El periodista Eugeni Casanova recorre la Catalunya Nord en cerca dels parlants genuïns de cada indret abans no ho desdibuixi tot el francès, en un projecte de la Càtedra Unesco. Casanova ha visitat viles, pobles i llogarets del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya i el Capcir i ha conversat amb la gent que parla la llengua mil·lenària que li van transmetre els pares. El periodista lleidatà –que el 2003 va publicar ‘Viatge a les entranyes de la llengua‘ (Pagès Editors)– ens ofereix alguns tasts de les persones i les anècdotes que ha anat trobant. Després del recorregut des d’Òpol a Guardamar, avui visitem Aiguatèbia:

«Al porxo d’entrada de la vella escola d’Aiguatèbia, a les Garrotxes del Conflent, s’ha conservat el lema pedagògic de la República: ‘Parlez français, soyez propres’. L’escola compartia edifici amb la casa de la vila, on impera el bonic ‘Liberté, égalité, fraternité’.
Més escoles de Catalunya Nord havien tingut aquestes màximes escrites a la façana, com ara Costoja i segurament Cotlliure.

Francis i Armande Pagès havien anat a aquesta escola quan el lema era plenament vigent i recorden que cada matí el mestre els examinava les mans i, si les portaven brutes, els feia anar a rentar-se a un nauc, que a l’hivern era glaçat. Si deien un mot incorrecte s’havien de quedar al final de la classe a escriure cent línies: ‘Je ne parlerai pas catalan’.

Francis diu que les sentències anaven separades: una cosa era la netedat corporal i una altra la llengua. La relació semàntica entre tots dos conceptes és, però, inequívoca.

14681035_1374988169192538_437481090073356163_o
Fotografia d’Eugeni Casanova.

A Jules Pesqué, de Ral, els pares i els avis li parlaven en català. Quan tenia cinc anys, el mestre es va presentar a casa i va instruir la família sobre la “condemna” que suposava per a l’infant que li parlessin “de manera grossera”. Des d’aquell moment els pares se li van adreçar en francès –els avis no en sabien–, que és avui, als 81 anys, l’única llengua que domina.

Edouard Domènech baixava cada dia del llogaret on vivia, a Cerdanya, a l’escola de la Tor de Querol amb un cosí; un trajecte de mitja hora. El mestre els va prohibir que anessin junts perquè enraonaven en català i en endavant van haver d’anar i tornar per camins diferents.

Desenes de testimonis expliquen que els mestres donaven una plaqueta o un bastonet a l’alumne que sentien parlar en català, el qual l’havia de passar al company al qual li sentís un mot de la llengua prohibida. Això valia també per a la recreació i sovint per al carrer i fins i tot per a casa.»

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.