el propòsit dels seus d’eixamplar la base i guanyar temps i suports abans de qualsevol nou intent institucional d’aconseguir la independència. El lema d’ERC és inequívoc: ‘Tornarem més forts’. Si revalida els resultats o els millora, Esquerra apuntalarà la seva posició de sortida per a unes pròximes eleccions catalanes, on el guanyador podria imposar definitivament el seu programa i posar fi a la incertesa estratègica.

JxCat, mentrestant, avança amb l’amenaça que la CUP li prengui suports. Laura Borràs subratlla el caràcter independentista de la marca amb el lema ‘Ni un vot enrere’. Però arrossega el desgast evident de la gestió d’Interior, de la qual Rufián es desvincula apuntant a les responsabilitats dels Mossos d’Esquadra i del conseller. No són pocs els diputats de JxCat que han topat amb càrregues policíaques quan es manifestaven contra la sentència. Però el malestar que s’ha estès a una part del grup amb la gestió d’Interior, afegit al de Quim Torra, no s’ha imposat sobre la conveniència de mantenir Buch a Interior i entomar l’erosió electoral amb l’argument que es farà l’auditoria interna més gran sobre les actuacions que s’han desviat dels protocols.

Més Compromís se centrarà en el finançament

De bracet amb Íñigo Errejón, la formació de Mónica Oltra aspira a millorar els resultats del 28-A amb la marca Més Compromís. Joan Baldoví centrarà la campanya electoral en el clam valencià per a la millora del sistema de finançament. Aquesta és la clau de totes les voltes perquè, sense recursos, les promeses socials són inviables. La coalició insistirà en la manca de voluntat de Sánchez de formar un govern progressista, i en la necessitat que els valencians facin un vot útil per a condicionar el PSOE, amb el mirall de la formació d’un hipotètic Botànic espanyol. Segons l’últim CIS, els socialistes i el PP podrien empatar a dos escons a la circumscripció d’Alacant, mentre que s’imposarien amb facilitat a les de València i Alacant.

A les Illes també pot guanyar còmodament el PSOE. Més-Esquerra, amb Guillem Balboa al capdavant, torna a aspirar a obtenir representació al congrés espanyol. Balboa branda el discurs de l’autodeterminació dels pobles, la defensa dels drets i les llibertats, i d’una aliança progressista a l’estat espanyol. Però la coalició de Més per Mallorca, Més per Menorca i Esquerra no ho tindrà fàcil per a aconseguir un diputat. En canvi, segons alguns sondatges, sí que podria endur-se’l la candidatura d’Errejón.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.